Les eleccions són una necessitat democràtica. No són encara una obligació legal. Pedro Sánchez pot arribar al 2027. La legislatura dura quatre anys. Ningú no pot obligar-lo a avançar les urnes si no prospera una moció de censura o ell mateix decideix dissoldre les Corts.
El problema és un altre. El Govern no té una majoria estable. Acumula crisis. I les enquestes indiquen que ha perdut la majoria social que el va fer president.
Sánchez es resisteix a convocar perquè sap que avui perdria. Però esperar tampoc li garanteix res. Les crisis poden créixer. L’economia pot perdre força. Els escàndols poden continuar. Els socis poden exigir més. I el deteriorament pot convertir una derrota en una desfeta.
Les cinc últimes enquestes
Aquestes són les cinc enquestes seleccionades. Les dates corresponen al final del treball de camp, no sempre al dia de publicació.
Les fonts són el Pulso Electoral de More in Common, Data10, Sigma Dos, Cluster17 i SocioMétrica.
No totes les empreses mereixen el mateix pes. La ponderació utilitzada no és una simple mitjana aritmètica. Té en compte la fiabilitat tècnica i l’encert històric de cada empresa. En el PollCheck d’Electomanía, SocioMétrica obté un 8,1 sobre 10; Sigma Dos, un 6,3; Cluster17, un 5,6, i Data10, un 4,7. More in Common encara no té qualificació perquè és nova en el mercat espanyol.
L’estimació ponderada resultant és aquesta:
- PP: 34,0 % i uns 146 diputats.
- PSOE: 25,8 % i uns 103 diputats.
- Vox: 17,5 % i uns 60 diputats.
- Sumar: 6,0 % i uns 8 diputats.
- Podemos: 3,2 % i uns 3 diputats.
La conclusió és dura. PP i Vox sumarien aproximadament 206 diputats. Seixanta més que el PSOE. Trenta per damunt de la majoria absoluta. El PSOE perdria uns divuit escons respecte del 2023. Sumar en perdria vint-i-tres. La coalició de govern passaria de 152 diputats a prop de 111.
No és una oscil·lació. És un canvi radical de majoria. El PP tindria més diputats que PSOE i Sumar junts.
Per què convocar si sap que perdrà?
Per una sola raó: perquè potser avui perdria menys que demà.
Convocar ara li permetria escollir el moment. Podria preparar les candidatures. Mobilitzar el partit. Intentar que la campanya reduís la distància. I, sobretot, evitar que una nova crisi convertís els 103 diputats previstos en 90.
Però hi ha una raó més forta per no convocar. Cada dia a la Moncloa és un dia de poder. El Govern controla el calendari, el Butlletí Oficial de l’Estat, els nomenaments, la comunicació institucional i bona part de l’agenda pública. També pot esperar un error del PP, una crisi entre Feijóo i Vox o un esdeveniment exterior que li permeti recuperar la iniciativa.
Sánchez no convocarà per higiene democràtica. Només ho farà si arriba a la conclusió que el temps ja no treballa per a ell.
Mentrestant, apareixen tres possibles sortides.
Primera sortida: impedir la dissolució amb un estat excepcional
L’article 116.5 de la Constitució estableix que el Congrés no pot ser dissolt mentre estiguin declarats els estats d’alarma, excepció o setge.
La frase ha alimentat una sospita. Sánchez podria aprofitar una crisi amb el Marroc o els incidents de Ceuta per impedir unes eleccions?
Cal distingir.
L’estat d’alarma
El Govern pot declarar-lo sense autorització prèvia del Congrés. Però només durant quinze dies. Per prorrogar-lo necessita l’autorització parlamentària.
A més, les causes estan taxades per la Llei orgànica 4/1981: terratrèmols, inundacions, grans incendis, accidents, epidèmies, desabastiment de productes essencials o paralització greu de serveis públics.
Una pressió migratòria o un conflicte amb el Marroc no hi encaixen directament. Haurien de provocar alguna d’aquestes alteracions concretes. No n’hi ha prou amb invocar una crisi política.
L’estat d’excepció
S’ajusta més a una alteració greu de l’ordre públic. Però exigeix que el funcionament de les institucions, els serveis essencials o els drets i llibertats estigui tan alterat que els poders ordinaris resultin insuficients.
El Govern no pot declarar-lo sol. Necessita l’autorització prèvia del Congrés. Ha d’explicar quins drets vol suspendre, en quin territori, amb quines mesures i durant quant de temps. El màxim són trenta dies. Només es pot prorrogar trenta dies més i amb una nova autorització.
No necessita jurídicament el vot de tots els socis. Però sí una majoria parlamentària suficient. I cada soci hauria d’assumir públicament la seva responsabilitat.
L’estat de setge
És el supòsit més greu. Requereix una insurrecció o un acte de força —o una amenaça real— contra la sobirania, la independència, la integritat territorial o l’ordre constitucional. I exigeix que la situació no pugui ser resolta per altres mitjans.
Només el pot declarar el Congrés per majoria absoluta, 176 diputats, a proposta del Govern.
Una agressió efectiva del Marroc contra Ceuta podria obrir aquest escenari. Però caldria una agressió real. No una tensió diplomàtica. No una entrada massiva d’immigrants. No una frase inflamada en una roda de premsa.
A més, Espanya forma part de la Unió Europea i de l’OTAN. Els Estats Units tenen interessos militars directes al país. Una confrontació fabricada seria difícil d’ocultar i encara més difícil de controlar.
Hi ha un últim obstacle. L’article 169 de la Constitució prohibeix iniciar una reforma constitucional durant una guerra o mentre sigui vigent qualsevol dels tres estats excepcionals.
Per tant, Sánchez no podria mantenir alhora l’emergència i obrir la reforma republicana. Hauria d’escollir.
