El matí de les eleccions, Donald Trump va dir a Fox News que la inflació estava resolta i que tot anava de meravella. Al vespre, havia perdut la Cambra de Representants i el Senat, amb derrotes en estats com Texas, Kansas i Carolina del Sud.
No li faltaven arguments: l’economia creix, el mercat laboral resisteix i la borsa ha pujat més d’un 10% aquest any. Però els preus han augmentat més d’un 5% des que va tornar a la Casa Blanca, i el cost de la vida ha estat decisiu a l’hora de votar per al 88% dels electors.
Ningú no vota pel PIB, sinó pel cost de la seva vida.
Qui no té resolts els problemes de l’habitatge, la cistella de la compra o la benzina no es deixa enlluernar per les guerres culturals ni pels conflictes internacionals.
El 2024, els demòcrates van perdre la presidència malgrat les bones xifres de creixement, perquè Trump va prometre abaixar els preus des del primer dia. Dos anys després, el mateix malestar ha girat en sentit contrari.
Texas i Kansas no s’han tornat progressistes; simplement, l’actual governant no ha estat capaç de resoldre el problema.
A Espanya, la música sona força semblant. El PIB creix un 2,7% interanual i Sánchez presumeix d’una economia que va com un coet. Les dades no són falses, però les mitjanes amaguen moltes realitats.
La inflació se situa en el 4,9%, més del 82% de l’ocupació creada es concentra en activitats de baixa productivitat i l’habitatge social no arriba al 2% del parc residencial, davant del 6% o el 7% de mitjana europea. No és estrany, doncs, que l’habitatge sigui el principal problema segons el baròmetre del CIS des de fa gairebé dos anys.
Sánchez i Trump semblen oposats, però governen amb un manual sorprenentment similar.
Davant del malestar, tots dos responen amb la macroeconomia: l’un diu que l’affordability —la dificultat per assumir el cost de la vida— és un engany dels demòcrates; l’altre parla de la «màquina del fang». Tots dos han fet de la polarització un mètode de govern i prefereixen el relat a la gestió. Quan s’és incapaç d’aconseguir resultats tangibles, sempre hi ha un adversari a qui témer o a qui assenyalar.
El 1980, Ronald Reagan va tancar el debat contra Jimmy Carter amb una pregunta, sense necessitat de cap gràfic: «Esteu millor que fa quatre anys?». Trump ho acaba d’experimentar. El 29 de novembre li tocarà el torn a Sánchez.
El 1980, Ronald Reagan va tancar el debat contra Jimmy Carter amb una pregunta, sense necessitat de cap gràfic: «Esteu millor que fa quatre anys?». Share on X
