En plena crisi d’estat, que ara es pot veure agreujada en el mateix flanc sensible per la necessitat d’excarcerar nombrosos presos d’ETA, per imperatiu de la justícia europea, Sánchez, com abans Rodríguez Zapatero, acudeix al tipus de llei que més polaritza, en aquesta ocasió un nou text sobre l’avortament.
De la mateixa manera que Ada Colau aixeca la bandera contra els homes per tancar la seves rengles i fer-les sortir del desencant, el PSOE ha considerat de sempre que l’avortament és un gran instrument per compactar els seus votants, malgrat que en aquesta ocasió la iniciativa correspongui a la ministra Montero d’UP. Feia temps que aquesta llei volia ser impulsada, però tot s’ha precipitat i ara ja està sobre la taula del Consell de Ministres, malgrat que hi ha encara nombrosos punts de discrepància entre els dos partits de la coalició.
La crisi del CNI, que com a problema electoral està lluny d’haver-se tancat, multiplica la imatge ben assentada de Sánchez com un oportunista del poder, que fa i diu el que faci falta per mantenir-s’hi.
La nova llei, de la qual no se sap si substituirà totalment l’actual o només alguns articles, presenta algunes característiques singulars sobre la situació actual que ja és molt favorable a l’avortament. No és del tot una novetat que les menors puguin avortar a partir dels 16 anys sense permís dels pares, però la nova norma encara ho farà més fàcil. Quina qualificació ha de merèixer el fet que una persona que no té edat per votar, sí que tingui la maduresa suficient per decidir sobre la vida del nou nat?
Una altra característica, que la converteix en una norma insòlita en el context occidental és que suprimeix totalment el període de reflexió que en tots els països oscil·la en uns terminis d’entre els tres dies i la setmana. Sembla lògic que davant d’una decisió tan extrema, la persona rebi informació i maduri una decisió que la marcarà de per vida. Aquest fet encara és més important si s’afegeix l’avortament de menors. El que es fa és deliberadament obrir la porta a l’impuls del moment. No és un bon camí.
Tal com havia anunciat la ministra d’Igualtat, la llei intentarà evitar l’objecció de consciència mitjançant el recurs del registre d’objectors, com ja han fet amb l’eutanàsia. D’aquesta manera la sanitat pública obliga als metges que hi treballen a identificar la seva posició. És perfectament discutible perquè l’objecció no té per què ser general, pot produir-se davant un supòsit i no davant un altre i perquè és lògic que en tot cas el registre fos de metges que voluntàriament estan disposats a aquesta pràctica.
Un altre element nou de la llei és que es vol que els avortaments es produeixin als hospitals públics, que ara només duen a terme el 15% dels casos, mentre que la resta es fan en clíniques privades, que s’han convertit en tot un sector de negoci, perquè 100.000 avortaments a l’any donen per a molt.
Sembla molt improbable que aquest fet es produeixi, entre altres raons perquè les clíniques avortistes constitueixen des de fa anys un lobby de poder estretament vinculat al PSOE i si la llei triomfés en aquest punt, estarien la immensa majoria d’elles abocades al tancament. Naturalment, això determina un augment de la gestió hospitalària i dels costos subsegüents que sempre són superiors als de la clínica privada, que opera per la línia del menor cost i màxim benefici, norma que no regeix a la sanitat pública. Per garantir que tots els hospitals ofereixen aquest servei es reforçarà l’Alta Inspecció.
El que tampoc queda clar és en quins terminis el sistema sanitari públic durà a terme els avortaments. En tot cas és pràcticament segur que la llei incorporarà una clàusula que faciliti que el negoci de les clíniques privades no s’alteri substancialment, i ho farà permetent que es derivin els casos des dels hospitals a aquestes instàncies privades. La nova llei té com a una de les finalitats derogar aquells articles de l’actual norma vigent que estan recorreguts al Constitucional per desactivar el recurs que les amenaça. Seria una forma de tornar a començar el procés: nova llei, nou recurs al TC, nou temps d’espera a què es resolgui, etc. Només cal recordar que l’actual impugnació porta 12 anys de retard i ha estat denunciat per aquest motiu l’afer a la justícia europea.
S’acosta molt a un suïcidi col·lectiu el fet que el país d’Europa que presenta uns més baixos nivells de natalitat, que veu així compromès el seu futur, que no té cap política familiar ni d’ajuda a la natalitat digna d’aquest nom, s’escarrassi per facilitar més i més l’avortament que se sap com a mínim des dels anys 90 i els estudis de Margarita Delgado del CSIC que té una estreta vinculació amb la davallada de naixements.
Loading ...
