Les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de febrer es presenten d’una manera ben estranya i no només per la pandèmia i el risc que significa, sinó per les característiques de l’escenari polític.
Cada dia que passa augmenta el nombre de catalans que es declaren indecisos perquè no saben a qui donar el seu vot. Són els orfes electorals, que van creixent i que en una part important acabarà fent augmentar l’abstenció. Caldrà amidar-la amb molta cura perquè en aquesta ocasió la seva dimensió tindrà un profund significat polític, donada la sensació de l’orfandat que s’estén.
No n’hi ha per a menys. El govern català (és un dir) sembla entestat a demostrar la seva incapacitat a tres mesos de les eleccions. Els 55 morts a la residència de Tremp són un baldó difícil d’esborrar per a tot el govern, especialment per les àrees gestionades per ERC. I en concret per la consellera Alba Vergés. En un ordre ben diferent d’aquesta tragèdia, però també demostratiu de la manca de capacitat, hi ha l’afer de la gratuïtat del 061, la línia telefònica del Catsalut, que fa dos mesos es va afirmar que seria gratuïta perquè no té cap sentit fer pagar per un servei necessari. La resolució d’aquest afer corresponia al vicepresident i responsable econòmic, Pere Aragonès. I ara constata que no es pot dur a terme. Hi ha diverses raons, però una sobresurt entre totes les altres. El cost d’assumir aquesta gratuïtat és molt més gran que la previsió que el mateix Aragonès va fer. La pregunta és evident: si no són ni capaços de calcular quan costa pagar el servei del 061, com es pot pensar que puguin gestionar bé el Pressupost de la Generalitat, la pandèmia, els fons europeus per a la reconstrucció, les qüestions realment complexes…? El paper ho suporta tot, però és molt difícil creure que ERC es pugui presentar ara com un partit de gestió.
Els partits catalanistes, La Lliga, Lliures, Units, que havien de construir una alternativa a l’independentisme a aquestes alçades estan literalment desapareguts de la vida pública. Cap activitat, cap projecte, res. Tot sembla tancat en un entorn de negociació per anar a la llista amb el PSC. Amb aquestes perspectives és difícil que aquestes organitzacions puguin acabar significant una alternativa de futur, tal com en principi es podia pressuposar. Sens dubte, contribueix a l’orfandat electoral.
I és que el PSC avui porta una gran motxilla que arrossega conflictes, contradiccions i sobretot carrega a l’esquena a Colau i a Iglesias, dels qui no es pot separar per necessitat electoral. Pactar amb el socialisme avui en dia és també pactar amb aquestes dues personalitats polítiques i les seves respectives organitzacions per via interposada, i això per a molts és massa.
El PNC és el que encara manifesta iniciatives i porta a terme una certa activitat pública. La seva web www.aixecat.cat, que recull iniciatives de propostes programàtiques i les presenta per al debat, és una bona pràctica i recull propostes interessants. La seva principal limitació és que el seu entorn, l’abast de la proposta, és limitat. Possiblement per aquesta limitació Marta Pascal ha insistit sense èxit una vegada i una altra en pactar amb el PDeCAT, en una aliança que semblava lògica. Al final, si van per separat, és molt difícil que cap dels dos obtingui representació.
Cada vegada és més evident que tots aquests partits que tenen més punts en comú que diferències reals han deixat passar l’ocasió de formar una àmplia aliança que sí que hauria despertat expectatives i hauria aconseguit un bon resultat. Segurament ha faltat pressió de la mateixa societat civil i dels lideratges econòmics perquè aquesta coalició es dues a terme, i aquest pot ser un error més a afegir als molt ja nombrosos comesos per grups dirigents, els líders socials de la societat civil catalana. Un fet que en si mateix ja és tot un símptoma de la situació.
El manual et diu que els partits d’esquerra i extrema esquerra sobretot tenen tendència a esmicolar-se en petites opcions a la recerca d’una pretesa “puresa” política que ningú té, puresa de les seves idees, prudència de les seves procedències, i que això sempre les ha afeblit. Doncs bé, ara aquest mal gauxista és el que pateix l’ampli espai del catalanisme polític.
