La nova composió del Tribunal Constitucional ha entrat molt aviat en zona de turbulència, que amenaça de degradar encara més la seva imatge de teòrica imparcialitat i de garant de la llei de lleis a conseqüència del creixent partidisme que impera en les seves rengles.
Tot va començar quan, després de moltes estires i afluixes i anades i vingudes, es va arribar a un acord entre el PP i el govern espanyol per nomenar les vacants que corresponien a tres membres a elegir per part del govern, un per part del PP i un altre, que no està resolt a hores d’ara, pel Senat i que també correspon al PP.
Aquí ja es produeix una deformació del procediment perquè el que aquest estableix és que els membres són nomenats per les dues cambres i especialment pel Congrés, però a la pràctica això s’ha convertit en una negociació a dos, govern i oposició.
En aquesta degradació hi té molt a veure la inhibició de la presidenta del Congrés del partit del govern que en cap moment ha intentat que la més alta institució representativa tingués el paper que teòricament li correspon.
Fos com fos els nomenaments els va fer Sánchez i aquests van recaure en Cándido Conde-Pumpido, que havia estat fiscal general de l’Estat nomenant per Zapatero, l’exministre de justícia Juan Carlos Campo, i la magistrada Inmaculada Montalbán, que ha estat de directora general a la Moncloa amb Sánchez. La quarta persona nomenada pel PP era la magistrada Concepción Espejel.
Quan es van produir aquests nomenaments governamentals moltes veus de l’àmbit jurídic van fer notar que amb aquesta composició el TC tindria serioses dificultats per funcionar donat que hi ha multitud de temes pendents en els quals els magistrats haurien d’apartar-se sota l’amenaça de ser recusats, perquè havien intervingut en les fases anteriors i pronunciat sobre aquell tema que anaven a jutjar i, per tant, quedaven invalidats perquè no tenien, de forma objectiva i notòria, la neutralitat i objectivitat que es pressuposa que ha de presidir tota decisió judicial.
Tots aquests aspectes estan plenament regulats i han tingut aplicació regular al llarg del temps. El que passa és que mai hi havia hagut una acumulació tan gran de magistrats del TC amb una trajectòria política tan marcada.
Un cop constituït i elegit Cándido Conde-Pumpido com a president, es va produir ja el primer signe d’alarma en motiu que aquest fes públic un calendari en el qual una sèrie de qüestions serien tractades al ple.
L’anomalia procedia de l’ajustada agenda que va fer pública el president, però més important encara, que fos ell qui marqués les dates. Habitualment els que assenyalen quan està madura una qüestió per portar-la al plenari del constitucional són els respectius ponents de cada tema, perquè són els que coneixen l’estat en què es troba el seu text que ha de servir de base a la deliberació.
Però el president sembla que segueixi la línia de Sánchez d’eliminar del terreny temes conflictius perquè no ens acostem a la data electoral de maig amb alguna d’aquestes qüestions vives, de tal manera que el mes de febrer s’abordarà la llei de l’avortament els dies 7, 8 i 9. És bo que sigui la primera a resoldre’s perquè porta uns insòlits 13 anys de retard, però sembla difícilment versemblant que donades totes les dificultats que hi ha hagut en aquest temps per tirar-la endavant, ara en poques setmanes el nou TC ja la tingui enllestida.
Aquesta pressa fa pensar en una sentència prefabricada favorable a les tesis del govern, més encara quan el resultat coincidirà en el temps amb el debat definitiu de la nova llei d’avortament al Senat. I, per tant, el que digui el TC condicionarà aquest debat.
Els dies 21, 22 i 23 tractarà una altra llei molt conflictiva, la llei de l’eutanàsia i el suïcidi assistit i pocs dies després, els 7, 8 i 9 de març, la també polèmica llei Celaá sobre ensenyament.
Pel que fa al recurs sobre l’avortament, la contaminació afecta de manera rotunda a quatre, membres del Tribunal Constitucional precisament els 4 nous. Conde-Pumpido com a fiscal de l’estat va abordar l’anterior llei quan va informar sobre l’avantprojecte i junt amb els fiscals de l’anomenat sector progressista va subscriure un text alternatiu diferent del de la majoria de fiscals i favorable a la llei que aleshores havia formulat Rodríguez Zapatero, per tant, té una incompatibilitat manifesta amb l’objectivitat i és un exemple de llibre i que, en conseqüència, no pot formar part de la deliberació.
També és flagrant el cas de l’exministre Campo perquè era secretari d’estat de Justícia durant l’elaboració de la llei, per tant, és part en aquesta. És difícil poder acceptar que en aquestes condicions es pot fer altra cosa que defensar-la a capa i espasa.
Finalment, Inmaculada Montalbán, però també Concepción Espejel, eren vocals del Consell General del Poder Judicial quan aquest òrgan de govern dels jutges va emetre un informe sobre l’avantprojecte de llei de l’avortament. Per tant, tots aquests membres s’han pronunciat públicament definint la seva posició, fet que els fa incompatibles per participar en el debat i decisió del que pugui presentar ara la ponència del TC.
El problema comença perquè mentre Concepción Espejel ja s’ha retirat voluntàriament de les deliberacions sense esperar cap recusació, els altres tres membres proposats pel govern mantenen la voluntat d’intervenir.
Aquest fet constituiria un precedent d’una extraordinària gravetat i de fet ja s’han produït demandes de recusació per clara incompatibilitat. I no es tracta només que l’avortament sigui un tema de gran polèmica, sinó de l’afegit que fa 13 anys que està guardat en un calaix i que ara es tregui i es resolgui amb unes condicions tan escandalosament partidistes.
Tot això pot tenir una conseqüència greu que és que la decisió que adopti pugui ser duta al Tribunal Europeu de Justícia sota l’acotació de prevaricació. Aquest fet es podria produir en ple període preelectoral i a més sembla una pèssima entrada per a la pròxima presidència de torn de la UE que li correspon a Espanya, més quan segueix en curs una ofensiva independentista dirigida a desacreditar als alts nivells de la justícia espanyola. Si a més es produís una denúncia per prevaricació d’un Tribunal Constitucional, l’escàndol tindria una dimensió extraordinària perquè no hi ha precedents.
Mai hi havia hagut una acumulació tan gran de magistrats del TC amb una trajectòria política tan marcada Share on X
Loading ...
