Malgrat que la normativa interna dels Comuns assenyala amb claredat que no poden repetir-se més de dos mandats, Colau es tornarà a presentar. Un cop més s’evidencia que a l’hora de la veritat entre els Comuns, la lògica del poder s’imposa per sobre de la seva pròpia ètica, perquè és inqüestionable que ella és la persona més ben situada per guanyar l’alcaldia i obrir així pas a un tercer mandat.
De fet, Colau és quasi l’únic candidat garantit a totes les llistes electorals. També Maragall per part d’ERC està confirmat, però falten 12 mesos i cal veure com evolucionen els fets.
Més dubtosa és encara una altra confirmació, la dels socialistes, perquè malgrat que Collboni és el cap de llista oficial, continua sobrevolant el fantasma de la irrupció d’Iceta i l’intent de repetir el bon resultat d’Illa a les autonòmiques, saltar d’un ministeri a encapçalar una candidatura.
Però l’avantatge més important que té Colau és la que assenyala el manual. Ara, 12 mesos abans de les eleccions, és quan tota la maquinària electoral que ha anat fent al llarg d’aquests 3 anys es posa en marxa de manera absoluta i se succeiran les inauguracions, les promeses de futur, les exposicions i la millora en les subvencions. Normalment, l’alcalde de Barcelona acostuma a guanyar un bon nombre de punts percentuals sobre el seu immediat adversari precisament en aquest àmbit. És en aquesta recta final en la qual els alcaldes precedents van triomfar, si bé hi ha dues excepcions.
La més immediata la de Trias i l’anterior, la d’Hereu. Perquè si el candidat oficial ha comès errors greus o està molt socarrimat, aquest avantatge tendeix a atenuar-se.
Sigui com sigui Colau surt encapçalant la cursa perquè és qui té el poder i perquè no té adversaris. Uns perquè ja han demostrat que no ho són, i uns altres perquè encara ni tan sols han estat presentats com a candidats. L’oposició mai havia estat tan fragmentada i desvertebrada com ara. JxCat ha perdut la seva candidata i entrarà en l’any decisiu sense un nom clar al qual apostar. D’altra banda, igualment considerat, les seves sigles estan en crisi i cal veure si el pròxim congrés ajuda a superar-la o l’accentuarà.
El PP està reduït a la mínima expressió a Barcelona. El seu candidat, Bou, voldria repetir, però el més probable és que sigui substituït per una persona amb més harmonia amb la nova direcció de Núñez Feijóo. Vox és un enigma, però intentarà obtenir representació i cal veure si jugarà amb un nom fort, si és que el troba, o considera que ja en té prou amb el valor de l’etiqueta. Cs i els ex de Valls, ara amb l’etiqueta Valents, tenen escasses probabilitats de ni tan sols estar presents al nou consistori, mentre que el nou partit, Centrem, de moment no té cap paper ni iniciativa per a Barcelona en termes que sigui pública i coneguda. De fet, no té ni candidat.
Tots aquests buits si no s’omplen ràpidament, quedaran descartats de la cursa, que quedarà reduïda a Colau, al candidat socialista i al d’ERC.
I tot això passa en una ciutat en la qual l’alcaldessa ha fracassat rotundament. Ho ha fet en relació amb el seu programa perquè les desigualtats entre barris han crescut, l’habitatge i el turisme tornen a ser problema. Com ho són, malgrat tots els anuncis, la brutícia, la pobresa, la inseguretat, l’extensió de la droga i d’una manera destacada, els okupes, que a través de la complicitat política s’han convertit en un poder fàctic de la ciutat.
Però, pel que sembla, tot això no és revulsiu suficient per forjar una candidatura forta i en aquest sentit, si un cigne negre no irromp en l’escena per configurar una alternativa de ciutat real, és a dir, no una figuració com tantes altres d'”up Diagonal”, Colau té tots els números per continuar sent l’alcaldessa de Barcelona. Ara és el moment de veure si la societat civil i les seves institucions tenen capacitat regeneradora o no.
Loading ...
