Quan Pedro Sánchez abandoni el poder deixarà un llegat difícil de pair en molts àmbits. La crisi històrica de l’habitatge serà probablement el més visible. També ho seran la immigració massiva i descontrolada, el creixement de les màfies vinculades al narcotràfic o el deteriorament d’alguns serveis públics. Però hi ha un aspecte que afecta de manera directa la vida quotidiana de la majoria de ciutadans i que, probablement, acabarà sent el més persistent: la pèrdua de poder adquisitiu.
És aquest factor el que determina el nivell de vida real de les famílies. I és precisament aquí on el balanç dels darrers set anys resulta més desfavorable.
Es podria argumentar que aquesta pèrdua ha estat compensada per una millora dels serveis públics, com ara la sanitat, l’educació o el transport. Tanmateix, la realitat apunta més aviat en la direcció contrària. La creixent contractació d’assegurances sanitàries privades —sense precedents en la història recent—, produïda just quan els salaris rendeixen cada vegada menys, constitueix un dels indicadors més evidents del deteriorament de la sanitat pública.
Set anys de govern donen per a molt. També perquè els ingressos de les famílies hagin anat perdent capacitat per seguir el ritme de l’augment del cost de la vida. Als Estats Units, l’affordability —l’assequibilitat— s’ha convertit en un dels grans eixos del debat polític. A Espanya, en canvi, aquesta preocupació ha ocupat un lloc molt secundari en el discurs del govern de coalició.
Les causes d’aquest empobriment són diverses, però totes apunten en la mateixa direcció.
La inflació: quan el cost de viure creix més que la renda
La inflació és el primer factor que explica la pèrdua de poder adquisitiu.
Durant la crisi posterior a la pandèmia i l’impacte econòmic derivat de la invasió russa d’Ucraïna, Espanya va registrar una inflació acumulada del 19,3% entre gener de 2021 i maig de 2024, per sota del 22,1% de la mitjana de la Unió Europea. Aquesta millor evolució relativa es va explicar, en bona part, per la menor dependència espanyola del gas rus i per diverses mesures adoptades per contenir el preu de l’energia.
Aquest avantatge, però, ha desaparegut.
El 2025 Espanya va tancar amb una inflació mitjana del 2,7%, el registre més elevat entre les quatre principals economies de la Unió Europea. Alemanya va registrar un 2,2%; Itàlia, un 1,7%; i França, només un 0,8%.
La tendència s’ha mantingut durant el 2026. Al juny, la inflació harmonitzada espanyola se situava en el 3,6%, clarament per sobre del 2,8% de la zona euro. Mes rere mes, Espanya figura entre les grans economies europees on els preus continuen augmentant amb més intensitat.
Gràfica 1. Evolució comparada de la inflació (Espanya – UE, 2021-2026)
| Període | Espanya | UE / eurozona |
|---|---|---|
| Gener 2021 – maig 2024 | 19,3% | 22,1% |
| Mitjana 2025 | 2,7% | 2,1% |
| Juny 2026 | 3,6% | 2,8% |
Font: Eurostat i INE.
Ara bé, el principal problema no és només la inflació general, sinó la seva composició.
Els increments de preus no s’han repartit de manera homogènia, sinó que s’han concentrat en les despeses més inevitables per a qualsevol llar: l’alimentació i l’habitatge.
Entre juliol de 2018 i febrer de 2025, els aliments es van encarir un 37,9%, gairebé el doble que la inflació general del període. Durant el 2025 alguns productes bàsics van registrar increments especialment intensos, com els ous (+31,3%), la carn de vacum (+17,2%) o el cafè (+16,3%).
L’habitatge presenta una evolució encara més preocupant. El lloguer ha augmentat un 94% en només deu anys al conjunt d’Espanya, amb increments molt superiors en comunitats com el País Valencià, les Canàries o les Illes Balears. Paral·lelament, el preu de l’habitatge en propietat va créixer un 12,8% interanual durant el primer trimestre del 2026, més del doble de la mitjana europea.
