Unió Europea (UE): de maig de 2019 a maig de 2020

Aquest Blog Pro Europa va començar el seu camí el mes de maig de 2019, ara fa un any.  A l’interval  que va entre maig de 2019 i maig de 2020  , el panorama a Europa i al món ha canviat  molt, sobretot  degut a la crisi del coronavirus, una pandèmia que  pot superar en importància històrica als atemptats de les Torres Bessones de Nova York (2001) i certament superarà en impacte econòmic a la Gran Recessió (2008).

A començaments de maig de 2019 , la preocupació principal a la UE eren les  properes eleccions al Parlament Europeu que se celebraven el 26 de maig. S’hi presentaven  de manera amenaçadora forces polítiques  antieuropees, amb el propòsit de desmantellar la UE des de l’interior mateix de les seves institucions. El front antieuropeu estava format per un conglomerat de partits nacionalpopulistes que tenien per líder ideològic al nord-americà  Steve Bannon, dirigent de la  campanya electoral que va portar Donald Trump a la presidència dels Estats Units, i per líder polític a l’italià Matteo Salvini, el capo populista de la Lliga italiana.

El resultat de les eleccions no va ser gaire favorable a les forces nacionalpopulistes antieuropees. Varen aconseguir un 23% dels escons , que no és poca cosa, però es van quedar  lluny del seu objectiu d’aconseguir un terç dels escons. La UE havia resistit l’envestida Bannon-Salvini, que tenia el suport de Trump i Putin. L’eurocambra seguiria controlada per quatre grups polítics proeuropeus: populars, socialistes, liberals i verds. La nova Comissió Europea estava presidida per l’alemanya Úrsula von der Leyen,  primera dona que arribava a la presidència  de la institució.  En el seu  discurs inaugural de juliol davant del Parlament Europeu es va comprometre a preparar un green deal  o pacte verd  durant els seus primers cent dies de mandat , amb la intenció de  convertir  Europa en el primer continent climàticament neutre el 2050. L’ agenda de la nova Comissió es va anar completant amb altres prioritats:  economia centrada en les persones, nova política social, Europa líder de la revolució digital, protecció de la qualitat de vida europea, nova política migratòria,  una Europa de pes en el món global, nova política de defensa, millora del funcionament de les institucions europees, convocatòria l’any 2020 d’una Conferència sobre el futur d’Europa i implementació de les seves recomanacions reformistes el 2022. La  nova Comissió va entrar en funcionament el mes de desembre de 2019 amb una agenda ben atapeïda.

A començaments de març de 2020 es complien els seus primers cent dies d’existència. No es varen poder celebrar tal com ho tenia previst. La promesa en relació al  pacte verd s’havia atès  amb la presentació d’una primera proposta, però  el panorama s’havia enterbolit per una sèrie de circumstàncies:  la UE encara no havia estat capaç d’adoptar  el seu pressupost septennal ( 2021-2027 ), les negociacions del Brexit es resistien a avançar, s’havia presentat una nova allau migratòria provinent de Síria a les portes de Grècia i, sobretot, perquè començava a aflorar una nova crisi de grans dimensions a Europa i al món: la crisi del coronavirus o Covid-19.

De sobte, tot semblava haver canviat. Ningú no estava preparat per afrontar una pandèmia d’aquelles  proporcions. Al llarg dels primers dies de març, l’efecte sorpresa va ser general a la UE, la solidaritat intraeuropea es va veure estressada i el nacionalisme retornava en forma de decisions adoptades pels estats membres de la UE de manera unilateral.

Fins a mitjans de març, la UE no va ser capaç de començar a reaccionar contra el virus, activant diverses de les seves eines, entre les que destacaven les mesures adoptades pel Banc Central Europeu (BCE)  (nou programa de compra de bons per un total de 750.000 milions d’euros i relaxació d’exigències als bancs perquè poguessin prestar 120.000 milions a empreses i famílies)  i per la Comissió Europea (flexibilització dels objectius de dèficit  i  deute; facilitació d’ajuts públics). Durant la primera setmana de maig, el BCE ha comprat més de 34.000 milions d’euros a càrrec del seu programa d’emergència davant la pandèmia, la majoria deute d’Itàlia i Espanya. Fins avui ja porta disposats   153.000 milions dels 750.000 previstos.

La UE ha anat reaccionant per fases contra el coronavirus. La primera fase va ser clarament de sorpresa  i desconcert. La segona  va fer palesa la descoordinació a nivell europeu per les actuacions  dels estats membres de la UE  que suposaven  limitació d’exportacions de material sanitari  i tancament de fronteres nacionals. Les reaccions de replegament posaven en causa el mercat interior, la llibertat de circulació de persones (Schengen)  i fins i tot la unió monetària. La tercera va consistir en l’adopció de les primeres mesures contundents per part del BCE i de la Comissió Europea abans comentades. La quarta  va tenir per protagonista l’Eurogrup (reunió de ministres d’Economia de la zona euro) amb l’aprovació de  mesures que creaven tres xarxes de seguretat i que suposaven una mobilització de 540.000 milions d’euros, dels que  240.000  vindrien del MEDE (Mecanisme Europeu de Estabilitat) i serien adreçats a les administracions dels estats membres; 200.000 provinents del BEI (Banc Europeu d’Inversions) serien adreçats a  empreses; i 120.000 a càrrec de la Comissió Europea, destinats a evitar acomiadaments massius de treballadors, a través del programa SURE. La cinquena fase, l’actual, consisteix en l’adopció d’un gran pla de recuperació econòmica  que s’espera que es faci públic aquest mes de maig. Úrsula von der Leyen ha declarat recentment que  la UE està preparant un pack que  podria arribar fins als tres bilions d’euros  per lluitar contra les conseqüències econòmiques de la Covid-19. Això significaria gairebé tres vegades el PIB d’Espanya.

