8. L‘habitatge ha estat en teoria la pedra filosofal del mandat de Colau. L’únic problema és que el plom que havia de transformar en or, és a dir, la necessitat de llars que havia de satisfer, no s’ha produït i ha quedat com estava; el plom continua sent plom i és molt possible que el seu pes arrossegui la alcaldessa a la caiguda definitiva, quan precissament va aconseguir l’èxit, sobretot gràcies a la plataforma en defensa de l’habitatge públic.
En el fulletó on presenta la superilla i destaca les mesures que ha adoptat, i que venim ressenyant, fa ostentació de la mesura que les noves promocions hagin d’oferir un 30% d’habitatge regulat. És un anunci provocador com tantes coses que fa Colau. Perquè és públic i notori que aquest és un més dels seus grans fracassos. Aquesta regulació només ha proporcionat en 4 anys 52 nous habitatges socials. Una xifra ridícula i molt allunyada dels 151 que la regidora Janet Sanz calculava que es construirien només en un any.
Per si no fos prou, i tal com es va anunciar, les promocions de nou habitatge a la ciutat han caigut de tal manera que fins al novembre del 2022 l’Ajuntament només ha rebut 1 sol·licitud de llicència de nova promoció, la qual suposa 6 pisos de protecció oficial. Amb tot això ja està dit en què consisteix la gran mesura de les promocions “del 30% a preus regulats”.
Colau també es vanta que el parc públic i assequible de la ciutat superarà els 17.500 habitatges. És un invent o bé compta habitatges que es van fer abans que ella governés. Perquè la realitat és molt diferent i s’han produït en el mandat de Colau menys de 400 pisos de lloguer l’any.
Aquest fet es combina a més amb l’apujada dels preus dels lloguers més extraordinaris que s’ha produït a la ciutat en anys i que deixa fora de joc a múltiples persones. Trobar un lloguer inferior als 900 euros a l’àrea central de ciutat es fa impossible i cal anar a petar a Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu per trobar lloguers que oscil·len entre els 680 i els 800 euros mensuals. Amb aquests preus i una oferta molt escassa les exigències dels llogaters es multipliquen. No només pel preu sinó per algun tipus d’assegurances contra l’impagament, la petició d’avals, conèixer els ingressos dels possibles inquilins, no tenir mascotes, són algunes de les qüestions més habituals amb què es troba el cercador d’un habitatge.
I és que la nova llei de lloguers de Catalunya també ha afectat com ho ha fet la norma del 30% de l’Ajuntament, l’oferta d’aquest tipus d’habitatge. Els propietaris tenen cada vegada menys incentius per llogar per temor a l’impagament i a la dificultat de desnonar al llogater i pel risc de l’ocupació que s’ha convertit en una epidèmia a Catalunya.
I aquest no és un tema menor: per què Catalunya presenta aquesta singularitat? (en té d’altres en l’ordre negatiu, com ser la principal productora de cànnabis, o en un altre ordre de coses, la comunitat on una persona triga més dies a ser intervinguda quirúrgicament; però no es tracta de fer un balanç). Els fenòmens que actuen sobre un habitatge a l’abast són nombrosos i no han sabut ser combatuts. Junt amb els apuntats cal fer també la generalització dels pisos turístics deguda a la seva elevada rendibilitat que detreuen una bona part d’habitatge del mercat de lloguer i també la gentrificació de certes zones afavorida pels tipus de polítiques municipals desequilibrades; la ciutat de primera i de segona, que paradoxalment fa un ajuntament que es considera que és progressista i d’esquerres.
A aquests fets encara caldria afegir-n’hi un altre que és la proliferació del barraquisme i de la gent que viu literalment al carrer. Un fet que ens retrotreu als anys 50 del segle passat. Aquest és el panorama que ofereix la política d’habitatges de Colau. Només per raó del que ha fet malament i del que no ha fet, mereix la censura dels ciutadans.
Veure anteriors:
- 8 informacions fraudulentes de Colau-Collboni (II): l’ecologia i el medi ambient
- 8 informacions fraudulentes de Colau-Collboni (I)
Loading ...