Gràfica 2. Evolució dels béns essencials
| Indicador | Variació |
|---|---|
| Alimentació | +37,9% |
| Lloguer | +94% |
| Habitatge en propietat | +12,8% |
| Mitjana UE (habitatge) | +2,9% |
Font: INE, Eurostat i Fotocasa.
Aquest desequilibri explica que moltes famílies percebin un empobriment molt superior al que reflecteixen els índexs generals de preus. Els joves i les llars amb rendes baixes destinen una part molt més elevada dels seus ingressos a l’habitatge i a l’alimentació. Quan són precisament aquestes dues partides les que més s’encareixen, la pèrdua real de nivell de vida és inevitable.
La productivitat: el problema que explica la resta
Si la inflació és el símptoma més visible de la pèrdua de poder adquisitiu, la baixa productivitat n’és la causa estructural.
Aquest és un diagnòstic àmpliament compartit per organismes com l’OCDE, Eurostat, el Banc d’Espanya o l’INE: sense millores sostingudes de la productivitat és impossible que els salaris augmentin de manera estable per damunt del cost de la vida.
I Espanya fa anys que avança molt poc en aquest terreny.
Entre el 2019 i el 2025, la productivitat per hora treballada només va créixer un 1,9%. El ritme anual d’increment és d’aproximadament el 0,5%, menys de la meitat de la mitjana registrada pels països de l’OCDE, situada al voltant de l’1,2%.
Aquestes dades indiquen que el model de creixement espanyol continua essent principalment extensiu: el PIB augmenta perquè hi ha més persones ocupades, no perquè cada treballador produeixi més valor.
Durant aquests anys, bona part del creixement de l’ocupació ha estat alimentat per l’augment de la població activa, especialment gràcies a la immigració. Aquest model permet incrementar el PIB agregat, però difícilment es tradueix en un augment significatiu de la renda per habitant.
De fet, mentre la productivitat per ocupat s’ha deteriorat des del 2018, la mitjana europea ha continuat millorant. Aquesta divergència constitueix un dels principals llasts de l’economia espanyola.
A aquest problema estructural s’hi afegeix un altre fenomen igualment rellevant: la progressiva desindustrialització.
Durant els darrers anys, nombroses activitats industrials s’han deslocalitzat cap a països amb costos laborals més baixos, com Polònia o altres economies de l’Europa central i oriental. Els llocs de treball industrials, que tradicionalment generaven un elevat valor afegit i salaris més alts, han estat substituïts en gran part per ocupació vinculada als serveis, especialment al turisme, amb una productivitat inferior i remuneracions més modestes.
Aquest canvi en l’estructura productiva ajuda a explicar per què l’economia espanyola continua creixent sense que aquest creixement es tradueixi en una millora equivalent del nivell de vida.
Salaris: quan treballar ja no garanteix mantenir el nivell de vida
La conseqüència més visible d’aquesta combinació de baixa productivitat i elevada inflació és l’evolució dels salaris.
Els ingressos dels treballadors han augmentat en termes nominals, però no prou per compensar l’encariment del cost de la vida.
Segons l’OCDE, durant el primer trimestre del 2024 els salaris reals encara eren un 2,5% inferiors als registrats a finals del 2019. El salari net mitjà ha retrocedit prop d’un 3,8% en termes reals des de l’inici del període, mentre que els treballadors a temps complet —que constitueixen la major part del mercat laboral— acumulen una pèrdua pròxima al 2% del seu poder adquisitiu.
La perspectiva de llarg termini és encara més preocupant.
Entre el 1994 i el 2024, el salari real espanyol ajustat al cost de la vida només va créixer un 2,76%. En el conjunt de l’OCDE, l’increment mitjà va ser del 30,8%.
Només Mèxic, el Japó i Itàlia presenten una evolució pitjor.
Aquesta dada situa Espanya entre els països desenvolupats on els treballadors han vist menys recompensat l’augment de la seva productivitat i del creixement econòmic.
La comparació amb la resta d’Europa també és significativa.
