L’ensenyament català navega com un vaixell envoltat de pretendents a timoner. Tothom vol tocar el timó. Fundacions, sindicats, grups pedagògics, moviments ideològics i experts mediàtics pressionen perquè l’escola vagi cap al seu cantó. Però a coberta falten vigies i al pont de comandament no es veu cap capità.
Aquest és el problema central. Fa anys —especialment des de l’etapa en què Esquerra Republicana va dirigir el Departament— que Catalunya no té un model d’ensenyament clar, estable i exigent. Cada nova empenta exterior, cada moda pedagògica i cada campanya amb ressò mediàtic modifica el rumb. Hi ha massa ciclops ideològics: tenen força, però només miren amb un ull. Falta una visió completa de l’infant, de la societat i del país que volem construir.
El desastre de les proves PISA 2025 n’és el símbol perfecte. Dels 2.545 alumnes seleccionats, 591 van quedar exclosos: el 23,2 %, quan l’OCDE fixa un màxim recomanat del 5 %. Només 1.909 van fer la prova i Catalunya s’ha quedat sense resultats propis comparables. El Departament ha admès la seva responsabilitat, ha obert tres expedients i, coincidint amb el cas, ha rellevat la secretària general. Però ara sabem també que es van ignorar set avisos i que només cinc dels cinquanta centres complien el límit d’exclusió. S’han mogut papers i persones; continua sense aclarir-se prou com va poder fallar tota la cadena de comandament.
L’escàndol és encara més greu perquè impedeix saber si Catalunya ha començat a sortir del pou de 2022. En comprensió lectora va obtenir 462 punts, per sota d’Espanya (474), de la Unió Europea (475) i de l’OCDE (476). Només Andalusia, Melilla i Ceuta van quedar per darrere. Madrid va arribar als 496 punts i fou la tercera comunitat, malgrat que tampoc no és aliena a la immigració ni es caracteritza per una despesa pública desmesurada. Per tant, atribuir-ho tot als recursos o als nouvinguts és una excusa. Alguna cosa més profunda falla. (PISA 2022)
Falla la comprensió lectora. Falla la capacitat d’expressar-se amb ordre, oralment i per escrit. I falla la motivació per estudiar. Sense aquests tres fonaments, tota la resta és decoració.
Durant anys hem intentat arribar a l’educació des de la sociologia i la ideologia, en lloc de partir del coneixement.
Equitat.org, l’antiga Fundació Jaume Bofill, ha tingut una influència notable. També Rosa Sensat, de vegades encertada i d’altres no. El programa Escola Nova 21 va simbolitzar el canvi de paradigma: menys centralitat de la transmissió del mestre i més treball per projectes, flexibilitat d’espais i aprenentatge autònom. El problema no és emprar aquests instruments. El problema és convertir-los en una ortodòxia i arraconar la memòria, l’avaluació, l’esforç, l’autoritat docent i l’adquisició ordenada de coneixements. (Escola Nova 21)
Aquestes innovacions poden funcionar en centres amb famílies culturalment fortes, capaces de compensar a casa allò que l’escola deixa de transmetre. Aplicades indiscriminadament a tot el sistema, perjudiquen sobretot els alumnes més vulnerables. En una societat transformada per una immigració intensa i amb grans desigualtats familiars, l’escola ha de ser més estructurada, no menys; més exigent i més capaç d’acollir, ensenyar la llengua i crear hàbits comuns.
La responsabilitat no és només del Departament. També correspon als sindicats docents i a organitzacions estudiantils ideologitzades, com USTEC, quan confonen l’escola amb un camp de batalla polític.
Començar el curs amb una vaga revela fins a quin punt s’ha perdut el sentit de la mesura. Una vaga educativa no perjudica només l’Administració: desordena la vida de les famílies i castiga especialment les que tenen menys recursos.
I hi ha la responsabilitat de moltes famílies. Educar comença a casa. L’escola instrueix, transmet coneixement, reforça hàbits i ajuda a formar el caràcter. Però no pot substituir uns pares que han renunciat a posar límits, exigir constància i ensenyar respecte.
La consellera Esther Niubó anunciava a La Vanguardia que al novembre les avaluacions internes mostraran «brots verds». Després del fiasco de PISA, aquestes proves no seran creïbles, perquè res que neixi d’un Departament plegat de fracassos i intents de maquillatge pot generar prou confiança. El Departament no pot ser alhora examinat i examinador.
Niubó també preguntava què cal fer quan un infant acaba tercer de primària sense llegir bé i proposava debatre-ho «sense apriorismes». Quin debat vol fer! A ella, al Departament, li correspon diagnosticar les causes de tan gran fracàs… i actuar. Aquest tarannà —debaten, reunim-nos, dialoguem— exemplifica el desastre de la buidor. Però aquest no és un debat abstracte. És una alarma. Quan el pacient surt mort d’una operació, el cirurgià no obre un debat: activa un protocol, identifica la causa i actua.
El preu no quedarà tancat dins les aules. La combinació d’un alumnat insuficientment preparat i una immigració intensa que sovint arriba amb dèficits lingüístics i formatius reduirà la productivitat, els salaris i la capacitat d’integració durant la pròxima dècada. La crisi educativa és també una crisi econòmica i nacional ajornada.
Catalunya necessita una gran reacció educativa. No pas un altre invent.
Cal recuperar lectura, escriptura, matemàtiques, memòria, comprensió lectora, coneixement, disciplina i autoritat docent; avaluar aviat, intervenir de seguida i mesurar els resultats des de fora. Cal un currículum estable, mestres ben preparats i famílies responsables. Cal educar en les virtuts necessàries per a la societat, a la família i a l’escola.
El futur econòmic i la cohesió del país depenen de l’escola que fem avui. Cal deixar de discutir qui toca el timó i nomenar, d’una vegada, un capità.
L’ensenyament català té massa pretendents a timoner, però no té capità. Sense un model clar, cada moda pedagògica canvia el rumb. #Educació #Catalunya Share on X
