L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha provocat un ressò extraordinari, sobretot per la irrupció d’Aliança Catalana com a força en clara expansió. Però, més enllà dels titulars, l’enquesta planteja diversos enigmes. Alguns tenen una resposta relativament clara. D’altres continuen oberts i mereixen una explicació pública.
El primer és institucional: per què aquest baròmetre s’ha publicat tan tard?
Habitualment, tal com ja va explicar Converses en el seu moment, el primer estudi de l’any apareix al març o, com a molt tard, durant la primera quinzena d’abril. Aquesta vegada, en canvi, s’ha fet públic ja entrat l’estiu. El retard és insòlit en la història del CEO i té una conseqüència evident: molt probablement aquest any només hi haurà dos baròmetres.
No és una qüestió menor. El CEO és un organisme públic i la regularitat de les seves publicacions forma part de la seva credibilitat. Si el mateix centre no ofereix una explicació convincent, correspondria al Parlament demanar-la.
El segon enigma és polític: per què creix tant Aliança Catalana?
La resposta immediata és coneguda: perquè absorbeix una part molt important del vot de Junts. Però això només descriu el fenomen; no n’explica les causes.
Les dades són contundents. Aliança presenta una fidelització del vot del 86%. És cert que parteix d’una base electoral encara modesta, però gairebé tots els seus electors repetirien el vot. Junts, en canvi, només fidelitza el 50% dels seus votants. Si aquesta estimació reflecteix la realitat, significa que un de cada dos electors de Junts està disposat a abandonar el partit.
La principal transferència és espectacular: 28 punts procedeixen directament de Junts. També capta uns 23 punts procedents de Vox —encara que, en termes absoluts, aquesta aportació és menor perquè la seva base electoral és més reduïda—, mentre que registra igualment petites transferències provinents d’ERC i del PSC, d’uns vuit punts cadascun.
La pregunta és inevitable: què ofereix Aliança Catalana que Junts ha deixat d’oferir?
Una primera resposta és el lideratge.
Les valoracions dels dirigents dibuixen una realitat incòmoda per a Junts. Sílvia Orriols obté una qualificació molt elevada entre els seus votants: un 8 sobre 10, una nota que indica un lideratge sòlid i mobilitzador. Salvador Illa, tot i ser president de la Generalitat, només arriba al 6,5 entre els seus. Oriol Junqueras tampoc no destaca especialment, amb un 6,2.
Però la dada més significativa és la de Carles Puigdemont. Entre els votants que, segons el mateix baròmetre, continuarien donant suport a Junts, obté només un 6,4. És un aprovat còmode, però no expressa un lideratge especialment carismàtic. Encara és més revelador observar la valoració dels no votants: Puigdemont rep un 3,5 sobre 10, mentre que Orriols arriba al 3,7, malgrat ser una figura molt més controvertida.
Aquest detall és fonamental. Les valoracions es fan sobre el nou mapa electoral que dibuixa el CEO. Això significa que la nota d’Orriols ja incorpora els nous votants que li atribueix l’enquesta, mentre que la de Puigdemont correspon a un electorat més reduït i més fidel. Ni tan sols entre els qui encara li donen suport apareix com un líder excepcional.
Però seria un error atribuir-ho tot al lideratge.
En política hi ha un factor encara més determinant: el posicionament.
Els electors no voten únicament persones; voten també la percepció que tenen dels partits. I aquesta percepció depèn de dos elements essencials: la distància respecte del punt central de l’opinió pública i l’existència d’un espai electoral propi.
Aquí és on el CEO ofereix, probablement, la clau més important de totes.
En l’eix que combina esquerra-dreta i identificació nacional —espanyola o catalana—, Junts apareix, segons la ubicació que reflecteix el CEO, molt allunyat del centre de gravetat de l’opinió catalana. De fet, en l’eix nacional ocupa una posició molt extrema, pràcticament al nivell de la CUP.
Aliança Catalana també és clarament catalanista i independentista, però apareix situada més a prop del centre de la distribució. Aquesta menor distància respecte a l’elector mitjà explicaria que pugui captar votants procedents de sensibilitats diverses, fins i tot del PSC o de Vox, encara que sigui de manera limitada.
Però encara hi ha un segon element.
Aliança ocupa pràcticament en solitari l’espai del centredreta catalanista i sobiranista. Un espai que va des d’un catalanisme moderat fins a posicions nacionalistes més contundents, però sempre dins d’un marc percebut com a més conservador en l’àmbit socioeconòmic.
Junts, en canvi, ha anat desplaçant el seu posicionament cap a un quadrant molt més congestionat: el del centredreta moderat o fins i tot el del centredesquerra catalanista, segons la lectura que en fan molts electors. Allà comparteix terreny amb ERC, els Comuns, el PSC i, en alguns aspectes, fins i tot amb la CUP. Naturalment, cadascun ocupa una posició diferenciada, però tots competeixen dins d’espais polítics fronterers.
Això significa que Junts ha abandonat, almenys en la percepció d’una part molt important dels electors, aquell espai central del catalanisme que durant dècades havia ocupat Convergència i Unió.
I la política detesta el buit.
Aquest espai és precisament el que ara ocupa Aliança Catalana. No perquè sigui una continuació de Convergència —les diferències són evidents tant en les formes com en la radicalitat d’alguns plantejaments—, sinó perquè una part creixent dels electors la situa molt més a prop d’aquell centredreta nacional que Junts ha anat abandonant.
Aquest és, probablement, el principal missatge del baròmetre.
Junts no cau només perquè perdi lideratge. Cau perquè ha perdut la definició del seu espai electoral.
Mentrestant, el PSC intenta ocupar parcialment aquest centre polític des de la Generalitat. Ho fa amb un cert èxit tàctic, encara que les contradiccions entre el seu discurs teòricament moderat, la seva pràctica política, la dependència parlamentària de Pedro Sánchez i els condicionants imposats per ERC i els Comuns en limiten la credibilitat.
Tanmateix, en una Catalunya extraordinàriament fragmentada, petites variacions percentuals són suficients per mantenir el primer lloc.
Aquest és el gran ensenyament del CEO. El debat no és només qui guanya o qui perd avui. És qui ocupa els espais electorals decisius de demà.
I, de moment, totes les dades indiquen que aquest espai l’està conquerint Aliança Catalana molt més de pressa del que molts dirigents de Junts semblen disposats a reconèixer.
Si les tendències actuals es mantenen, les pròximes cites electorals poden resultar molt desfavorables per a Junts. El possible retorn de Carles Puigdemont difícilment alteraria aquesta dinàmica. El país sembla haver entrat en un altre escenari polític, marcat per noves preocupacions i noves prioritats dels electors.
Quan un partit perd el seu espai electoral, acaba perdent també els seus votants. El darrer baròmetre del CEO suggereix que aquest és el principal problema de Junts. I explica bona part de l'ascens d'Aliança Catalana. #Junts #AC Share on X
