En l’àmbit del clima, les bones notícies no abunden. Però inclús quan aquestes arriben, o passen desapercebudes o bé s’afegeix de seguida que són del tot insuficients.
Sigui com sigui, cada cop més fonts apunten que el món ja entreveu la fi de l’era de les energies fòssils.
De fet, Converses ja apuntava fa quatre anys que segons la consultora McKinsey&Company, la demanda global d’energia (de fonts renovables i no renovables combinades) s’estancaria pels volts del 2035.
Ara, un nou informe de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) apunta en la mateixa direcció i afirma que la demanda mundial de petroli, gas natural i carbó arribarà al seu punt culminant més aviat del previst, abans del 2030, i començarà a recular immediatament després.
Segons l’organisme internacional, principalment finançat pels països de l’OCDE, aquesta davallada accelerada es deu al ràpid creixement de les energies renovables i l’expansió del vehicle terrestre elèctric.
El director de l’AIE, Fatih Birol, analitzà aquests resultats com “un punt d’inflexió històric” que demostra que “les polítiques climàtiques sí que funcionen”.
Les felicitacions vingueren acompanyades de la protocol·lària oració coordinada adversativa “però cal fer més” per seguir accelerant la transició energètica i reduir emissions contaminants. I això malgrat els obstacles polítics (llegeixi’s, “democràtics”) que moltes de les mesures estan generant a Europa i els Estats Units, on cada cop són menys populars a causa dels efectes que generen sobre els preus.
Un dels mercats on aquest fenomen d’empobriment és més evident és el de la mobilitat, ja que els cotxes elèctrics segueixen sent notablement més cars que els seus equivalents dièsel i de benzina, fet que està convertint els vehicles nous en un bé de luxe.
Cal també matissar que l’anterior pronòstic de l’AIE data de tan sols 12 mesos, i que, per tant, pot mancar la retrospectiva. En qualsevol cas, l’agència ha insistit que durant aquest període les mesures en pro de la transició energètica s’han accelerat notablement.
Però en realitat aquests canvis no han vingut principalment del món occidental i encara menys d’Europa, que contribueix en un percentatge pràcticament insignificant en les emissions mundials.
L’AIE destaca de fet els “canvis estructurals” que s’estan donant a terme a la Xina a mesura que la seva economia evoluciona de les indústries pesants a sectors menys intensius en consum energètic. A més, l’energia solar, eòlica i nuclear estan copant el creixement de la producció energètica del gegant asiàtic en detriment del carbó.
Llegint entre línies es demostra que el que faci Europa per a intentar reduir encara més les seves emissions resulta potser no anecdòtic, però sí secundari, i sembla tenir com a principal efecte el de fixar un exemple a seguir pels altres (tot i que és exagerat pensar que Pequín estigui considerant Brussel·les com una referència en aquest o en cap altre àmbit).
Un altre punt que caldria veure és si l’informe de l’AIE considera plenament el paper de l’Índia, que assumeix cada cop més el que la Xina tenia fins ara, ser la “fàbrica del món”. La guerra d’Ucraïna i les sancions occidentals contra el petroli rus ja han demostrat que Nova Delhi necessita importar energia de forma massiva, i tot indica que les emissions contaminants índies es podrien incrementar de forma important en els propers anys.
Llegint entre línies es demostra que el que faci Europa per a intentar reduir encara més les seves emissions resulta potser no anecdòtic, però sí secundari Share on X
Loading ...
