Ja coneixeu la dita: “eren pocs i va parir la burra” que es pot aplicar al cas de la iniciativa del govern Aragonès per mitjà del famós “Departament d’Igualtat i Feminismes (ull al plural!) i de fer també una llei trans. La pregunta del milió és: per què en necessitem una si ja existeix la de l’estat que atorga l’oro i el moro a aquesta situació que travessen un reduït nombre de persones, i que en molts casos determinen situacions de privilegi per l’excepcionalitat del que ofereixen i que donen peu a conflictes extraordinaris?
En el cas de la llei trans ja es veuen les conseqüències que comporta que es doni per vàlida la definició subjectiva davant del registre civil sense necessitat d’acreditar res més. Els casos d’homes que mantenen la seva condició varonil visible, però que s’inscriuen com a dones ja no són una anècdota, com no ho és el conflicte de les esportistes trans en relació amb les practicants femenines.
També és molt greu tot el que la llei permet en els adolescents, malgrat que ja hi ha experiència d’altres països que fan recomanable aturar tot tractament medicalitzat fins que són persones adultes i assumeixen de ple la seva condició de canvi de sexe a través del procés de maduració, que el pas de l’adolescència a l’edat adulta confereix. No hi ha cap dret que els trans ja no tinguin. I el que fa la llei catalana és accentuar els greus perills de l’espanyola.
Per exemple, en els menors, nens i adolescents, de 12 a 16 anys la llei estableix que la decisió final serà aquella que respecti l’opino del menor i que sigui compartida pels seus representants legals. Fa referència a l’accés a tractaments que modificaran la seva condició natural. La formulació arracona els pares, perquè a més estableix que si aquells refusen els tractaments, cosa lògica en un menor d’aquella edat, aleshores el govern imposarà un mediador, que és un cas clar, per desgràcia un cas més, de com la pàtria potestat va desapareixent gràcies a les lleis espanyoles i catalanes, reduint els pares a uns simples proveïdors d’habitatge, alimentació i vestit per desproveir-nos de tota autoritat. Després ens estranyem que el fracàs educatiu de Catalunya sigui rotund i ens situa al nivell de Ceuta i Melilla.
A més, estableix que complerts els 16 anys la decisió correspon estrictament al menor. És una distorsió brutal. No pot conduir cotxes, no pot votar, no pot fer res que estigui reservat a la majoria d’edat, però una cosa tan perillosa i d’efectes tan terribles, com són els tractaments farmacològics per alterar la seva constitució i que poden causar danys irreversibles, aquesta sí que ho pot decidir només amb 16 anys. És un cas més de com Catalunya es converteix en un cas extrem de mal govern i de societat que és incapaç de reaccionar. Perquè, a més, de fet, ja estem de tornada d’aquestes situacions perquè fa anys que s’han fet lleis que regulen la transició del canvi de sexe a Suècia i al Regne Unit. I han recollit l’experiència dels terribles danys que han ocasionat aquest fet en els menors.
El govern català té l’obligació de presentar al Parlament i d’acompanyar un text que està a l’actual informació pública, un informe fet per especialistes que detalli les conseqüències de l’hormonació prematura i de les experiències enregistrades a altres països. I aquí cal apuntar que la informació pública, reduïda a 15 dies i sense una campanya prèvia d’informació que permeti assabentar-se a la ciutadania, és una estafa legislativa i no serveix per a res.
Cal reclamar, primer de tot, un gran debat i després una informació pública acompanyada de la documentació necessària, com la ja apuntada, per veure la importància de la llei.
Aquesta també estableix una sèrie d’avantatges econòmics i professionals per a aquells que siguin trans, i s’avança encara més en estimular situacions d’aquesta mena. Sota l’excusa de la diferència, el que es promou, sobretot entre els joves i a l’escola pública, és l’homosexualitat, la transsexualitat i el feminisme de la guerra de gèneres, alhora que es criminalitza els nois pel fet de ser encara homes.
Per si tot plegat fos poc, la llei vol obligar a les federacions catalanes a que els trans competeixin en aquells àmbits on els hi correspon la seva autodeterminació. Per tant, per a les competicions masculines no hi ha problema, les dones que han transitat a l’home no tenen cap avantatge, més aviat al contrari. Però ,els homes que s’autodeterminen com a dones, i recordem que no és ni tan sols necessari operar cap transformació, ni tan sols de nom, sinó acreditar-ho davant el registre civil, sí que tindran uns avantatges extraordinaris competint amb dones. Professionals mediocres de l’esport que sigui poden obtenir guanys importants si s’autodeclaren dones i passen a competir en aquest terreny.
La reacció contrària del món feminista a aquest fet és perfectament justificada, però la Generalitat, que és més progre que ningú, se la passa pel forro i després de predicar la igualtat condemna a la inferioritat de condicions les dones esportistes en relació amb les trans.
Loading ...
