Collboni: encara no ha arribat i ja ha petat. 10 grans problemes que Barcelona pateix

És tradicional que als governs se’ls hi concedeixin 100 dies de termini abans de començar a judicar-los. En el cas de Collboni aquest temps seria innecessari perquè porta molts anys com a primer tinent alcalde de la ciutat. Però en tot cas, sigui com sigui, els 100 dies es van exhaurint i el més calent és a l’aigüera.

Deu complexos problemes que pateix la ciutat continuen igual o pitjor que en el període Colau

1. Habitatge:

Barcelona és la ciutat on resulta més difícil per al ciutadà adquirir un habitatge. Clarament per sobre de Madrid. El salari familiar dels residents a la zona per comprar un pis mitjà a Barcelona és del 51,2%, mentre que a Madrid, que la segueix, està en el 46,9% i Màlaga en el 45,8%. Per districtes, tots, excepte Horta-Guinardó, Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi estan per sobre del 50%: Horta-Guinardó 49%, Nou Barris 47% i Sarrià-Sant Gervasi 36,8%. Atenció, recordeu que ens estem referint a percentatge de salari familiar dels residents a la zona, per tant, no vol dir que els habitatges d’aquest últim districte siguin més econòmics, quan són els més cars de la ciutat, sinó que la renda dels seus residents és molt més elevada.

En el cas de Ciutat Vella amb el 67,5% passa totalment al contrari. Es considera que una accessibilitat raonable està en el 33% del salari familiar dels residents i que la crítica, allò que no es pot aguantar més, està en el 44%. Per tant, 9 dels districtes de Barcelona estan en situació crítica.

La resposta més important que haurà de donar Collboni és que vol ser de les primers en aplicar la nova llei de l’habitatge, malgrat que tots els experts assenyalen que tots els seus efectes seran exactament tot el contrari del que se cerca: retiraran habitatge de lloguer del mercat.

2. Les nits de Barcelona:

I no precisament pensant en termes d’oci, sinó de poder descansar. 100 dies l’any concentrats de juliol a agost, però també en part de juny a setembre, les temperatures nocturnes superen el llindar possible per a un bon descans, perquè estan per sobre els 20 graus (temperatures tropicals) o més dels 25 graus (temperatures tòrrides) i hem arribat al que la Generalitat “imaginativament” qualifica de nits roents quan són de 30 graus. Aquest fet assoleix una dimensió social sobretot en els barris més densos i de menor renda. L’Ajuntament roman, davant aquest factor, que altera la salut i la productivitat, “impassible el alemán”.

3. El mal estat de l’arbrat:

Un factor essencial per combatre les onades de calor. Mal cuidats, sense reposició, en un nombre obertament insuficient. Barcelona és un exemple del que no s’ha de fer amb les zones verdes i l’arbrat, malgrat que si la cobertura arbòria arribés al 30% s’evitarien 215 morts a l’estiu cada any.

4. Abandonament, caos i “solucions Colau” en l’urbanisme:

Un de tants exemples d’abandonament és l’estat de l’avinguda Tarradellas. El caos impera a la via Laietana i al carrer València. La solució final que ha donat l’embolic de la ronda de Sant Antoni ha estat la de Colau, fet que els veïns del barri li retreuen amb una frase ben gràfica “això no és Hyde Park”.

5. Deteriorament i gentrificació de Consell de Cent:

Sembla mentida, però els dos processos es donen alhora. El carrer està brut, la vegetació és raquítica i està maltractada. És refugi de botellots i de persones sense llar i al mateix temps els veïns són ràpidament expulsats per poder disposar de nous llogaters, bé en pisos turístics, bé disposats a pagar molt més. Avui és impossible trobar un pis al carrer per menys de 1.800 euros de lloguer al mes.

6. Contaminació acústica:

Cada cop més castigada per la llei, ignorada per Colau, continua imperant com una tortura més que pateixen els barcelonins.

7. Pressió asfixiant del turisme:

Barris sencers la pateixen, Barceloneta, tota l’àrea central, Sagrada Família, però més enllà d’aquests territoris s’estén en activitats i serveis. El més important de tots ha estat el col·lapse d’algunes línies de busos, sobretot les que van a espais turístics i a la platja. Ser ciutadà de Barcelona és pagar amb incomoditat i pèrdua de temps les externalitats negatives del turisme i no treure’n cap avantatge, excepte, clar està, aquells que viuen d’ell. Perquè ja representa el 14% del PIB de la ciutat, això en termes directes. És clar que els salaris que genera són molt baixos i, per tant, la immensa majoria de teòrics beneficiats obté rendes que no els permeten viure en una ciutat tan cara.

8. Continua la inseguretat a les voreres:

Una xifra ho diu tot, el 72% dels enquestats pel RACC considera que és poc segur caminar per les voreres. De fet, ho veuen més perillós que caminar de nit (68%), que ja és dir.

9. L’Eixample:

El districte emblemàtic de Barcelona està esclafat per la pressió i desordre de les obres del tramvia, els autocars turístics, la pressió d’aquells visitants estrangers i els col·lapses en els eixos horitzontals i verticals, com els que van a petar a la Via Laietana, o els que tenen com a columna vertebral el carrer València.

10. L’edat de la gent de Barcelona

L’Ajuntament viu d’esquena a la realitat que a Barcelona falten nens. Hi ha un accés de mascotes i, sobretot, s’ha transformat en una ciutat envellida. La mitjana d’edat dels barcelonins és de 42 anys i cada vegada hi ha més persones que superen els 75, amb l’agreujant que moltes d’elles viuen soles, però que no disposen d’uns serveis municipals adequats a les seves necessitats vitals.

Una gran part de la concepció del govern municipal i les elits de Barcelona, d’una ciutat tecnològica amb grans celebracions musicals, oblida que darrere aquest petit escenari el que hi ha és una gran massa d’immigrants de poques possibilitats econòmiques, el 30% dels residents són estrangers, i més i més gent gran desatesa.

Segueix a Josep Miró i Ardèvol al Twitter 

Segueix a Josep Miró i Ardèvol al Facebook

 Loading ...