Els fets són coneguts: l’espionatge sobre una seixantena de persones de l’àmbit independentista, advocats defensors inclosos, i que ha provocat un escàndol que qüestiona la continuïtat del govern Sánchez.
En aquesta ocasió ERC es manté ferma en la reclamació de responsabilitats polítiques concretes, és a dir, dimissions. El resultat ja es va veure en el seu vot contrari al programa del govern de mesures per pal·liar els actuals problemes econòmics.
En aquest context, el dia 2 de maig, festiu a Madrid i a altres CCAA, el ministre de la presidència, Félix Bolaños, va sorprendre tothom convocant d’urgència una roda de premsa a la Moncloa. La raó després d’aquest fet extraordinari va generar un astorament generalitzat. El ministre informava públicament que el telèfon del president del govern i de la ministra de Defensa havien estat espiats i s’havia produït una important fuita d’informació, sobretot en el cas del telèfon de Sánchez, perquè representava l’accés a diversos gigues d’informació.
No és la primera vegada que el telèfon d’un president de govern és piratejat, va passar amb Macron o Merkel, entre d’altres. Però sí que és la primera vegada que el mateix govern ho reconeix formalment, perquè el procediment habitual en aquests casos és ni confirmar ni desmentir, com es fa sempre en qüestions que afecten la seguretat nacional. Aquest fet per si mateix ja ha causat una gran sorpresa en l’àmbit internacional, que Bolaños i la ministra portaveu intenten maquillar afirmant que ho fan per una qüestió de transparència. El problema és que, primer, aquest concepte no s’aplica a les qüestions vinculades a Intel·ligència i als que es poden considerar secrets i, segon, si alguna cosa no és aquest govern en la seva activitat regular és precisament transparent. Ho constata que hagi estat reiteradament advertit pel Consejo de la Transparencia y Buen Gobierno per donar informacions reiteradament modificades i que tenia obligació de fer públiques. Per tant, l’excusa no té credibilitat ni per a propis ni per a estranys.
Les conseqüències d’aquesta revelació són greus, molt més greus que l’espionatge a l’independentisme, que ja era un afer vidriós, però que de cara a l’opinió pública espanyola i internacional es podia justificar en termes que el CNI té com a missió, entre altres, vetllar per la unitat de l’estat, una missió comuna a la d’altres països i que això, malament que bé, podria justificar aquella intromissió en la intimitat telefònica de tantes persones.
El problema ara és l’espionatge al telèfon del president del govern que és anunciat un any més tard de quan es va produir. Significa una fallida del servei d’intel·ligència molt greu, també d’una irresponsabilitat per part del president del govern de tenir un telèfon de tan fàcil accés. En aquest sentit, no millora la situació el fet que Defensa va comprar equips d’encriptament, poc després dels afers, als telèfons de Sánchez i Robles que van succeir el juny del 2021.
Cal recordar que a més la filtració de dades del telèfon del president va ser extraordinària, més de 2,6 gigues d’informació. Doncs bé, un mes després el 21 de juliol d’aquell any l’Estat Major de Defensa i a càrrec de la Jefatura de Asuntos Económicos va tancar un contracte amb Epicom per l’adquisició d’equips criptogràfics. Pot ser casualitat, però en realitat fa pensar que evidentment el CNI va tenir coneixement fa mesos d’aquest problema i va adoptar mesures perquè no es repetís.
En ocultar aquests fets el que fa Sánchez és alhora desacreditar al CNI. També dona peu a especulacions com la que vincula el canvi radical de posició del president del govern espanyol en relació amb el Sàhara afavorint al Marroc amb aquest espionatge, que va coincidir amb dos fets vinculats a aquest país. Un, l’onada migratòria que es va produir sobre Ceuta i Melilla en aquelles dates, que havia acollit al dirigent sahrauí, Brahim Gali, i que va donar lloc a la gran crisi diplomàtica amb el Marroc. És molt possible que no hi hagi relació entre aquests fets, però la forma de procedir del govern indueix a creure-ho.
En tot cas, el que és evident és que s’ha produït un gran descrèdit d’Espanya en relació amb les qüestions de seguretat i de la seva intel·ligència nacional. Tot això té conseqüències greus per a la credibilitat espanyola, per al seu paper en la política internacional, i també perquè CNI com tots els centres d’intel·ligència fonamenta una part importa de la seva tasca en compartir informació, i és evident que aquesta missió es veurà alterada perquè altres serveis secrets no tindran un franc entusiasme en fer-los partícips de temes sensibles.
La pregunta del milió és per què ara, un any després, quan ja feia mesos que el govern ho sabia, ha fet pública aquesta informació que li ha valgut crisis generalitzades i que ha accentuat el problema derivat de l’espionatge de Pegasus.
L’explicació és una jugada amb dos moviments dirigits a satisfer la demanda d’ERC i tallar algun cap. Sánchez no podia de cap manera fer dimitir ningú del CNI perquè ERC ho demanés. La majoria de l’opinió publica espanyola no acceptava aquesta contrapartida. Per tant, el president del govern es trobava bloquejat i la seva continuïtat en risc, donada la inestabilitat parlamentària a la qual es veia sotmès. Però, tot canvia si el cap es talla, no per satisfer a ERC, sinó per una fallida del sistema de seguretat que afecta el propi govern d’Espanya. Aleshores, la qüestió canvia absolutament i en nom de l’estat i dels seus interessos fa molt més digerible el que sens dubte es produirà: la liquidació de Paz Esteban, la directora general del CNI, precisament nomenada per Sánchez.
Cal recordar que Esteban és una funcionària de tota la vida del CNI ja que fa 40 anys que hi treballa. Serà el cap que es tallarà i s’oferirà a Aragonès per garantir la continuïtat del govern espanyol i cal veure si passades les eleccions andaluses del mes de juny, la següent víctima no és precisament Robles. Aquesta serà l’oferta que portarà Sánchez en la seva visita a Barcelona per entrevistar-se amb Aragonès. El president del govern, com a la pel•lícula d’Els Germans Marx a l’Oest, és capaç de cremar tots els vagons per continuar ell al davant de la màquina de tren. Sánchez pot dir amb propietat que fa “tot el que sigui necessari” per continuar governant. Són instints molt perillosos en un país.
