Salvador Illa va arribar a la presidència amb una promesa que, després d’anys de política extraordinària, semblava gairebé revolucionària per la seva senzillesa: governar bé. Gestió, serveis públics, prosperitat, normalitat. Més de dos anys després, el problema ja no és una incidència concreta ni una conselleria determinada. És l’acumulació de fallades simultànies fins a formar un sistema.
El concepte més precís és desarticulació sistèmica: les peces continuen existint, però deixen d’encaixar i de produir resultats.
Rodalies n’és l’expressió més visible. El temporal dels primers dies d’octubre va ser extraordinari. Seria absurd responsabilitzar un govern que caiguin precipitacions excepcionals. El que sí que és políticament exigible és què passa abans, durant i després: previsió, resistència de les infraestructures, alternatives de transport, informació i velocitat de recuperació.
I aquí la fotografia és difícil d’ignorar. El 7 d’octubre, Rodalies continuava sense funcionar amb normalitat i es recomanava buscar transports alternatius. Adif afirmava haver recuperat més del 95 % de la infraestructura, però el conflicte amb els maquinistes de Semaf, que reclamaven garanties documentades de seguretat, continuava dificultant la represa. No és simplement una via espatllada: és la incapacitat del conjunt del sistema per convertir infraestructura disponible en servei efectiu.
La fragmentació competencial —Generalitat, Renfe, Adif, Ministeri, sindicats— explica una part del problema, però no el resol. Al ciutadà que no arriba a la feina li és bastant indiferent l’organigrama. Quan tothom té una part de la responsabilitat i ningú sembla tenir la capacitat final de garantir-ne el resultat, l’autogovern corre el risc de convertir-se en superestructura.
El temporal ha introduït, a més, una qüestió més delicada: la gestió de l’alarma. El 5 d’octubre, Protecció Civil reconeixia que les pluges havien estat molt per sobre del que indicaven els models, mentre el cap de predicció del Meteocat admetia que el sistema convectiu havia aparegut inesperadament.
L’alarma era necessària. Però existeix un altre risc: la fatiga d’alerta. Quan les alarmes es multipliquen, les prohibicions es prolonguen i el ciutadà és convocat reiteradament a l’excepcionalitat, l’avís acaba perdent força. De tant anunciar l’extraordinari, l’extraordinari es fa ordinari. La normalització de l’excepció acaba desactivant l’excepció.
La pesta porcina africana ofereix un altre exemple d’aquesta inclinació cap a la prohibició preventiva. Collserola i altres espais d’alt risc han acumulat mesos de tancament, malgrat les peticions d’alcaldes dels municipis afectats perquè es flexibilitzessin les restriccions. Protegir el sector porcí és evidentment legítim. Una altra qüestió és si una limitació tan prolongada continua sent sempre la mesura més proporcionada i si s’han ponderat adequadament els costos econòmics i socials.
L’educació completa el quadre. Illa ha recuperat el reconeixement de l’autoritat del professorat i manté l’objectiu d’arribar al 6 % del PIB en despesa educativa. Però, simultàniament, les 565 associacions agrupades en l’Assemblea Educativa de Catalunya preparen noves mobilitzacions i sostenen que el curs ha començat “igual o pitjor” que l’anterior. Mentrestant, després dels problemes amb la mostra catalana de PISA, continua pendent disposar d’un sistema incontestable d’avaluació dels resultats.
I queda l’economia, perquè la bona gestió no es mesura en rodes de premsa. L’avanç de la Comptabilitat Regional de l’INE situa el PIB català del 2025 en 319.985 milions d’euros, davant els 337.216 milions de Madrid: aproximadament el 18,93 % i el 19,95 % del PIB espanyol, respectivament. El PIB per habitant és de 39.199 euros a Catalunya i 47.220 a Madrid. Catalunya va créixer el 2025 un 2,5 %, una dècima menys que Espanya i dues menys que Madrid.
Cap d’aquestes dades, considerada aïlladament, demostra una fallada general. El problema és la seva acumulació.
Què significa exactament “bona gestió” quan el tren no arriba, l’alarma esdevé quotidiana, els espais públics acumulen prohibicions, l’escola prepara vagues i la distància econòmica respecte de Madrid augmenta?
Un país no es desarticula perquè pateixi una tempesta, una vaga o una incidència ferroviària. Es descús quan les incidències deixen de ser excepcions i comencen a encadenar-se; quan governar significa cada vegada més reaccionar, restringir, alertar i administrar emergències.
El problema més greu arriba aleshores: quan el caos deixa d’escandalitzar perquè s’ha convertit en paisatge. Catalunya encara no viu instal·lada en el col·lapse. Però corre un risc potser més insidiós: acostumar-se a la disfunció. Que l’anormalitat deixi de ser notícia perquè ja forma part de la normalitat.
Catalunya no pateix només incidències: comença a patir una desarticulació sistèmica. #Catalunya #GovernIlla Share on X
