El Tribunal Constitucional s’ha convertit en una amenaça per als drets dels ciutadans. La recent sentència del tribunal més alt confirma la preocupant deriva d’aquesta institució, que ha passat de ser l’última garantia dels nostres drets a ser el guardià dels interessos del Govern. Cada cop que els drets ciutadans entren en conflicte amb els interessos de l’Executiu, la balança s’inclina sistemàticament a favor de Pedro Sánchez, encara que això impliqui un retrocés en l’estat de dret.
Això ha tornat a succeir en un assumpte de gran rellevància: el Tribunal ha revertit la seva pròpia sentència que declarava inconstitucional l’estat d’alarma decretat pel Govern de Sánchez durant la pandèmia de la COVID-19, que ens va confinar indefinidament i va suspendre l’activitat parlamentària en un moment crucial per al control de l’Executiu. El cas conegut com a “Koldo-Ábalos”, que ara surt a la llum, és una de les conseqüències d’aquelles restriccions.
El més preocupant és que aquesta revisió no sorgeix d’una queixa jurídica ni d’un recurs contra la sentència original. La majoria progovernamental del Tribunal va aprofitar un recurs de Vox sobre una norma autonòmica gallega, que establia restriccions per motius de salut pública, per introduir i revisar, de manera unilateral, la sentència anterior. D’aquesta manera, el Tribunal Constitucional —o millor dit, la majoria afí al Govern— es converteix en un agent actiu de la normativa jurídica, actuant com una tercera cambra legislativa. No és la primera vegada que ho fa.
Darrere d’aquesta manera de procedir, que relega els drets ciutadans i les garanties institucionals a un segon pla, hi ha molt de revenja. Quan el Tribunal Constitucional es va pronunciar en contra de l’estat d’alarma, per sis vots a cinc, un dels vots discrepants va ser el de l’actual president del Tribunal, Cándido Conde-Pumpido. Va rebutjar el dictamen amb termes extremadament bel·ligerants, arribant a qualificar els seus col·legues de “llecs” i “juristes de saló”, encara que posteriorment es va veure obligat a retirar les seves paraules.
Per a major escàndol, el ponent de la nova sentència ha estat l’exministre de Justícia Juan Carlos Campo, qui va formar part del Govern que va decretar l’estat d’alarma durant la pandèmia. És a dir, una persona clarament interessada i contaminada pel tema. No només no hauria d’haver estat el ponent, sinó que s’hauria hagut de retirar del cas a causa del seu evident conflicte d’interès.
Els termes de la nova sentència reprodueixen en gran mesura els arguments que van ser rebutjats inicialment, molts dels quals provenien dels vots discrepants del mateix Conde-Pumpido. Així, el Tribunal Constitucional, que hauria de ser l’última instància per garantir els drets ciutadans, s’està convertint en una eina per revisar tot allò que no agrada al grup en el poder.
Això ja va passar prèviament en un altre cas igualment escandalós: l’absolució dels expresidents de la Junta d’Andalusia, Griñán i Chaves, pel cas dels ERE. També abans, amb la declaració de constitucionalitat de la segona llei de l’avortament, canviant radicalment la jurisprudència del mateix tribunal, que en el seu moment havia reconegut l’existència de drets del nascituru. Com que aquests arguments resultaven incòmodes per avalar la legislació avortista, Conde-Pumpido i el seu equip van optar per eliminar-los d’una plomada.
A més, quatre dels magistrats que van participar en aquesta decisió —tres de la majoria progovernamental i un dels discrepants— s’haurien hagut d’apartar del cas per estar clarament contaminats. L’arbitrarietat va arribar a tal punt que el mateix Conde-Pumpido va impedir la recusació d’una magistrada que evidenciava la falta d’imparcialitat dels altres tres, inclòs ell mateix i l’exministre Juan Carlos Campo.
En una societat on la política no es veiés només com un camp reservat als partits, sinó que les organitzacions civils actuessin amb consciència del que és públic i amb un compromís real amb el bé comú, segurament estaríem alarmats pel que passa al Tribunal Constitucional. Aquesta institució és l’última garantia dels nostres drets humans, civils i polítics, i hauria d’haver-hi una opinió pública forta que pressionés per restablir l’equitat en les seves decisions.
És el moment d’actuar. La Conferència Cívica d’Acció Política, que se celebrarà el proper 14 de desembre, és una oportunitat per organitzar-se i defensar els nostres drets. Apunta-t’hi i participa
Loading ...
