Aquest dijous s’han celebrat eleccions locals arreu del Regne Unit i comicis nacionals als parlaments de Gal·les i Escòcia. Tot i que els resultats encara són incomplets —el recompte continuarà fins divendres a la nit i dissabte—, les primeres dades ja apunten a un autèntic terratrèmol polític que altera la tradicional fisonomia britànica basada en l’alternança entre laboristes i conservadors.
L’escenari emergent mostra una forta irrupció de Reform UK, el nou partit de la dreta liderat per Nigel Farage; l’avenç dels Verds; el reforç dels liberals-demòcrates i, sobretot, el creixement del partit nacionalista gal·lès Plaid Cymru.
Hi ha eleccions locals que són només unes eleccions locals. I n’hi ha d’altres que actuen com una esquerda geològica: revelen que el sòl polític s’ha mogut sota els peus dels partits tradicionals molt abans que aquests en siguin conscients. El que ha succeït aquest dijous 7 de maig al Regne Unit pertany clarament a aquesta segona categoria.
Les primeres dades de les eleccions locals angleses, sumades als resultats del Senedd gal·lès i de Holyrood escocès, evidencien una mutació profunda del sistema polític britànic. No es tracta simplement d’un càstig conjuntural al govern laborista de Keir Starmer, ni tampoc d’una oscil·lació ordinària entre conservadors i laboristes. El que emergeix és una altra realitat: la descomposició accelerada del bipartidisme que havia estructurat la política britànica durant més d’un segle.
I el gran beneficiari d’aquest procés és Nigel Farage.
Farage deixa de ser un fenomen marginal
Durant anys, Farage havia estat considerat una figura perifèrica: sorollosa, decisiva en el Brexit, però incapaç de consolidar una força estable de govern. Aquesta percepció ja no serveix. Reform UK ha passat de ser una expressió protestatària a convertir-se en una maquinària electoral amb implantació territorial real.
Els resultats són contundents:
| Partit | Tendència |
|---|---|
| Reform UK | +300 regidors |
| Labour | -180 |
| Conservadors | -90 |
| Liberal-demòcrates | +30 |
| Verds | +25 |
No és només la magnitud del creixement el que impressiona, sinó sobretot el lloc on es produeix. Reform UK avança especialment al nord d’Anglaterra i a les Midlands, és a dir, als antics territoris industrials que durant dècades havien constituït el cor electoral del laborisme britànic.
El cas de Newcastle-under-Lyme és gairebé simbòlic del canvi d’època: Reform hi obté 27 dels 44 regidors, mentre que Labour s’enfonsa, passant de 17 representants a només 2.
Això ja no és un vot protesta circumstancial. És una substitució política.
El gran derrotat és Starmer
La paradoxa és notable. Labour governa a Westminster des de fa només dos anys, després de la gran victòria general del 2024. I, tanmateix, el desgast és extraordinàriament ràpid.
Els laboristes han perdut consells tan importants com Southampton, Wandsworth, Exeter o Tameside. També retrocedeixen en antics bastions obrers com Hartlepool, Wigan, Oldham o Tamworth.
I el més greu per a Starmer és que les pèrdues es produeixen simultàniament per les dues bandes del sistema polític:
- cap a Reform UK entre els votants populars, industrials i antiimmigració;
- cap als Verds i els liberals-demòcrates en sectors urbans, universitaris i metropolitans.
Aquesta doble hemorràgia és molt difícil de corregir perquè expressa fractures culturals profundes. El Labour actual sembla massa tecnocràtic per reconnectar amb les classes populars tradicionals i massa ambigu per retenir el vot progressista urbà.
D’aquí que dins del mateix partit ja apareguin qüestionaments oberts al lideratge de Starmer.
Londres, una excepció dins d’Anglaterra
Londres continua funcionant com una realitat política diferenciada. Però precisament aquesta estabilitat londinenca accentua encara més la fractura territorial britànica.
La capital manté un vot cosmopolita, multicultural i progressista. En canvi, el nord industrial i parts de les Midlands evolucionen en direcció oposada: identitat nacional, control migratori, rebuig de les elits metropolitanes i fatiga econòmica.
És la mateixa fractura que ja es va manifestar amb el Brexit, però ara institucionalitzada electoralment.
Mentrestant, els liberals-demòcrates consoliden posicions al sud d’Anglaterra i en zones residencials acomodades, guanyant councils com Stockport i Portsmouth i mantenint el domini a Richmond upon Thames.
El mapa polític britànic s’assembla cada vegada menys a un sistema de dues grans forces nacionals i més a una suma de blocs culturals i territorials diferenciats.
Escòcia i Gal·les també entren en mutació
El fenomen no es limita a Anglaterra.
A Gal·les, Plaid Cymru podria convertir-se per primera vegada en la força més votada del Senedd, superant Labour en el que havia estat un dels seus dominis històrics.
A Escòcia, l’SNP continua mostrant signes de desgast després de molts anys d’hegemonia, mentre emergeix una major dispersió del vot.
Això reforça una altra idea central: el Regne Unit ja no és políticament homogeni. Les fractures nacionals internes —anglesa, escocesa i gal·lesa— s’entrecreuen ara amb fractures socials, culturals i generacionals.
La fi d’un sistema
Durant dècades, el sistema britànic havia estat considerat el paradigma europeu d’estabilitat institucional, precisament perquè el model majoritari tendia a concentrar el vot en dues grans forces.
Aquest mecanisme està deixant de funcionar.
L’electorat ja no vota només segons la classe social o la fidelitat històrica. Ho fa segons la identitat cultural, la immigració, el territori, la percepció del cost de vida, la relació amb les elits i la confiança —o desconfiança— envers l’establishment polític.
És l’expressió política de la societat desvinculada que s’ha estès arreu d’Occident.
Reform UK ocupa ara aquest espai de desafecció sistèmica amb una eficàcia que recorda altres fenòmens occidentals contemporanis.
I la gran pregunta ja no és si Farage pot influir. Això ja és evident. La pregunta és una altra: si Reform UK acabarà substituint progressivament el Partit Conservador com a gran força de la dreta anglesa.
Fa només uns anys semblava una hipòtesi extravagant.
Avui ja forma part del debat central de la política britànica.