La conspiració resulta temptadora. Però té poc recorregut. Els estats excepcionals poden impedir temporalment una dissolució anticipada. No concedeixen al president una pròrroga il·limitada de la legislatura.
Seria una operació d’alt risc. Podria acabar ensorrant més el Govern que les mateixes eleccions.
Segona sortida: convertir les eleccions en un plebiscit republicà
Pablo Iglesias ha suggerit una altra via. No parlar de gestió. No parlar de corrupció. No parlar de Ceuta, habitatge, trens o poder adquisitiu. Canviar de camp. Convertir les pròximes eleccions en una batalla entre monarquia i república.
Això es pot fer políticament. El PSOE pot prometre en el programa un referèndum consultiu. Pot presentar les eleccions com un «pre-referèndum».
Pot intentar reunir tota l’esquerra i els independentistes sota una bandera republicana.
Però unes eleccions generals no són jurídicament un referèndum. L’elector vota un partit, un candidat i un programa sencer. No respon una pregunta binària. El resultat no permet afirmar que el país ha escollit monarquia o república.
Quedaria el referèndum consultiu de l’article 92. Per celebrar-lo calen quatre coses:
- Proposta del president del Govern.
- Pregunta formulada en termes exactes.
- Autorització del Congrés per majoria absoluta: 176 diputats.
- Convocatòria formal del rei mitjançant reial decret.
El rei no disposaria d’un veto polític. La convocatòria seria un acte formal refrendat pel president.
L’aritmètica podria existir. PSOE, Sumar i els partits independentistes i nacionalistes sumaven prou diputats al començament de la legislatura. Però Sánchez necessitaria que tots votessin el mateix. Junts i el PNB podrien compartir la conveniència de debilitar la Corona, però no necessàriament la d’enfortir Sánchez. Els 176 vots serien possibles. No serien segurs.
Tampoc es podria celebrar la consulta enganxada a unes eleccions. La Llei orgànica 2/1980 prohibeix els referèndums consultius durant els noranta dies anteriors i posteriors a unes eleccions parlamentàries. També els prohibeix durant els estats d’excepció i setge i els noranta dies posteriors.
Queda la qüestió principal: es pot preguntar directament «monarquia o república»?
Hi ha dues tesis.
La primera diu que sí. Seria una consulta merament orientativa. No modificaria la Constitució. Serviria per conèixer l’opinió dels ciutadans. Després caldria iniciar la reforma constitucional. Però la pressió política seria suficient, creuen, per descavalcar el rei i dur-lo a la renúncia.
La segona és més sòlida. Sosté que l’article 92 no pot utilitzar-se per anticipar ni condicionar una decisió que la Constitució reserva al procediment de reforma agreujada. La forma política de l’Estat figura a l’article 1.3 i la Corona ocupa tot el títol II.
La Sentència 103/2008 del Tribunal Constitucional va establir que les qüestions que afecten el fonament i la identitat de l’ordre constitucional han de seguir la via formal de reforma. No resolia un referèndum estatal sobre la Corona, però la seva doctrina faria molt impugnable una consulta directa.
La via segura és l’article 168:
- Dos terços del Congrés.
- Dos terços del Senat.
- Dissolució immediata de les Corts.
- Eleccions generals.
- Ratificació i aprovació del nou text per dos terços de les noves cambres.
- Referèndum obligatori.
No són 176 diputats. Són 234 al Congrés, una majoria equivalent al Senat, unes eleccions i una segona aprovació per dos terços.
Per això la república pot servir com a bandera electoral. No com a drecera jurídica.
I encara hi ha el risc polític. Sánchez intentaria convertir unes eleccions sobre la seva gestió en unes eleccions sobre el rei. Però podria aconseguir el contrari: que el referèndum sobre la monarquia es convertís en un referèndum sobre Sánchez. I que la pulsió conservadora fos més forta que una revolució constitucional dirigida per un president profundament desgastat.
Tercera sortida: perdre per tornar com a cap de l’oposició
Queda una última possibilitat. Que Sánchez ja no prepari una victòria. Que prepari la derrota.
Podria convocar abans que el PSOE baixés dels cent diputats. Col·locaria els seus fidels a les llistes. Mantindria el control del grup parlamentari. Intentaria sobreviure al congrés socialista posterior. I esperaria.
El nou govern rebria les factures pendents. El deute públic arribava el juny del 2026 als 1,76 bilions d’euros i al 101,5 % del PIB. L’AIReF advertia que el creixement de la despesa computable podia arribar al 6,4 %, per damunt dels compromisos fiscals. Brussel·les exigiria consolidació. Algú hauria de pagar les promeses, els ajornaments i els desequilibris acumulats. AIReF.
Des de l’oposició, Sánchez podria denunciar cada ajust. Podria presentar-se com el defensor de les pensions i dels drets socials. Podria atribuir al PP les conseqüències de les decisions que ell mateix havia ajornat.
És una estratègia possible. Però té una falla. Una derrota de la magnitud que anuncien les enquestes podria acabar amb el seu lideratge. El PSOE podria decidir que cent diputats són massa pocs per mantenir el mateix capità.
Per això la resposta més probable és també la més senzilla. Sánchez no té encara cap gran pla. Ni l’estat de setge. Ni la República. Ni una retirada napoleònica cap a l’oposició.
Té el poder. I s’hi aferra.
Convocarà només quan cregui que l’endemà serà pitjor que l’avui. El problema és que pot descobrir-ho massa tard.
La resposta més probable és també la més senzilla. Sánchez no té encara cap gran pla. Ni l’estat de setge. Ni la República. Ni una retirada napoleònica cap a l’oposició. #PedroSánchez Share on X
Loading ...
