La guerra de Biden, que no la nostra

L’última alerta dels EUA als seus aliats formulada aquest cap de setmana, si no es confirma en pocs dies, serà una altra gran causa de descrèdit per a Biden perquè semblarà, com en el cas de la fugida d’Afganistan, més una reacció histèrica d’un president que una actitud madura d’un governant que té responsabilitats globals.

El fet que s’hagi demanat als membres no necessaris de l’ambaixada dels EUA i de molts dels seus aliats que abandonin les delegacions, accentua encara més aquesta sensació imminent de guerra, però no acaba de quallar en la credibilitat general.

Crida l’atenció que el país directament amenaçat per aquest presumpte atac, Ucraïna, per boca del seu govern, posi en sordina aquests anuncis nord-americans. És una actitud reiterada per part de Zelenski, perquè ja el 29 de gener va avisar que atiar el pànic d’una agressió russa el que fa és perjudicar la mateixa Ucraïna. Kief naturalment pensa que hi ha un perill rus, però que no és imminent i que a més no té per què produir-se en l’àmbit estrictament militar. En resum, que els principals perjudicats no creuen en l’amenaça que esgargamellant-se anuncia Biden.

Aquesta reacció d’un president ha d’observar-se en relació amb la seva situació política interior.

Biden comença el seu mandat amb una aprovació de només el 42% i els republicans tenen avantatge d’1 punt en els sondejos genèrics per al Congrés en el qual es produiran aviat eleccions, considerant, a més, que en aquesta estimació genèrica el vot republicà és habitualment subestimat. L’agenda Biden està estancada al Congrés. El Tribunal Suprem va bloquejar el seu mandat de vacunació patronal, i la inflació, atenció, és més alta que en qualsevol altre moment dels últims 39 anys. El 19 de gener va voler donar un discurs combatiu i extens en la conferència de premsa que va durar 1 hora i 51 minuts. Els resultats van ser absolutament contraris a la finalitat perquè va ser qualificat per molts periodistes de discursiu i en alguns punts de delirant. Per alguns ha estat una de les pitjors conferències de premsa des de la que Trump va fer junt amb Putin a Hèlsinki el 2018.

El 64% dels americans considera que el país va en la direcció equivocada, i el 42% que les condicions econòmiques són dolentes, i aquestes opinions es produeixen malgrat que s’han creat 6 milions de llocs de treball en un any.

Només el 28% dels estatunidencs afirmen tenir molta confiança en la Casa Blanca, un 49% diu que s’ha fet més per dividir que per unir al país, i menys d’un terç, i cal subratllar-ho, vol que es presenti a la reelecció. Són unes xifres terribles. De fet, ha perdut vot de manera important en tots els seus grups de votants, inclosos els més fidels que són els negres demòcrates.

I aquesta és la tragèdia per a Europa. El problema d’Ucraïna amb Rússia és un problema europeu, malgrat que aquest fet no està en absolut present a la taula de negociació. La Comissió Europea, que té en la parella formada per la presidenta de la Comissió, Ursula Gertrud von der Leyen i l’alt responsable d’Afers Internacionals, Josep Borrell, el pitjor duet polític que ha tingut la Unió en molt temps, ha deixat escapar totes les oportunitats d’establir ponts amb Rússia, reconeixent part de les seves raons, com per exemple l’incompliment per part d’Ucraïna dels acords assolits per les regions russòfiles del Donbass.

El resultat de tot plegat és un mal son per a Europa perquè ha aconseguit una situació que no es donava ni en els pitjors moments de la guerra freda. L’aliança creixent entre la Xina i Rússia que, quan s’acabi de consolidar constituirà la coalició militar i econòmica més poderosa del món la tindrem aquí a la cantonada i l’haurem forjada a través de voler mantenir unes relacions poc amistoses.

Els recels històrics entre aquells dos països, que mai s’havien superat, ara entren per la via de la necessitat política, econòmica i energètica en una entesa històrica. No està del tot consolidada, però sí que està molt avançada. Entre les dues capitals encara es mantenen diferències importants. Per exemple, Pequín no ha reconegut l’annexió de Crimea, i Moscú no dona suport, almenys obertament, a la posició de la Xina sobre Taiwan.

Europa necessita un viratge de 180 graus en la seva política amb Rússia, que tingui com a finalitat convertir-la en soci i aliat. Els EUA cada cop estan més lluny i són més inestables, mentre el potencial xinès s’estén per Àfrica per mitjà de les ajudes al desenvolupament i la inversió pública, mentre que Rússia no només torna a tenir un paper rellevant a l’Orient Mitjà, com en temps de l’URSS, sinó que gràcies a l’ajuda militar s’està fent present en un bon nombre de països africans. Per descomptat la històrica de relació amb Algèria, però, ha obert noves implantacions a Líbia i a tota la banda del Sahel. O Europa reacciona, o quedarà reduïda al que geogràficament és. Un petit apèndix de l’immens continent rus-asiàtic.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.