Segons Eurostat, el salari brut anual mitjà a Espanya era de 33.700 euros el 2025, davant dels 39.800 euros de mitjana a la Unió Europea. La diferència supera ja els 6.000 euros anuals, la més elevada registrada fins ara.
Més enllà de les xifres, aquesta bretxa reflecteix una realitat cada vegada més evident: molts treballadors tenen feina, però el seu salari els permet adquirir menys béns i serveis que fa uns anys.
Aquest és, probablement, un dels principals indicadors de la pèrdua de benestar experimentada durant aquest període.
La fiscalitat: més recaptació, menys renda disponible
La inflació i l’estancament dels salaris expliquen bona part de la pèrdua de poder adquisitiu, però no tota.
La política fiscal també hi ha contribuït.
Espanya registra una de les càrregues fiscals sobre el treball més elevades de l’OCDE. La denominada cunya fiscal —que suma els impostos sobre el treball i les cotitzacions socials pagades tant pel treballador com per l’empresa— situa Espanya en la desena posició entre els trenta-vuit països de l’organització.
Per a una família amb dos fills, la situació és similar: Espanya ocupa el tretzè lloc amb una càrrega superior a la mitjana de l’OCDE.
Aquestes dades, però, no expliquen tota la realitat.
A diferència d’altres països europeus, les transferències públiques destinades a les famílies són relativament reduïdes. En conseqüència, la càrrega fiscal efectiva resulta més elevada del que indiquen les comparacions estrictament tributàries.
Això contribueix a explicar per què formar una família o tenir fills representa avui un esforç econòmic molt superior al que assumeixen moltes llars de la resta d’Europa.
La pressió fiscal normativa també s’ha incrementat de manera notable.
El 2024 se situava un 17% per sobre de la mitjana de la Unió Europea i un 16,3% per damunt de la mitjana de l’OCDE. Entre el 2018 i el 2023, Espanya va ser un dels països europeus que més va augmentar la seva recaptació en relació amb el PIB, mentre la tendència europea era, en conjunt, la contrària.
A aquest increment s’hi afegeix un mecanisme menys visible, però igualment rellevant: la no actualització dels trams de l’IRPF d’acord amb la inflació.
Quan els salaris només augmenten per compensar l’encariment dels preus, però els tipus impositius es mantenen inalterats, els contribuents acaben pagant més impostos sense haver incrementat realment el seu nivell de vida.
És l’anomenada progressivitat en fred.
Segons el REAF-CGE, aquesta decisió ha representat un cost addicional d’entre 46 i 233 euros anuals per contribuent, reduint encara més la renda disponible de les famílies.
Les deu dades que expliquen la pèrdua de poder adquisitiu
1. Els preus dels aliments han augmentat un 37,9% des del 2018, gairebé el doble que la inflació general.
2. El preu mitjà del lloguer s’ha incrementat un 94% en deu anys.
3. El preu de l’habitatge creix més del doble que la mitjana de la Unió Europea.
4. La productivitat espanyola només ha augmentat un 1,9% en set anys.
5. Els salaris reals continuen per sota dels nivells previs a la pandèmia.
6. Espanya és un dels països de l’OCDE on menys han crescut els salaris reals en les darreres tres dècades.
7. El salari brut anual mitjà continua més de 6.000 euros per sota de la mitjana europea.
8. Espanya suporta una de les cunyes fiscals més elevades de l’OCDE, mentre les ajudes a les famílies es mantenen per sota de la mitjana europea.
9. La no deflactació de l’IRPF ha incrementat la càrrega fiscal sobre les rendes del treball en un context d’alta inflació.
10. El PIB i l’ocupació han crescut, però aquest creixement no s’ha traduït en una millora equivalent del nivell de vida de les famílies.
El PIB creix. L'ocupació també. Però cada vegada costa més viure. La inflació en aliments i habitatge, els salaris que no recuperen poder adquisitiu, la baixa productivitat i una fiscalitat més elevada ho expliquen. Share on X
