La vicepresidenta tercera i ministra per a la transició ecològica i el repte demogràfic d’Espanya, Teresa Ribera, ha acusat en declaracions al diari Politico al Partit Popular Europeu (PPE) d’adoptar “un estil populista, connectat amb el que Trump pot representar”, afegint que el centredreta ha esdevingut “quelcom que no podem reconèixer”.
Són declaracions veritablement incendiàries, ja que estem parlant del fet que tota una vicepresidenta espanyola acusi el principal partit en l’àmbit de la UE del pitjor dels pecats possibles (des del punt de vista del progressisme i, per extensió, del gruix de les elits polítiques i mediàtiques): “l’extrema dreta”.
El context de les declaracions de Ribera és la crítica que el PPE ha començat a fer del Pacte Verd en veure l’ampli moviment de rebuig popular que nombroses mesures preses en nom de l’ecologia estan generant arreu d’Europa, concretament pels costos econòmics que suposen per a les classes treballadora i mitjana. Un fenomen que Converses fa anys que adverteix.
Les afirmacions de Ribera s’emmarquen en una estratègia massivament utilitzada pel govern de Pedro Sánchez a Espanya, però també per polítics de colors similars arreu d’Europa. Consisteix a desqualificar qualsevol crítica de certa profunditat a les seves polítiques titllant-la de populista i de fer joc a “l’extrema dreta”. L’efecte que es busca és buidar de legitimitat als rivals polítics.
Un joc brut que se sol acompanyar amb acusacions de difondre notícies falses i que cada cop més arriba a l’extrem d’intentar callar els crítics per la via legal, com s’ha proposat recentment a Alemanya o com ha començat a fer el nou govern polonès de Donald Tusk.
A la pràctica, el que la progressia que entra en aquesta dinàmica aconsegueix és aprofundir en la distinció entre els bons (ells) i els dolents (els que no pensen com ells), o dit d’una altra manera, entre els amics i els enemics. El problema de veritat és que un cop entrats en aquesta dinàmica pròpia de Carl Schmitt, la democràcia perd la seva raó d’existir, ja que els desacords ja no són tolerats dins del mateix marc institucional democràtic.
Aquesta dinàmica excloent del que les elits etiqueten com “extrema dreta” és relativament recent a Espanya, però fa ja dècades que opera al país veí, França. Allí, el partit Front Nacional (ara Reagrupament Nacional) fundat per Jean-Marie Le Pen ha estat un autèntic pària durant anys i panys. Alhora, la dreta tradicional estava advertida per la progressia dominant en la classe política, l’alt funcionariat i els principals mitjans de comunicació: qualsevol intent de pacte o acostament amb Le Pen es pagaria amb l’ostracisme.
Els resultats d’aquesta política dita del “cordó sanitari” salten a la vista: Marine Le Pen és la clara favorita a les enquestes, mentre la dreta tradicional (avui sota una moribunda etiqueta “Els Republicans”) es troba desarmada i en pèrdua constant de vots per la seva indecisió entre les acusacions de traïció per part del progressisme i la defensa dels valors que afirmen representar.
En definitiva, declaracions com les recents de Ribera alimenten el conflicte civil entre dos bàndols cada cop més irreconciliables: el progressisme al poder contra tots aquells que el posen en qüestió. Enmig d’un ambient cada cop més viciat per aquestes tensions (vegeu els casos de França, Alemanya, Polònia o Països Baixos), les eleccions europees de juny s’anuncien particularment turbulentes.
Declaracions com les recents de Ribera alimenten el conflicte civil entre dos bàndols cada cop més irreconciliables: el progressisme al poder contra tots aquells que el posen en qüestió Share on X
Loading ...
