Què ens hi juguem en les properes eleccions europees del 26 de maig?

Les eleccions al Parlament Europeu tindran lloc a Espanya el proper diumenge 26 de maig (del 23 al 26 de maig segons els diferents Estats membres de la UE). En el cas d’Espanya, a més, coincidiran amb les eleccions municipals i les autonòmiques en tretze Comunitats Autònomes (no és el cas de Catalunya). A les darreres eleccions europees de 2014 es varen presentar a Espanya 39 candidatures, de les quals només 10 varen obtenir representació.

Les eleccions europees solen percebre’s com distants i secundàries i es voten sovint en clau nacional, resultant una baixa participació. La participació ha anat minvant progressivament en tota la UE des de 1979 (61,1 per cent) fins a 2009 (43 per cent), recuperant-se una mica a les darreres eleccions  de 2014 (43,1 per cent). Com que Espanya va entrar a la UE l’any 1986, les primeres eleccions europees varen tenir lloc l’any 1987 amb una participació del 67,9 per cent, que va anar baixant fins al 36,9 per cent l’any 2009, i a l’any 2014 es va recuperar amb el 46,18 per cent.

Sempre és important votar en unes eleccions europees per moltes raons. El Parlament Europeu és l’única institució de la UE elegida per sufragi universal directe des de 1979. És una institució que ha augmentat el seu poder legislatiu de manera molt significativa els darrers anys. Avui en dia és colegislador amb el Consell Europeu, representat pels caps d’Estat i de Govern dels Estats membres de la UE. El vuitanta per cent dels nostres afers diaris es veu directament afectats d’alguna manera per normes que emanen del Parlament Europeu. L’any passat varen ser més de mil. Els propers presidents de la Comissió Europea, l’organisme executiu de la UE,  i del Consell Europeu , el màxim organisme polític, seran elegits entre les forces polítiques més votades. Els líders candidats dels dos grups polítics més importants (coneguts com spitzenkandidaten, en alemany ) són l’alemany Manfred Weber pel Partit Popular Europeu i el  neerlandès Franz Timmermans pel Partit dels Socialistes Europeus.

A més dels arguments anteriors,  val a dir que  les properes eleccions europees del 26 de maig són úniques i decisives, i que ens hi juguem molt més del que és habitual. Són probablement les més importants de la història de la UE, per dos motius.

El primer motiu és el fet que des de l’any 2005 fins avui en dia, la UE està travessant un període de fort europessimisme o de “crisi existencial“, tal com diu el president sortint de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, degut als efectes d’una veritable concatenació de crisis, com les següents:

-2005: Rebuig del Tractat constitucional de la UE en referèndum a França i als Països Baixos

-2007: Gran Recessió econòmica mundial originada als Estats Units

– 2010: Crisi de l’euro

– 2015: Crisi dels refugiats

– 2016 (juny): Brexit

– 2016 (novembre): Triomf de Donald Trump a les eleccions nord-americanes.

El vot resultant de les eleccions de 2019 hauria de significar un punt d’inflexió de cara a la superació de la “crisi existencial  i l’inici d’un rellançament de la UE.

El segon motiu és perquè les eleccions de 2019 canvien les regles del joc en el sentit que s’hi presenten un conjunt de forces polítiques euroescèptiques i eurofòbiques, és a dir, antieuropees, amb el propòsit de trencar la UE des de dins mateix de les seves institucions. El front antieuropeu més temible, que té el ferm propòsit d’aconseguir un terç dels eurodiputats (a les eleccions de 2014 els grups antieuropeus ja es varen acostar a un  quart dels eurodiputats),  està format per un conglomerat de partits nacionalpopulistes d’extrema dreta que tenen per líder ideològic al nord-americà  teve Bannon, ex assessor de Donald Trump i màxim dirigent de la seva campanya electoral als Estats Units, i com a líder polític a Matteo Salvini,  cap populista de la Lliga italiana. El seu projecte consisteix en unir tots els partits nacionalpopulistes antieuropeus i tractar de destruir el projecte d’integració europea des de dins.

Als enemics  interns o intra portas de la UE cal afegir-hi els externs o ad portas, que són  molt poderosos, i entre els que s’hi poden comptar les ambicions territorials de la Rússia de Putin  i el  canvi radical que ha suposat Donald Trump a les relacions euroamericanes. Pensem que Putin ha ocupat il·legalment territori ucraïnès i que Trump considera a la UE com un “enemic“    o com  un “projecte fallit”.

A la vista d’aquest panorama tan complicat, el que sembla  més raonable de fer, en relació a les properes eleccions europees a casa nostra, és primerament anar a votar i, per tant, consolidar la recuperació de la participació iniciada a les darreres eleccions de 2014. En segon lloc, si creiem en la UE i en la necessitat de que es vagi reformant en el sentit que més desitgem,  no votar formacions que pretenen destruir-la.  En tercer lloc, examinar els programes de tots els grups polítics, distingint entre els antieuropeus i els proeuropeus (els quatre proeuropeus tradicionals són els  populars,  els socialistes,  els liberals i els verds), diferenciar entre els eurocrítics, els euroescèptics i els eurofòbics,  i donar suport al programa que més respongui a la nostra manera de veure i desitjar el futur institucional del nostre continent.

Del resultat de les eleccions dependrà que la UE pugui donar un salt endavant cap a la culminació de la construcció europea en un sentit o en un altre (federal, confederal) o, pel contrari, que no pugui resoldre la seva “crisi existencial“ i fins i tot que es posi en risc tot el projecte d’integració europea, iniciat ara fa setanta anys. Això últim seria catastròfic, car només una Europa unida té futur en el segle XXI, al costat de grans potències com Estats Units o Xina. L’alternativa és la irrellevància.

La conclusió de tot plegat és que ens hi juguem molt en les properes eleccions europees.