Segons les dades de l’estadística municipal, a gener del 2023 (per tant, ara ja deuen ser més) el 68,7% dels residents a Barcelona havien nascut a Espanya i el 31,3% ho van fer a l’estranger. Estem molt a prop, per tant, de la xifra d’1 de cada 3, i això ha canviat, i encara ho farà més, tota la caracterització de la població barcelonina. Cal contemplar que el 2013 els nascuts a l’estranger eren el 21,8%, el que vol dir que creixen a un ritme de quasi 1 punt anual. En conseqüència, a hores d’ara si no estem ja en la tercera part deu faltar molt poc.
A més, la població autòctona de Barcelona està cada cop més envellida, mentre que la que és fruit de la immigració és molt més jove. Tant és així que la població activa més jove, la que arriba fins als 40 anys, ja està formada en una meitat per persones immigrants. Alhora, el 52% dels naixements totals a la província són d’origen estranger, malgrat que el seu pes demogràfic com hem vist és sensiblement inferior.
Tenim, per tant, una dinàmica en la qual el creixement ve per la immigració i aquella part que aporta a la natalitat és, en la seva meitat o més, fruit de pares que, almenys, un dels dos progenitors són immigrants.
El creixement per la via de la natalitat és molt feble, només 7 naixements per 1.000 habitants. Mentre que la mortalitat s’enfila fins al 8,8 per mil. I encara d’aquells 7, 3,5 són de pares amb origen estranger. Per tant, només cada any les persones nascudes a Barcelona, Catalunya o la resta d’Espanya que viuen a la ciutat són de 3,5 per cada mil. Hi ha una mancança brutal de naixements. I a aquest ritme combinat de baixa natalitat autòctona i forta immigració, la substitució de la població es va produint de forma accelerada.
Darrere de tot hi ha dues raons. Una ideològica i cultural, aquelles idees contràries a la natalitat, a la maternitat, a la parella estable i alhora favorables a una arribada d’immigrants sense límits. Però, també hi ha un altre factor molt material. Són els diners. El cost d’un fill s’estima que se situa entre 556 i 736 euros al mes, segons Save the Children. Per un cost mitjà mensual de 672 euros, l’alimentació se n’endú 117, la conciliació, és a dir guarderia, cangurs i despesa extraescolar, 116, l’educació 88, en el cas que es porti a una escola pública, però passa a ser una de les primeres despeses si va a una escola concertada, i l’habitatge 84. Aquests són els principals blocs. Junt amb les despeses extres que signifiquen 95 euros. En aquestes condicions i sense ajuts dignes d’aquest nom, és evident que tenir fills és una empresa impossible i això explica que les famílies amb nens i joves d’Espanya són les que tenen més risc de patir pobresa, i que aquesta en el seu besant infantil se situa al capdavant d’Europa amb un 28,9% d’afectació, el que vol dir 8 punts per sobre la mitjana general de pobresa.
Els nostres polítics de la ciutat, de la Generalitat, del govern espanyol, també de l’oposició, no es volen assabentar de totes aquestes dades, que són ben públiques i notòries, i posar-hi remei. Si no hi ha una resposta cívica molt forta que capgiri les coses, pagarem molt cara aquesta desídia.