El Parlament Europeu (PE) comença a inquietar-se pel retard en la presentació d’aquest pla de recuperació. La primera data fixada, el 6 de maig, ja ha passat. En la compareixença de von der Leyen davant del PE el 13 de maig  no ha indicat ni l’import ni quina part anirà destinada a transferències i quina a crèdits a tornar. Sí que ha precisat que el pla tindrà tres pilars bàsics: suport a inversions públiques que estiguin en línia amb la transició climàtica i digital;  mobilitzar inversió privada especialment per a industries clau (com la farmacèutica) de cara a assolir l’autonomia estratègica de la UE; un instrument de solvència per a la recapitalització d’empreses sanes  que estan en perill de tancament.

Mentrestant, ha sortit un entrebanc imprevist: una sentència del Tribunal Constitucional alemany que declara parcialment contrari a la Constitució alemanya el programa de compra de deute per part del Banc Central Europeu (BCE).  Àngela Merkel  ja ha intervingut amb el seu habitual estil conciliador. Ha demanat una resposta “sàvia“ al problema sobrevingut, argumentant que la situació és “solucionable“ si el BCE explica i justifica  el seu pla d’estímuls amb la compra de deute. Això és precisament el que ha demanat el TC alemany i ha donat  tres mesos perquè es dugui  a terme.  La dificultat és que si el BCE es justifica davant del TC alemany significa que accepta la seva jurisdicció. Això també es podria evitar si les justificacions arribessin a través del Bundesbank, car així quedaria preservada la independència del BCE.  Segurament tot acabarà bé, però aquest incident no ajuda a la presentació ràpida del  pla de recuperació econòmica.

La Covid-19 ha posat en evidència la situació límit dels països que, com Espanya, encara no han fet els deures corresponents a la Gran Recessió  (2008). La Covid-19 tindrà un cost astronòmic i la única sortida  viable per aquests països és l’ajuda europea. Una ajuda que no es pot limitar a crèdits que elevin encara més el seu fort endeutament  i disminueixin  la seva capacitat de recuperació. El més urgent és injectar liquiditat a les empreses afeblides i atendre les necessitats vitals de les persones. Espanya ha format una aliança amb cinc altres països del sud (França, Itàlia, Portugal, Grècia i Xipre) sobre els objectius a aconseguir del fons de recuperació econòmica. Tots sis pressionen a Brussel·les a emetre deute  per un valor d’almenys un bilió d’euros per impulsar l’economia dels sectors i països més perjudicats, amb la utilització prioritària  de subsidis no reemborsables. Per altra banda, també estudien acudir als crèdits del MEDE ( Mecanisme Europeu d’Estabilitat ), que ja existeixen des de la Gran Recessió de 2008, però  són reemborsables i condicionals (finalitat sanitària) .  Per tant, recorden els rescats, i d’això no en volen sentir ni a parlar, encara que les condicions de preu i venciment  dels crèdits siguin més favorables que les del mercat.

Les conseqüències de la Covid-19 a nivell global són molt importants. Es tracta d’un  esdeveniment que  ha agafat  a tothom per sorpresa, no solament a la UE. Cada epidèmia important ha tingut conseqüències decisives  sobre les estructures productives, els consensos polítics i socials i la geopolítica.  La Covid-19 ha accelerat  tendències que ja havien aparegut anteriorment, com la frenada de la hiperglobalització  o la generalització de  la digitalització i del teletreball.  Ha posat en evidència  la interconnexió i la interdependència global, el virus no fa distincions. Si el canvi climàtic ha sigut la primera experiència global impactant,  aquesta pandèmia n’és la segona.  També ha mostrat  la vulnerabilitat del ser humà. La pandèmia condueix a nous escenaris econòmics, socials i polítics. Impulsa  tot el que fa referència a la necessitat de cuidar el planeta, així com  la sanitat, la ciència, la tecnologia, la robòtica, la intel·ligència artificial i la diversificació de les cadenes de producció. Paradoxalment impulsa al mateix temps la cooperació global  i el retorn als estats-nació i les famílies. Planteja eleccions crucials pel futur de la humanitat entre la vigilància totalitària i la llibertat dels ciutadans, o entre l’aïllament nacionalista i la solidaritat global. Posa de relleu el procés de desoccidentalització i l’auge de l’Extrem Orient, particularment  de Xina.

D’aquí a un mes i mig,  Alemanya  assumirà  la presidència semestral rotatòria de la UE  (juliol-desembre).  El país clau de la UE agafa el timó de la nau en temps de gran turbulència.Tindrà una gran responsabilitat. La nau difícilment podria estar en millors mans.

Si Europa no és capaç de reaccionar amb contundència enfront de la Covid-19, no només per fer passos com mai s’han fet per mantenir-se unida -segons  acaba de  declarar  Ángela Merkel- sinó per fer un salt qualitatiu cap a la seva unitat definitiva, potser haurà desaprofitat  la seva darrera oportunitat  per fer-ho.  La crisi del coronavirus es pot acabar  convertint per a Europa en  una qüestió de supervivència .

Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...