Sánchez ha de dimitir com a condició necessària perquè la política recuperi la capacitat de diàleg i de consens. Ell ha dut les coses a un extrem que la seva continuïtat comporta una profunda i progressiva ruptura amb les condicions que fan possible la democràcia i l’estat de dret.
És del tot evident que per a barallar-se en fan falta dos i que el PP té una part important de responsabilitat en el clima polític actual. Ell i els seus entorns mediàtics. Però de cap manera es pot atribuir a aquesta formació la principal responsabilitat amb l’escenari actual. La idea que tot succeeix per les desqualificacions populars a Sánchez, perquè hi ha un sector de premsa molt hostil que acudeix a la difamació i que es donen casos de law fare entre els jutges, no és reflectir la part més important de la realitat.
Totes aquestes qüestions afecten, i encara amb més força, el govern de Sánchez per una raó fonamental: és ell qui té el poder i, per tant, la màxima responsabilitat. En una situació com l’actual, ha de ser el govern el primer en rectificar per construir un nou ambient i pràctica política. Més quan fa 5 anys, que no són 4 dies, que és qui manté tot el poder i és ell qui ha desenvolupat una política d’amics i enemics en relació amb el funcionament de les institucions.
Ha reduït la presidència del Congrés, un càrrec d’elevada responsabilitat constitucional, i la Mesa a una simple dependència de la Moncloa convertint-los en una caricatura del que han estat aquestes institucions durant tots els anys de funcionament de la democràcia.
Ha exercit un control ostentós i desmesurat de la fiscalia general de l’estat que presenta un deteriorament insòlit, fins a l’extrem que l’actual titular ha estat qualificat de no idoni pel Tribunal Suprem.
És una mostra més de la supeditació d’instàncies estatals a una persona.
La manipulació del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) amb Tezanos al capdavant, és un motiu de descrèdit per aquest important organisme i d’escàndol polític. És una pràctica generalitzada. Ara mateix el director de l’Instituto Cervantes ha optat per un acte amb artistes donant suport a Sánchez. És una mostra més de la supeditació d’instàncies estatals a una persona.
El Tribunal Constitucional s’ha convertit en un escàndol a partir del nomenament del seu president, Cándido Conde-Pumpido, i els últims magistrats designats pel govern. Però la raó de l’escàndol no és tant pels nomenaments com per la pràctica que ha anat desenvolupant que deixa reduïda la instància garant de la constitucionalitat a un organisme progovernamental.
Fins i tot l’Institut Nacional d’estadística (INE) no ha quedat lliure de la guerra pel control que desenvolupa el president del govern.
La vida parlamentària s’ha vist degradada en un grau extrem. Han convertit les sessions del control al govern en sessions d’atac a l’oposició.
Es produeix una burla sistemàtica del debat parlamentari, negociació i cerca del consens i del millor contingut de les lleis. Es fa utilitzant el subterfugi de transformar projectes de llei en propostes, a fi d’estalviar-se informes externs, compareixences i tramitacions amb més garanties. S’ha abusat fins a nivells mai vistos de la via d’urgència injustificada per aprovar lleis i dels decrets llei. Mai se n’havien fet tants en tan poc temps. La democràcia parlamentària ha quedat trastocada amb la dictadura de la majoria.
Ha convertit la memòria històrica en arma política i ha liquidat tot l’esforç de reconciliació dut a terme en la transició fins a l’extrem d’estendre el període de presumptes responsabilitats històriques fins al 1983, acceptant així una iniciativa de Bildu.
Ha deslegitimat a l’oposició com a alternativa de govern. Però quina democràcia pot existir si no hi ha alternativa?
Ha introduït un nou llenguatge de desqualificació que parteix el país en dues parts. La seva i tots els altres que pertanyen a la “fatxoesfera”: tot discrepant és un membre fatxa. En seu parlamentària ha consagrat l’existència d’un “mur” que separa els bons, ell i els seus, de tots els altres. En definitiva, ha deslegitimat tota crítica i dissidència.
La carta és un model d’aquest llenguatge i pensament que fins i tot ha estat criticada per persones com el periodista d’El País Fernando Vallespín per situar a tothom que discrepa en el mateix sac i per utilitzar un sistema de comunicació propi de pràctiques populistes culminades amb la manifestació d’adhesió incondicional al líder.
Tot això no té solució amb Sánchez al govern. Es necessita una nova alternativa per part del socialisme i, per tant, la seva decisió és una condició necessària per al bé comú.
La continuïtat de Sánchez comporta una profunda i progressiva ruptura amb les condicions que fan possible la democràcia i l'estat de dret Share on X
Loading ...
