Recentment, el president de la Generalitat, Salvador Illa, tot just arribar a formar el seu Govern va presentar davant la ciutadania el final de les “cites prèvies” i del “teletreball” en l’administració de la Generalitat. Ho va fer amb la vocació de millorar els serveis públics en un nou context de normalitat postpandèmia.
Doncs bé, immediatament van aparèixer una colla de servidors públics, contradient al seu més alt comandament, el president, i sostenint que una prestació del servei públic telemàtica era el més modern que hi havia. Com titllant d’obsolet el model del president.
Si es mira aquest fet des dels ulls de qui paga la factura, més aviat s’hauria de dir “autoservei” que servei públic. No és que sigui sols un despropòsit consistent en pagar la improductivitat, és també un incentiu al trencament i l’eliminació de la relació administració-administrat. Com si les relacions humanes o l’alteritat els fessin nosa.
A la Generalitat es presten serveis per part de mestres, infermeres, metges, policies, bombers i d’altres, que ni es plantegen una forma teletransmutada de servei als ciutadans, doncs, és la presencialitat i no la ficció la que fa transparent el subministrament d’algun medicament, la seguretat del trànsit o l’extinció d’un incendi…
Aleshores, per què fer diferències entre els mateixos servidors públics?
La sospita està servida: potser la resta de personal anomenat “d’administració general” no té vocació de servei i es vol perpetuar en aquesta forma abusiva d’autoservei obviant les necessitats més bàsiques i fonamentals dels ciutadans, o potser és que hi ha molts llocs de treball del sector públic que no estan justificats, no presten cap servei i no són auditats amb paràmetres d’eficàcia, eficiència i valor que poden aportar al conjunt de la societat.
El sofert ciutadà ni està en l’equació. Ha de patir dilacions prohibides, mediocritat tècnica, presumpcions de culpabilitat i moltes altres persecucions inclús a les 3 de la matinada d’un diumenge quan el servidor telemàtic s’engega per practicar notificacions.
Conec un munt de professionals, de l’advocacia, de l’arquitectura, de l’enginyeria i de la consultoria empresarial que constantment pateixen problemes greus de dilacions indegudes i excessives (en diria una paraula més grossa) dels procediments administratius sotmesos al règim de llicència.
El cost de totes aquestes dilacions administratives en la resolució dels expedients és inquantificable socialment. Si un professional, que actua generalment en nom d’algun ciutadà o empresa, no obté resolució en temps i forma no pot facturar i, per tant, neix una forma d’empobriment provocada pels mateixos servidors públics que s’amaguen rere el teletreball a qui després ningú no farà responsables.
Una ètica per als funcionaris públics on a part dels seus drets es repensessin molt bé els seus deures és avui inexistent. És a dir, davant la inexistència de límits en l’activitat dels servidors públics, l’abús o la mala praxi pot ser la tònica general.
Sovint, el principal objectiu del servidor públic és jugar a cuc i amagar. S’amaga darrere la cita prèvia per dilatar la presa de decisions o s’amaga darrere del teletreball per no haver de servir a qui li paga.
I finalment, no hi ha límits a aquesta inadequada i barroera manca de respecte a l’administrat.
Tant se val si la cosa va de milions d’euros. Com que no paguen ells, s’ho poden estar mirant i remirant a conveniència el temps que faci falta i sense responsabilitat. I vet aquí la qüestió. Per què un advocat, un metge, un enginyer, un arquitecte han de tenir pòlissa de responsabilitat civil obligatòria per exercir les seves professions de risc i els funcionaris públics que es troben a l’altra banda de la relació de risc no l’han de tenir? Molt fàcil, perquè els hem consentit que siguin irresponsables i aquesta és la principal porta d’entrada a l’abús i la corrupció administrativa.
Un brillant advocat amic em va fer pensar que va existir en el passat la Llei Maura, coneguda formalment com la Llei de Responsabilitat dels Funcionaris Públics, impulsada pel polític conservador Antonio Maura i promulgada a Espanya el 1904.
Maura, volia dignificar la funció pública i restablir la confiança ciutadana en l’Estat. I, fent responsables als servidors públics sobre les decisions que prenen (totes amb impacte en la vida econòmica, política, social i ambiental del país) certament aconseguia el doble objectiu de la confiança legítima en el sistema institucional del país i la millora qualitativa de la gestió dels serveis públics.
Aquesta llei tenia un contingut molt avançat per l’època i pretenia combatre la corrupció i els abusos administratius. Els seus punts clau eren:
- Responsabilitat civil directa dels funcionaris públics per actes indeguts o irregularitats comeses en l’exercici de les seves funcions.
- Possibilitat de reclamar danys i perjudicis causats per actes de mala gestió o mala fe directament al funcionari.
- L’Estat podia reclamar als funcionaris les quantitats que hagués hagut d’indemnitzar a tercers, si es demostrava negligència o dol.
- En cas de sentència condemnatòria, el funcionari podia ser inhabilitat, a més de respondre patrimonialment.
No deixa de ser curiós que la derogació de la Llei Maura (vigent fins a la Segona República) es produís amb caràcter definitiu durant la dictadura franquista.
Avui, l’article 121 de la Constitució de 1978 i la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, regulen la responsabilitat patrimonial de l’Administració. Malgrat que, en certs casos, es pugui instar l’acció de repetició contra el funcionari, aquesta responsabilitat ja no és ni directa, ni automàtica, com preveia la Llei Maura.
Hi ha diverses raons polítiques i estructurals que aconsellarien un retorn a la Llei Maura:
- En primer lloc, una norma d’aquest signe, contradiria l’interès de l’Administració de protegir els funcionaris fidels i adeptes al règim.
- L’exigència d’obediència cega dins l’administració donaria pas a una mirada crítica de la funció pública sobre les ordres rebudes i només això presumiria equilibrar els abusos del poder.
- S’acabaria també amb el corporativisme i la protecció d’un interès corporatiu dels servidors públics per damunt dels interessos generals, doncs, els cossos de funcionaris van pressionar (com han seguit fent durant la democràcia) per limitar aquest tipus de responsabilitats personals. Fent de la impunitat la regla general.
La derogació franquista de la Llei Maura no només fou una decisió tècnica o jurídica, sinó també una maniobra de consolidació del poder dins un sistema autoritari. Protegir el règim mitjançant la impunitat dels seus agents, assegurar una administració fidel i acrítica i evitar judicis o responsabilitats derivades d’actes administratius, estaven entre les finalitats.
La Llei Maura va representar un precedent molt potent de responsabilitat pública. La seva derogació mostra com els règims autoritaris tendeixen a eliminar mecanismes de control i transparència. Amb la seva vigència s’hauria pogut establir una cultura política més exigent amb els servidors públics, amb la confiança legítima de la ciutadania en el centre del taulell i amb la vinculació que tota activitat humana (administrativa també) només es pot avaluar amb l’estàndard de la diligència deguda. La resta és com passa ara, una porta oberta al tot s’hi val i que el paper ho aguanti tot.
La Llei Maura va representar un precedent molt potent de responsabilitat pública. La seva derogació mostra com els règims autoritaris tendeixen a eliminar mecanismes de control i transparència Share on X
