La previsió, prèvia a la reunió a Waterloo el dilluns passat, era la de pressionar a ERC amb unes eleccions anticipades a Catalunya, a fi de dissuadir-la d’un acord amb el PSOE perquè la seva abstenció facilités la investidura de Sánchez.
En el marc d’aquesta lògica la reunió dimarts passat ERC-PSOE havia de ser una demostració del refús de l’acord al carrer. Res d’això va succeir. Tot es va desplegar plàcidament i només una modesta pintada en groc a la vorera davant del local d’ERC senyalava la discrepància.
De la reunió de Puigdemont amb els dirigents del PDeCAT i JxCat ha sortit una posició inesperada: la de facilitar l’acord d’ERC perquè els socialistes puguin formar govern. Tant és així que JxCat va retirar provisionalment la moció sobre l’autodeterminació que havia de ser debatuda avui dimecres 11 al Parlament de Catalunya, i que posava en un difícil compromís als republicans, perquè en votar-la afirmativament creaven una greu dificultat a la taula negociadora. No serà així i com a contrapartida ERC cedirà un senador a JxCat perquè puguin disposar d’un grup propi al Senat. Puigdemont s’ha reservat però l’opció de presentar-la més endavant.
Segons la posició de JxCat, que expressa el punt de vista de Puigdemont, aquesta actitud no d’obstaculitzar l’acord no significa cap canvi en les seves exigències d’una solució pel conflicte català, ni tampoc representa ajudar al PSOE, sinó que la prioritat és mantenir una bona relació amb ERC i procurar l’aprovació dels pressupostos a Catalunya. En termes reals, l’aposta de Puigdemont ara és fer durar el govern de la Generalitat amb ERC garantint el pressupost, perquè és evident que sí que està ajudant al PSOE en treure pressió política a ERC i acceptar el que bonament surti de l’acord. El portaveu de JxCat al Parlament va ser el més clar en aquest sentit, en admetre que no votar el text de l’autodeterminació ara es feia per no incomodar als socialistes en les seves negociacions amb els republicans. Va considerar també que era una oportunitat política. Xoca aquesta visió amb l’existent dies enrere de negar el pa i la sal a l’acord i presentar-lo com una traïció, perquè Sánchez en definitiva no oferia res significatiu a canvi del suport català.
Amb aquesta nova línia, Puigdemont ha deixat penjat de la brotxa i sense escala al president Torra, que va defensar fins a l’últim minut la presentació de la moció sobre l’autodeterminació, i que sempre havia exigit que l’acord amb el PSOE s’havia de fer de govern a govern, i que prèviament Sánchez havia de tornar-li les trucades que ell li havia fet sense èxit. Amb la seva nova tàctica, Puigdemont menysté la figura del president de la Generalitat, que queda d’aquesta manera arraconat per uns i per altres. Mai la més alta institució de Catalunya havia valgut tan poc, i gaudia de tan escassa consideració entre els partits polítics que teòricament li donen suport. També deixa sense paper a Laura Borràs a Madrid, que segueix insistint que la seva missió no és facilitar cap acord sinó assolir solucions polítiques per a Catalunya. Sembla com si Puigdemont i els seus donessin per amortitzat a Torra i estiguessin suficientment convençuts de la futura inhabilitació de Laura Borràs i per tant del seu escàs futur polític.
Però la pregunta del milió és aquesta. Per què Puigdemont ha fet un canvi de 180 graus en el que semblava la seva estratègia de confrontació amb el govern socialista? És possible que en la nova formulació hi tingui a veure esperar els resultats de la concessió o no de la immunitat parlamentària a Junqueras, i la resolució o almenys el seu principi, de Puigdemont per part de la justícia belga? Però ambdós fets, perquè ja tenien una data prevista de fa temps, no sembla que puguin ser causa determinant d’aquest canvi d’última hora. Per tant, la resposta cal cercar-la en un altre nivell. Una possible explicació és que la decisió de Puigdemont sigui molt tàctica i d’escassa durada en el temps. Però veure com evoluciona l’acord amb ERC i la seva situació personal per prendre una línia més definitiva. Alhora aquesta actitud caldria relacionar-la amb un segon fet molt més estructural: Puigdemont no disposa a hores d’ara d’un bon instrument electoral per anar cuita i corrents a unes eleccions anticipades. Primer perquè la posició del PDeCAT és incerta i no facilita la formació d’un únic partit independentista dirigit per l’expresident, que és el seu desideràtum. Segon, perquè la transformació de JxCat en aquest partit no és gens clara i difícilment tindria resolució d’aquí al febrer, i per tant no estaria en condicions de concórrer les eleccions. El mateix es pot dir, i encara amb més èmfasi, de la Crida el partit engendrat directament per Puigdemont i que no ha passat d’una realitat virtual. Vistes així les coses, el risc d’anar a unes eleccions ara confrontant amb ERC, incorporava la possibilitat d’un nou govern de la Generalitat sense JxCat i aquesta seria la catàstrofe màxima perquè depèn d’ostentar el poder per poder disposar dels recursos i llocs de treball que necessita per ser una potència política. Com ja apuntàvem en la nostra anàlisi anterior “la jugada de Puigdemont de fer-li pagar a ERC el cost de l’acord amb el PSOE pot veure’s alterada”.
