S’ha estès en l’opinió publicada el mantra de Sánchez que Espanya serà el hub energètic d’Europa i que li proporcionarà una part de recursos que el conflicte amb Rússia ha cancel·lat.
La primera raó d’aquest primer i vistós relat era que teníem més plantes transformadores de gas natural liquat que ningú i, per tant, podíem rebre molts vaixells, gasificar la seva càrrega i enviar-la a Europa.
El problema per a aquest somni –perquè Espanya és fortament deficitària d’energia- és que no existeixen gasoductes de dimensió suficient per traslladar tot aquest gas a Europa, al marge que el seu cost és realment important.
D’altra banda, introduir plantes de gasificació al continent és relativament accessible donat que hi ha vaixells que fan aquesta funció, com han començat a fer a Alemanya.
Hi havia, però, una altra solució més realista. El gasoducte que ens alimenta des d’Algèria arriba a 100 km. de la frontera francesa, un cop sobrepassada Barcelona. Es tractava, per tant, de prolongar-lo i connectar amb la xarxa francesa. Aquesta era una solució econòmica, racional, i que en tot cas només estava condicionada, perquè Algèria ens exportés la quantitat de gas necessària, cosa que semblava en principi resolta.
Però Macron senzillament ho va vetar. Va ser una bufetada a les idees de Sánchez, i és que França no té cap especial interès en què la península quedi ben connectada a les xarxes europees, siguin de gas, de tren d’alta velocitat o d’ample ferroviari europeu.
Aquesta és la realitat, per molts tractats d’amistat excepcionals que se signin que, com ha mostrat el dut a terme a Barcelona recentment, són discursos i volades de coloms, però no permeten resoldre el bloqueig francès a iniciatives necessàries com la del gasoducte, l’enllaç de l’alta velocitat o el corredor del Mediterrani.
Però aleshores amb un doble salt mortal va sorgir la idea de l’hidroducte submarí que ha de transportar hidrogen verd que no existeix a Marsella. Aquesta és una opció també molt celebrada pels comunicadors que des de Converses hem criticat amb dades concretes.
I és que en realitat Espanya té poques condicions per ser un gran proveïdor d’energia d’Europa i qui té totes les cartes per exercir aquesta funció és la Itàlia governada per Meloni, la neofeixista que havia d’alterar la democràcia, i que després de 100 dies s’ha transformat en una governant d’èxit.
Ara Meloni ha signat uns grans acords amb Algèria i Líbia que són els grans productors de gas i a més extraordinàriament propers.
D’aquesta manera Itàlia disposa d’una capacitat de connexió amb Algèria de 36.000 milions de m3 i una altra amb Líbia de 13.000 milions que pot augmentar-se fins als 15.000 o 20.000 milions. Per si no fos prou, disposa del gas natural liquat d’Egipte en un viatge molt més curt que l’espanyol i en unes condicions molt més econòmiques que el gas liquat nord-americà que és un dels proveïdors del nostre país.
I per si no n’hi hagués prou, disposa del Trans Adriatic Pipeline (TAP) que transporta gas natural procedent d’Azerbaidjan a Itàlia. És evident que aquest potencial és inigualable per a Espanya i a més ja disposa de les connexions necessàries per transportar-lo a Alemanya i a l’Europa Central.
Hi ha un últim aspecte vinculat a la política internacional.
El govern Sánchez ha apostat, fins més enllà de la prudència, per recolzar-se en Marroc, perquè ho ha fet continuar en l’àmbit de la foscor, però el resultat és aquest, mentre que Itàlia aposta com a soci privilegiat per a Algèria. Aquesta li aporta gas en gran quantitat i a canvi rep l’ajuda italiana per a la necessària industrialització del país.
Els acords espanyols amb Marroc no tenen cap altra contrapartida clara que no sigui un major control de la immigració. Però per la resta, Sàhara inclòs, Espanya dona molt i rep poc, perquè a més si exporta el gas que Algèria ha bloquejat, donat el conflicte que manté amb el regne alauita, a mitjà i llarg termini aquell país serà competidor de l’espanyol en la producció d’hidrogen verd.
A partir d’aquí, que cadascú faci la seva pròpia composició de lloc. Des del nostre punt de vista, ni Espanya serà un hub energètic d’Europa, ni la política d’entrega al Marroc té una explicació racional i beneficiosa.
Ni Espanya serà un hub energètic, ni la política d'entrega al Marroc té una explicació racional i beneficiosa Share on X