L’Informe Fènix ha tingut la virtut d’obrir un debat absolutament necessari: quin és l’impacte econòmic de la immigració, més enllà dels apriorismes a favor o en contra amb què habitualment s’aborda aquesta qüestió.
Òbviament, l’Informe Fènix no és la Bíblia. És, més aviat, un estudi preliminar que obre una línia d’investigació, amb dades que s’han de millorar, reforçar i revisar. Però la seva conclusió és prou clara: en determinades condicions —precisament les que es donen avui a Espanya i, d’una manera especial, a Catalunya—, la immigració massiva no genera els beneficis que el Govern li atribueix. I, a llarg termini, pot convertir-se en un problema greu.
Entre altres motius, perquè no només incrementa la demanda de béns i serveis —com ara habitatge, educació o seguretat—, sinó que també “dopa” els sectors de baixa productivitat, que hi troben una font pràcticament inesgotable de mà d’obra de baix cost.
Ara, un estudi d’una naturalesa molt diferent, perquè analitza els comptes del balanç generacional —és a dir, el que una persona aporta i rep al llarg de la seva vida en termes d’impostos i prestacions públiques, tant monetàries com en espècie—, també ve a confirmar, de manera indirecta, que el problema existeix.
Es tracta de l’estudi Les transferències intergeneracionals i el repte demogràfic, d’EsadeEcPol, elaborat per Miguel Almunia i Pablo García Guzmán.
Una de les seves conclusions és que, si s’assumeixen els supòsits de l’estudi sobre el volum d’immigració i el nivell educatiu dels nouvinguts, a grans trets més immigració implica un dèficit fiscal menor. Aquest és, sens dubte, un efecte positiu. Però les matisacions són tan importants que presentar aquesta conclusió sense més amaga realitats que no es poden obviar.
La primera, i més evident, és que allò que realment determina el resultat econòmic al final del cicle vital no és la quantitat d’immigració, sinó el nivell de formació dels immigrants (p. 80).
Dels resultats se’n desprenen dos patrons molt clars.
El primer és que el saldo fiscal assignable per edat acumulat creix de manera sostinguda durant les primeres dècades de residència, però es va erosionant a mesura que la persona s’acosta a la jubilació. És a dir, la immigració alleuja el problema, però no el resol.
El segon és que el nivell educatiu condiciona de manera decisiva el resultat final. Les persones amb estudis superiors acumulen un saldo fiscal positiu al llarg de tota la vida, malgrat el dèficit propi dels anys de jubilació. En canvi, les persones sense estudis superiors acaben acumulant un saldo vital negatiu.
Només els immigrants amb educació superior aconsegueixen mantenir un saldo fiscal positiu durant tot el cicle vital. Les persones amb estudis mitjans —batxillerat o formació professional— també el mantenen positiu fins ben entrada la jubilació, però aquest avantatge es va esvaint a mesura que augmenta l’esperança de vida.
Els nivells educatius inferiors, que constitueixen la majoria dels immigrants actuals, passen a presentar un balanç negatiu pocs anys després de jubilar-se.
Això significa que els salaris propis de sectors com l’hostaleria, la indústria càrnia, els serveis personals i domèstics no qualificats o els llocs administratius sense qualificació s’inscriuen en aquest darrer grup. També els contractes fixos discontinus, per la seva pròpia naturalesa, constitueixen un problema per mantenir un balanç generacional equilibrat.
L’estudi planteja tres escenaris.
El primer mostra que la immigració millora substancialment el saldo fiscal assignable per edat: passar d’un escenari sense immigració a un d’immigració moderada redueix el dèficit en 1,7 punts percentuals del PIB, del 8,5 % al 6,8 %. Això és conseqüència del fet que la immigració rejoveneix l’estructura d’edats de la població, concentrant una proporció més gran de persones en edat de treballar i reduint el pes relatiu dels grups dependents.
Tanmateix, el segon resultat és molt més revelador. La diferència entre un escenari d’immigració moderada i un altre d’immigració elevada és molt reduïda: només 0,7 punts del PIB —del 6,8 % al 6,1 %—, malgrat que aquest darrer incorpora 4,8 milions de persones addicionals.
La raó és la composició educativa de la població nascuda a l’estranger, que presenta una proporció més elevada de persones sense estudis superiors que la població autòctona i, en conseqüència, una capacitat contributiva menor.
Si els nous immigrants mantenen un perfil educatiu semblant a l’actual, l’avantatge d’una estructura demogràfica més favorable queda, en bona part, neutralitzat per dos factors: el menor saldo fiscal per càpita associat al seu nivell educatiu i el cost fiscal derivat de l’augment de la població infantil que acompanya els fluxos migratoris.
El tercer resultat és que, en qualsevol dels tres escenaris, el dèficit fiscal assignable per edat continua sent molt elevat, situant-se entre el 6,1 % i el 8,5 % del PIB.
L’origen d’aquest desequilibri és demogràfic. La forta caiguda de la natalitat durant les darreres dècades farà que les cohorts que arribaran a la jubilació cap al 2050 siguin molt més nombroses que les generacions en edat de treballar encarregades de finançar les seves prestacions.
Els fluxos migratoris previstos en l’estudi contribueixen a reduir aquesta bretxa, però no són suficients per tancar-la.
Cal afegir-hi que l’avantatge demogràfic de la immigració és, per definició, temporal. Els immigrants que avui treballen també es jubilaran i adquiriran drets a prestacions. Per tant, el seu efecte positiu sobre el saldo fiscal agregat es va reduint a mesura que aquestes generacions envelleixen.
Hi ha, a més, un altre element que, per la seva mateixa metodologia, l’estudi no incorpora amb prou precisió: els costos dels serveis públics i de les polítiques d’integració associats a la immigració probablement augmentarien la despesa pública en una proporció superior a la que existiria en un escenari hipotètic sense immigració.
Què ens diu tot això?
Que el problema, amb immigració o sense, continua existint i és molt greu.
Que no té sentit presentar l’arribada de nous immigrants com una panacea.
Que la diferència entre un flux moderat i un de molt elevat, com l’actual, és molt inferior al que sovint es dona a entendre.
Que el factor determinant no és tant el volum de la immigració com el nivell de formació dels nouvinguts.
I que —això ja ho sabíem— l’única resposta de fons és assolir una productivitat molt més elevada que compensi el dèficit generacional. És precisament aquí on l’Informe Fènix llança el seu principal advertiment: mai no ho aconseguirem si continuem sostenint els sectors menys productius mitjançant una oferta permanent de mà d’obra barata.
Ah, i que ningú no s’enganyi: amb les polítiques actuals, els primers perjudicats són els infants, els joves i les famílies amb fills. Però, a llarg termini, qui acabarà pagant la factura d’aquest error serà la classe treballadora i una part creixent de la classe mitjana.
Un estudi d'EsadeEcPol reforça l'Informe Fènix: l'impacte econòmic de la immigració depèn més del capital humà que del volum de fluxos. #immigració Share on X
