Catalunya viu una situació de declivi. Quan es formula aquest diagnòstic les veus assenteixen o difereixen, fins i tot amb agressivitat, segons el front polític en què s’alineen. Però no es tracta d’un raonament polític, sinó de la interpretació de fets i dades, que constaten que, poc a poc, Catalunya s’allunya de vèrtex i s’aproxima a la mitjana. És clar que sempre es pot trobar aquesta o una altra estadística que assenyali el contrari, sobretot ara quan, si bé la tendència és visible, els resultats encara no són dramàtics i admeten matisos.

Hi ha unes referències bàsiques complexes que assenyalen la tendència crepuscular. Una és la ciutat de Barcelona, Capital de Catalunya, “fàbrica d’Espanya”, que travessa un moment difícil, que no es pot negar tot i l’esforç de l’autoritat municipal en matèria de publicitat. La pandèmia i el seu impacte sobre el turisme internacional i de negocis és un signe demolidor. Només dues dades: el 85% d’aquells visitants arriben a la ciutat en avió, però l’aeroport del Prat-Josep Tarradellas només ha recuperat el 50% dels vols de l’any 2019. Després dels Jocs de 1992, la base econòmica de Barcelona ha anat assentant-se sobre el turisme, representant de l’ordre de l’13% de l’PIB de la ciutat. D’aquí que l’impacte negatiu actual sigui gran i estigui lluny de arreglar-se. El conflicte independentista, d’altra banda, ha debilitat l’atracció del turisme espanyol, precisament quan aquesta ha estat la basa que ha permès una notable recuperació del sector.

Barcelona pateix un segon problema greu i és de tipus institucional. El govern municipal d’Ada Colau té una ideologia basada en el decreixement, que es manifesta de múltiples formes i té dues conseqüències: el entorpiment de la recuperació i l’absència d’atractius per a un nou impuls. La presència socialista a la coalició no altera la ideologia del govern. Hi ha un socialisme del desenvolupament a la Moncloa i un altre de la minva a Barcelona.

Encara queda un tercer component de la decadència de la ciutat, la pèrdua de les seus de grans empreses, Amb motiu de l'”explosió” d’independentistes del 2017, va catalitzar i va donar un impuls insòlit a aquest tipus de deslocalització, que ja venia de dècades anteriors, si bé a un ritme molt més lent. Aquesta transformació pot semblar relativament innòcua, ja que aparentment es tracta només de la modificació de l’adreça oficial de l’empresa. Però amb el temps, aquest canvi significa molt més, perquè els nous centres oficials van generant poder propi, contractant més ocupació i serveis qualificats, que ja no es localitzen a Barcelona. Davant aquest desastre, cal dir que la Generalitat no ha fet res per posar-hi remei -què anava a fer si el sol anunci d’una possible independència ha estat la causa? – Però és que, al seu torn, l’Ajuntament, en el que el socialisme del PSC té un important paper i un ministre al govern espanyol, no ha mogut ni un dit. Amb aquest tipus de lideratges polítics el declivi està assegurat.

I això ens condueix al segon gran factor de declivi de Catalunya: la pèrdua de poder econòmic; és a dir, l’existència de centres de decisió, d’inversió no subsidiària, d’atracció de professionals de primer nivell. Tot això, sobretot en les fases inicials, no ho registren les macrodades econòmics. És com una aluminosi del sistema, però acaba afectant greument el conjunt. No ha començat amb l’independentisme sinó molt abans, però ho ha accentuat el “Procés”. Va començar amb el tèxtil, va seguir el sector farmacèutic i publicitari, hi va haver una recuperació del financer, que s’ha acabat perdent, mentre anava decaient el pes industrial. El sector editorial roman, bé que mal, en dura competència amb la força de Madrid. Només el terciari de baixa productivitat, vinculat al turisme i a l’oci a ell connex, s’ha expandit amb força. Però, és obvi que aquest no és un model de poder econòmic.

També en una evolució de llarg abast, s’ha produït la retirada de la creació empresarial d’una bona part de les elits econòmiques de Catalunya, el que en un altre temps anomenaríem burgesia i que, a l’igual que la classe obrera, s’ha difuminat per sota la porta. Aquells empresaris i gestors van ser sobretot emprenedors industrials, encara que no tots; Lara ha estat una clara excepció en la seva aposta pel món del llibre. El gas natural va entrar a l’economia espanyola de la mà d’un enginyer i empresari amb visió, Duran Farell, amb Catalana de Gas, antecessor de Naturgy, i va ser un signe de tota una manera d’entendre l’economia. Com també ho va ser el Banc Industrial de Catalunya, o un servei d’estudis de primera línia, el del Banc Urquijo, radicat a Barcelona ​​i dirigit per l’economista Trias Fargas, que després seria un dels fundadors de Convergència Democràtica.Tot aquest entramat de cultura empresarial i industrial va quedar molt malmès amb la primera i segona crisi del preu del petroli a finals de la dècada dels setanta. Però això, tot i ser clau, no ho explica tot.

Els successors dels capitans industrials van preferir vendre i aplicar els seus recursos en el sector immobiliari, i en menor mesura en el turístic. Les empreses van passar a mans internacionals i no hi va haver nous i grans impulsos creadors. De tota aquella dinàmica queda molt poc, i sobretot el que continua és petit; potser brillant, exportador, però petit. No és ni de bon tros no-res, però poc té a veure amb el patró econòmic i social dels anys seixanta i la seva prolongació unes dècades, més si bé amb un caràcter ja més minvat. Va quedar molt malmès amb la primera i segona crisi del preu del petroli a finals de la dècada dels setanta i la seva prolongació durant unes dècades, però ja amb un caràcter més reduït.

Tot això s’ha traduït en una cosa molt visible: la pèrdua de competitivitat de l’economia catalana en termes europeus i catalans. I sobre aquesta dimensió essencial, sobre la qual hi ha abundància de dades, m’agradarà centrar-me en el meu pròxim blog.

Article publicat a La Vanguardia

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

  • – Per a Josep Miró i Ardèvol :
    Quanta raó tens, Josep !!! No deixo de llegir els teus articles, tan plens de captació de la realitat, de sentít comú a l’entorn de les males decisions, de la crítica instructiva i constructiva per a la raó i el progrés d’una Catalunya que s’enfonça !!! És trist veure’ns en el 4t. lloc de l’Economia peninsular ! És indignant que Madrid s’endugui tota l’empenta i la potencia que ens
    caracteritza ! És ridicul l’ambient Independentiste d’alguns Catalans que mai aconseguiran !
    Perquè no s’obliden dels Polítics xerraires i demanen a la UE que s’esforci en la institució del
    FEDERALISME ? El món que vivim avui dia requereix de solucions urgents i pràctiques, sense
    perdre ja més temps ! Altrament, entre pandèmies, emigracions, terrorisme, etc, ens penedirem
    tots, sota terra . . . Llàstima que visc lluny de la nostra terra !

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú