Com en altres tantes qüestions, els refugis climàtics d’Ada Colau són en la seva major part un bluf. Ara que ja no està al poder comença la revisió dels seus 8 anys de govern, la majoria acompanyats de l’actual alcalde Collboni, on moltes nafres, errors i manipulacions quedaven ocultades per la publicitat i la pròpia força del poder i que ara es van fent evidents.
Per exemple, ha saltat a la llum pública l’escàndol dels pisos d’acollida per a persones en situació d’emergència habitacional i les pèssimes condicions en què es troben i es gestionen. I al fil de tot plegat, hem sabut que en realitat aquests habitatges són gestionats per una empresa privada a la qual l’Ajuntament paga per fer la gestió i que legítimament l’empresa cerca obtenir un benefici. El desastre pot ser atribuït a l’empresa que el gestiona, però sobretot i en primer terme a la manca de supervisió municipal que és qui té la responsabilitat sobre aquest servei. Una contradicció més dels comuns.
Els que volien municipalitzar-ho tot, quan tenen ocasió de fer un servei municipal per als més vulnerables, el traspassen a l’empresa privada.
També ara es veuen les conseqüències llargament anunciades de creació de desigualtat amb l’operació de Consell de Cent que s’està convertint a passos accelerats en un eix que més que verd, és de gentrificació de la ciutat mentre el carrer València es degrada dia sí, dia també.
I ara del que toca parlar en plena onada de calor és dels refugis climàtics esbombats per Ada Colau com un exemple de la seva acció per a una ciutat més adaptada a les necessitats dels ciutadans. Però a la pràctica es veu que és un immens bluf que ha durat el que ho ha fet la propaganda municipal, els fulletons i cartellets que van adornar la ciutat. Penjaven un cartell a la porta d’un parc declarant-lo refugi climàtic i ja està. O assenyalaven que una biblioteca pública o una escola que tenien aire condicionat era també un refugi climàtic. En la pràctica no van dur a terme cap projecte de dimensió relacionat amb aquesta qüestió.
I això per diverses raons. Primer perquè el que feien era aprofitar el que ja es tenia sense incorporar-hi cap millora, cas dels parcs i zones arbrades. Segona, perquè feien referència a edificis municipals que no eren accessibles al llarg de tot el dia ni sobretot els caps de setmana i l’accessibilitat és una de les condicions fonamentals d’aquests refugis, que també han de complir la condició de disposar d’un disseny que admeti el seu accés a persones amb discapacitat i necessitats especials.
De fet, el que ha dut a terme Colau és el que en l’argot es coneix com a climate washing, que significa una rentada de cara apel·lant a l’acció climàtica. Barcelona no té una xarxa de refugis climàtics, això és el que cal situar en primer terme, i la necessita, i a més la població no està assabentada d’on són els utilitzables ni de quan es poden utilitzar. Va ser una pura operació d’imatge.
Però és que a més els refugis climàtics són només una part de la resposta. La meteorologia demana augmentar la cobertura verda entesa com a arbres i millorar la seva frondositat, cosa que a Barcelona no s’ha fet. Reduint l’asfalt i les places dures transformant-les en zones verdes i creant làmines d’aigua. Situant protectors i grans lones de protecció del sol als carrers on és possible multiplicant els brolladors i tot allò que permeti reduir la temperatura ambiental. Però és que, a més, és fonamental ajudar a fer que els habitatges estiguin en condicions de poder suportar les onades de calors que cada vegada són més freqüents i que multiplica l’efecte de l’illa de calor que són les ciutats.
La prioritat són les persones més vulnerables, i aquestes són les que tenen més dificultat per traslladar-se a llocs de millor temperatura. Però és que a més un dels problemes de Barcelona és el creixement extraordinari de les denominades nits tropicals, quan la temperatura s’enfila molt per sobre dels 20 graus i impedeix el descans. Segurament aquest, en el cas de la capital de Catalunya, és el perill més insidiós de tots perquè no provoca xocs sobtats, però deteriora la salut un dia darrere l’altre si no s’adopten mesures. I això té a veure amb les condicions dels habitatges.
Una prioritat de l’acció municipal és aconseguir que l’interior dels habitatges no superin els 27 graus durant l’estiu i que les nits la temperatura no estigui per sobre dels 22 graus. És evident que instal•lar aire condicionat arreu és una solució extraordinàriament costosa i d’un elevat consum energètic, però sí que es poden adoptar mesures passives més econòmiques i fins i tot facilitar i estendre l’ús de ventiladors i humidificadors que ajuden a mantenir unes condicions ambientals molt més acceptables.
En definitiva i després de 8 anys de l’ecologisme dels comuns i del PSC, de parlar i no parar de la crisi del clima, resulta que estem més indefensos que mai perquè les condicions extremes d’aquell són més freqüents mentre que la inacció municipal ha estat la principal característica.
Loading ...
