Catalunya té un conjunt de greus problemes que poden reduir-se a dos: el seu declivi, i les causes que fan impossible abordar-ne la seva resolució, les dislocacions. Entre aquest conjunt de dificultats, una d’insòlita, perquè la financem els catalans, és TV3.
Va començar sent una televisió que es volia modèlica, professional, ben feta, ponderada, capaç de contribuir eficaçment a la millora de la cultura i llengua catalana. Aquelles finalitats derivaren en una monstruositat en molts ordres. La seva fiscalització és inexistent, i està en mans dels diversos grups de pressió interns, que és el que acostuma a succeir quan un ens públic no és governat des de la res pública. Viuen en el seu corporativisme a expenses de la necessitat imperiosa que tenen ERC i JxCat de tenir una plataforma per servir al seu electorat; en realitat, a la part més envellida, perquè TV3, cal dir-ho, és sobretot una televisió que té com a principals usuaris la gent gran, i no ha sabut rejovenir la seva audiència. En aquest sentit, està condemnada a mig termini.
TV3 forma part del desgovern, donada la incapacitat de generar els acords necessaris al Parlament per designar nous òrgans de direcció i control, com succeeix amb tants altres ens públics de Catalunya, amb l’agreujant que aquest, per incidència i cost, és el més important de tots.
TV3 és una televisió vergonyosament cara com a conseqüència de la seva nodrida plantilla, que també envelleix al mateix ritme que el seu públic. És la que té el cost més elevat per punt d’audiència.
Està acusada d’una parcialitat política sectària i és una evidència estadística. Però, encara és pitjor: TV3 té la seva pròpia agenda per formatejar la ment dels catalans a raó del que creuen els seus lobbys interns de poder. No està per servir al pluralisme de la societat, sinó per satisfer els seus interessos i la seva particular visió de la vida i del món, dividit en “bons i dolents” La major part dels programes de la televisió, inclosos els informatius són en realitat relats ideològics que serveixen sempre a les mateixes passions.
La crítica de la realitat implica remarcar que continua tenint alguns bons programes i excel·lents professionals, que es dediquen a fer la seva feina. Són un capital que cal preservar, però cal desfer la teranyina de personatges que manen entre bastidors, els interessos corporatius, els contractes amb productores privades i les portes giratòries de TV3, a ella i a la inversa, dels lobbys ideològics, la pèssima utilització de recursos i considerar que la TV de Catalunya ha de ser portadora d’una cultura pròpia, la dels “progres” que la controlen.
Tot això s’ha d’acabar. TV3 ha de passar a ser un mitjà per a tots els catalans, respectuós amb les seves creences, servidor de la neutralitat, centrat a promoure la cultura catalana de qualitat en tots els àmbits, oberts a tots els autors i no tan sols als amics de la casa, i que promou la qualitat del llenguatge. Expressar-se en termes barroers i malsonants com a característica, en nom de parlar com es fa “al carrer”, és l’excusa de la impotència intel·lectual i creativa.
Cal una resposta militant de la societat civil per tornar a posar TV3 en mans de la normalitat democràtica, al servei de la societat catalana. El com assolir aquesta fita cal concretar-ho, i aviat,
TV3, el seu nucli de poder, té el mateix paper que en Juan March durant la República i li és d’aplicació la frase del discurs del ministre d’hisenda, Jaume Carner, al Congrés.: “O la República somete a March, o March someterá a la República“.
TV3 forma part del desgovern, donada la incapacitat de generar els acords necessaris al Parlament per designar nous òrgans de direcció i control, com succeeix amb tants altres ens públics de Catalunya Share on X
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.