Pedro Sánchez va proclamar a València que Espanya és el «far del món». Naturalment, gràcies al seu Govern. Una afirmació d’un egocentrisme tan desmesurat només troba parangó en Donald Trump. Però aquí ningú no s’immuta: els mitjans la transmeten sense cap matís i els seus aplaudeixen. Si el poder pot dir qualsevol cosa en benefici propi, també pot dir qualsevol cosa contra l’adversari, prèviament convertit en enemic.
Feijóo fa temps que promet que mantindrà la revalorització de les pensions. Sánchez insisteix que les retallarà. La realitat del que s’ha declarat no compta; el que compta és la intenció que la Moncloa atribueix a qui té al davant. Quan els fets deixen d’importar, la política es torna arbitrària. Ja no serveix per resoldre problemes. Els crea.
Dues catàstrofes i un heroi moral
Óscar Puente és l’exemple perfecte. Sota el seu mandat, les catàstrofes d’Adamuz i Urda han deixat 115 morts a l’alta velocitat espanyola. Quin altre ministre de Transports d’un país amb alta velocitat ha acumulat un balanç semblant? No va dimitir després d’Adamuz, malgrat els greus interrogants sobre el manteniment i l’actuació d’Adif, incloses les sospites sobre la preservació de proves. Després d’Urda, finalment va acabar dimitint. I ara Sánchez el presenta com un heroi moral.
El ministre que ha presidit un balanç ferroviari tan esfereïdor, que ha deixat en un segon pla els serveis de mitjana distància i que ha agreujat la situació de Rodalies —cosa que exigia un esforç considerable, atès el seu deteriorament previ— passa a ser un referent del PSOE. La seva habilitat més visible havia estat la desimboltura insultant a X. Abans ho va ser Zapatero. El partit canvia de sant laic, però conserva l’altar.
Dues catàstrofes i 115 morts queden subordinats a l’èpica d’una dimissió tardana.
El mateix passa amb l’habitatge. La crisi, que abans del 2018 no tenia la dimensió existencial que ha adquirit avui, s’ha desencadenat i agreujat durant els vuit anys de Sánchez. I el responsable polític pretenia convertir-ne la solució en el centre de la campanya. El negoci immobiliari de la parella del seu portaveu i la seva relació amb diversos desnonaments van frustrar l’operació.
Va arribar aleshores la «campanya de l’amor», amb ressons del peronisme kirchnerista. La tragèdia —tragèdia, no pas un simple «drama»— d’Urda la va tallar en sec.
Governar sense pressupostos: una anomalia democràtica
Però la destrossa més gran es produeix lluny dels focus.
Espanya funciona sense nous pressupostos generals des del 2023. Sánchez no només ha estat incapaç d’aprovar-los durant aquesta legislatura: ni tan sols ha presentat el projecte que l’article 134.3 de la Constitució obliga el Govern a trametre al Congrés.
A Bèlgica, el primer ministre va arribar a presentar la dimissió pel bloqueig pressupostari, tot i que el rei no la va acceptar. Aquí l’excepció s’ha convertit en règim ordinari.
Es governa mitjançant transferències, generacions i incorporacions de crèdit, i modificacions successives. No hi ha un pressupost debatut que permeti examinar, discutir i controlar el conjunt de les prioritats.
La dimensió és colossal. Segons l’AIReF, de gener a agost del 2026 les modificacions de crèdit van assolir els 81.340 milions d’euros; des del 2024 sumaven uns 210.000 milions.
Aquestes operacions poden ser legals. El que no poden fer és substituir l’autorització política integral de la despesa per part del Parlament. La legalitat de cada peça no garanteix la coherència del conjunt.
El resultat és un Govern amb una llibertat pressupostària extraordinària i unes Corts privades del seu principal instrument de control. Ningú no pot conèixer, mitjançant un debat pressupostari complet, la veritable arquitectura de la despesa pública.
Els fons europeus i el Pla Marshall que no va ser
Els fons Next Generation afegeixen una altra paradoxa. El Tribunal de Comptes va assenyalar que el 2024 es van mobilitzar 2.389 milions d’euros en crèdits vinculats al Pla de Recuperació per atendre partides de pensions, i en va qüestionar la justificació jurídica de l’operació. Això no equival a afirmar que es desviessin directament subvencions europees, però il·lustra com uns comptes prorrogats propicien operacions allunyades de la finalitat transformadora del programa.
I Brussel·les, amb Von der Leyen al capdavant, contempla aquesta gestió sense exigir-ne un balanç convincent.
Els recursos extraordinaris, comparats reiteradament amb un nou Pla Marshall, havien de modernitzar la nostra base productiva. On és aquesta transformació? Com s’havia de produir si l’instrument pressupostari per planificar-la i fiscalitzar-la s’ha convertit en un mosaic de decisions aïllades, moltes de les quals es destinen simplement a tapar forats de la despesa, com ara el dèficit de les pensions?
L’Administració sense direcció
El cost es fa evident en les infraestructures. Ferrocarrils, Rodalies i carreteres necessiten una conservació sostinguda, compromisos pluriennals i prioritats estables. Un pressupost no és un simple full comptable: és la previsió organitzada del que ha de fer un Estat.
Sense això, s’improvisa. I les conseqüències són a la vista de tothom.
També hi ha la Intervenció General de l’Administració de l’Estat, dependent d’Hisenda, que sembla haver-se refugiat en una funció merament comptable: comprovar operacions, registrar expedients i donar compte de les xifres. Però qui garanteix la legalitat i la coherència del conjunt? Qui respon que la successió de modificacions no desnaturalitzi el control pressupostari?
El veritable llegat de Sánchez
La corrupció i les grans catàstrofes concentren, amb raó, l’atenció pública. Tanmateix, poden amagar el llegat més durador: una Administració de l’Estat feta miques i un Congrés i un Senat progressivament buidats de la seva funció de control de l’Executiu.
La democràcia no es limita a votar i conservar les formes. Exigeix veritat contrastable, pressupostos, controls i responsabilitat. Quan el relat substitueix els fets i el Govern s’emancipa del control efectiu, la democràcia formal sobreviu mentre la democràcia real es buida de contingut.
Espanya no necessita un far que s’autoproclami. Necessita recuperar la llum a les seves institucions.
Sessió d’anàlisi política
El dijous 12 de novembre a les 19.30 h, Josep Miró i Ardèvol presentarà aquest balanç en una sessió d’anàlisi política oberta a tothom: «Vuit anys de Sánchez: què diuen els fets?». Economia, habitatge, educació, serveis públics i qualitat democràtica, amb dades i espai per al debat.
Enllaç Zoom:
https://us06web.zoom.us/j/7915431490 (amb sala d’espera)
Sánchez proclama que Espanya és el «far del món». Però què passa quan el far presumeix d'il·luminar el planeta mentre deixa a les fosques les seves pròpies institucions? #PedroSánchez Share on X
Loading ...
