Oriol Junqueras ha donat complida rèplica aquest diumenge, amb un article a tota pàgina a La Vanguardia, a l’anterior publicat en el mateix diari i signat per Carles Puigdemont. És, o vol ser, una esmena a tota plana a la tesi de l’expresident de la Generalitat i a la via independentista unilateral. El problema és, com sempre, la realitat, perquè el paper evidentment ho aguanta tot, però els fets refusen allò que no encaixen amb ell.
En el seu intent de conciliar un independentisme aferrissat amb haver-se convertit en un partit del bloc de l’estat espanyol, Junqueras recorre a la història d’ERC presentant que la seva aspiració a la república catalana ha estat sempre present en l’ideari del partit. No està bé en un historiador com ell estirar fins aquest extrem el fil del passat. L’ERC d’abans de la guerra civil era republicana en nom d’una república espanyola federal. Els que eren republicans independentistes era un partit diferent, Estat Català, amb el qual van anar col·ligats a les eleccions al Parlament de Catalunya i que va donar la presidència de la Generalitat a Francesc Macià, fundador d’Estat Català. Tampoc era republicà independentista l’ERC de l’exili ni la reconstituïda per Heribert Barrera, sinó que es mantenia fidel al seu ideari històric. Va haver de produir-se una ruptura interna provocada per l’entrada massiva de la gent de La Crida encapçalada per Àngel Colom, que varen fer fora els republicans de tota la vida, perquè ERC es transformés en un partit independentista. I això ja era en els anys 80.
En el seu article Junqueras denuncia el greuge fiscal crònic i inacceptable. Llàstima que la denúncia no vingui acompanya de fets, perquè ara, en negociar el pressupost de l’estat, era una ocasió d’or per posar sobre la taula aquest dèficit fiscal. I en lloc d’això el que han fet Aragonès i Rufián, se suposa que amb els seu vist-i-plau, ha sigut plantejar una LOAPA fiscal! per detreure capacitat a l’autonomia de Madrid, que vol dir a totes les autonomies de règim general, i per tant de Catalunya. És sense exagerar una proposta que més aviat respon a la lògica de Vox, però impensable en un partit catalanista. Menys parlar de greuges històrics i més aprofitar l’ocasió quan s’ha de negociar.
Ara Junqueras fa bandera del diàleg amb l’estat i ja adverteix que no donarà fruits immediats. La pregunta és per què ara és aquesta la consigna i no ho va ser abans del referèndum, quan ell i Marta Rovira van empènyer Puigdemont a convocar-lo en contra del seu criteri? Això també mereix una explicació, perquè aquella decisió ens ha portat a anys i anys d’esterilitat, i Junqueras està en l’origen del problema.
Junqueras manté la tesi que les limitacions democràtiques de l’estat fan augmentar les rengles de l’independentisme. Cal dir que això ha estat cert fins que ha quedat congelat. Fa anys que aquesta opció no es mou de lloc i que la tesi d’ampliar la base no es confirma. Ni tan sols intervencions policials posteriors a l’1 d’octubre, ni amb les dures penes a que ell i tots els seus companys han estat condemnats. No hi ha més gent que voti independència i en tot cas el que pot variar és el resultat final en percentatge i en funció de la participació.
El propòsit de Junqueras és forçar l’estat a acceptar el dret a l’autodeterminació i l’amnistia. El problema és que aquestes reivindicacions no s’han posat sobre la taula en un moment tan propici com l’actual, quan ni tan sols han aconseguit assentar la Taula de Negociació. És difícil preveure el futur, però sembla improbable que una conjuntura tan favorable en la qual ERC, Bildu i UP formen una aliança que trava fortament al govern, pugui reproduir-se en el futur.
I arriba el moment de la veritat, i què passa si aquesta negociació no té resultat, i aleshores anem allà on érem? Junqueras afirma que en aquest cas es “desembocarà en una actuació unilateral de l’independentisme”. Per no abandonar aquesta bandera, Junqueras el que ens diu, és que si l’estat no li fa cas per acceptar l’autodeterminació, aniran per la via unilateral. No és massa diferent d’allò que diu Puigdemont. Hi ha una qüestió d’estratègia, perquè Puigdemont ja dona per fet que no hi ha possibilitats que l’estat espanyol accepti l’exercici de l’autodeterminació, que exigiria una reforma constitucional i un referèndum a escala espanyola que sembla del tot impossible.
En realitat el que fa Junqueras, o ho intenta, és situar at calendas graecas la qüestió de la independència i situar-se en el pla de la negociació permanent amb Madrid i el molt convergent peix al cove. Això encara es fa més evident si es considera l’afirmació que ERC vol “liderar un projecte que inclogui també els no independentistes“, que obre la porta al futur pacte amb Iglesias i Colau i el possible suport parlamentari del PSC. Abandonar explícitament la via independentista té un cost massa alt. Adormir la base independentista amb la literatura a la que tan aficionat és Junqueras basada en que el paper ho aguanta tot, és la sortida més rendible.
