La Comissió Europea ha declarat que espera que la Unió Europea (UE) pateixi una pèrdua del seu Producte Interior Brut (PIB) tant l’últim trimestre del 2022 com el primer de l’any vinent.
Aquest fet -dos trimestres de creixement negatiu- implica la recessió tècnica, tot i que la Comissió espera que el Vell Continent recuperi una tendència positiva a partir de la primavera del 2023 i que es consolidaria en el 2024.
Però, hi ha diversos problemes amb aquest “optimisme moderat” que Brussel·les intenta mantenir viu.
El primer problema és la manca de credibilitat dels que fan les previsions, a la vista del que han previst fins ara, i que fa sospitar que la realitat sigui molt pitjor del que anuncien.
Institucions europees, organismes internacionals (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional) i governs dels països membre començant per l’espanyol han anat, progressiva però constantment, retallant les previsions de creixement a mesura que avançava l’any. Una manera de fer empassar la píndola més fàcilment a empreses i particulars, i minimitzar la pèrdua de credibilitat.
Per més que Brussel·les i els governs repeteixin que la culpa de tot plegat la té Vladimir Putin, el fet és que la guerra d’Ucraïna ha estat tan sols un catalitzador, i no la causa principal per enfonsar una economia europea que ja mostrava signes d’esgotament, no ja abans de la invasió russa sinó inclús prèviament a la crisi del coronavirus.
De fet, i com Converses ha assenyalat en diverses ocasions, els principals causants (però no pas els únics) de la crisi que s’ens tira al damunt són els mateixos que acusen el president rus, i que han imprès diners i s’han endeutat massivament.
En segon lloc, el problema de la inflació romandrà inclús si es compleixen les previsions d’un retorn al creixement a partir del segon trimestre del 2023.
La pròpia Comissió Europea ha admès que espera un increment de la inflació en la zona euro tant pel 2022 com per l’any vinent, passant d’un 7,6 i 4% respectivament en la previsió prèvia a un 8,5 i un 6,1%. No és poca cosa.
Una inflació tan elevada i sobretot persistent en el temps (cosa que fins ara el Banc Central Europeu s’havia negat a admetre, un cop més erròniament) podria anul·lar completament el tímid creixement del 0,3% previst pel 2023.
Cal també destacar que aquesta darrera xifra representa una baixada notable d’un punt percentual sencer respecte la previsió anterior, feta al mes de juliol, ja en ple estancament de la guerra d’Ucraïna.
Queda encara un tercer problema, i és que s’espera també que l’any vinent marqui la fi de la generació d’ocupació a escala de la UE.
Les previsions de Brussel·les són que l’atur repunti del 5,6% actual fins al 7,2% en l’eurozona.
Enmig d’aquest panorama tan complicat, Espanya es troba en una de les pitjors situacions (molt probablement, en la pitjor de totes).
En efecte, el país té un atur desmesurat del 12,7%, i això sense considerar les distorsions generades pels dubtosos mètodes estadístics del govern Sánchez (fixes discontinus) ni el fet que més de 2 de cada 3 nous llocs de treball es generen en el sector públic, i són doncs tècnicament improductius.
Pel que respecta a la inflació, si les darreres dades proclamades per la Moncloa a bombo i plateret semblen millors que a altres països, la realitat és que es deuen d’una banda al nostre particularment terrible atur, i de l’altra al fet que Espanya fou un dels primers països europeus que notà l’increment de preus.
Així, els valors de referència actuals per calcular els preus ja són més elevats que en els altres països, i els increments, matemàticament inferiors. És l’anomenat “efecte esglaó” que explica l’economista Marc Vidal.
I, finalment, Espanya és l’únic país de tota la Unió Europea que encara no ha recuperat el seu PIB previ a la pandèmia del coronavirus.
Aquestes són les veritables dades econòmiques de l’Espanya de Pedro Sánchez.
