Té espai polític a Catalunya l’alternativa de centre?

Es qüestiona que en l’escenari actual hi hagi espai polític per a una opció en la política catalana més centrada: la que voldria representar la convergència de la gent del PDeCAT amb la Lliga, Convergents, Lliures, i potser el PNC, encara que de moment no està present a la taula. L’argument és que un cop passada, diguem-ho així, la inflamació independentista, el pragmatisme que exerceix ERC fa difícil que aquest espai pugui tenir la importància suficient com per estar present al Parlament de Catalunya.

El passat dilluns 29 un periodista tan acreditat com és Francesc-Marc Álvaro, argumentava precisament aquesta impossibilitat. És clar que l’autor no és en aquest terreny un model d’imparcialitat, però això no treu que hi hagi raons perquè la reflexió sobre aquesta qüestió de vida o mort política sigui necessària.

La primera consideració que cal fer des del punt de vista electoral, és que quan es parla de pragmatisme d’ERC cal definir de què s’està parlant concretament. Perquè és evident que el pragmatisme d’aquesta formació política té una ideologia molt precisa, la mateixa que li permet anar de la mà dels Comuns, Podemos, aquí, i de Bildu i Sánchez a Madrid. És a dir, és un pragmatisme des d’una ideologia política molt esbiaixada.

Aquest fet en comporta un altre que està a l’ordre del dia a Europa i a tot occident: la guerra cultural. Hi ha una guerra cultural manifesta, perquè s’aproven lleis que incorporen una visió radicalment diferent de la vida i del seu sentit. La darrera llei d’ensenyament, que pot representar un desastre educatiu de proporcions còsmiques, ho manifesta. Però també tots els capítols referits a l’eutanàsia, la llei trans, els privilegis per als grups LGBTI, el feminisme de la confrontació amb l’home, un ampli anticristianisme bel·ligerant, el menyspreu per la pàtria potestat i la família, són multitud de fets que formen part d’allò que constitueix el nucli de la vida quotidiana en el que afecta a aquesta guerra cultural. I en això ERC no té cap mena de pragmatisme; al contrari, és absolutament radical. Per tant, aquí hi ha tot un gran espai que a hores d’ara no té ni pare ni mare.

La qüestió no és si existeix en termes electorals, sinó la capacitat de la nova opció centrada d’assumir-lo i representar-lo, és a dir, de fer-se present com a alternativa cultural davant la guerra desencadenada. Aquest és el punt neuràlgic, i el risc és que no l’assumeixin amb plenitud perquè calculin erròniament que d’aquesta manera tindran més vots. És un absurd molt gran o complexa el que té tot un sector  polític a Catalunya, que actua a les antípodes d’Europa, on sí que és vigent la confrontació entre cultures, mentre que aquí uns volen ignorar-la i això permet que els altres arrasin.

L’altra qüestió sobre el pragmatisme és la dels seus resultats. No n’hi ha prou amb dir que es vol negociar, perquè de moment i per part d’ERC el pretès pragmatisme és poca cosa més que seguidisme del PSOE. I el millor exemple és l’última i “gran negociació” amb el govern de l’estat en motiu dels pressupostos.

Ha durat menys de 4 dies l’acord per a que les plataformes digitals doblessin al català els 6% dels seus programes. El projecte de llei que ha presentat Nadia Calviño ignora de manera perfecta aquesta qüestió pel que fa a les grans plataformes i ho limita només a les que tenen seu a Espanya, d’acord amb la directiva de la Unió Europea. Tot això ja se sabia abans de pactar i no s’entén l’espectacle que es va donar celebrant-ho com un gran èxit. L’acord s’ha tancat sense cap mena de compromís per part de Sánchez sobre quan s’iniciarà la negociació per al nou finançament, que porta 7 anys de retard, i sense exigir nous fons covid, com si la pesta hagués desaparegut.

Evidentment del traspàs del Rodalies ni parlar-ne i tal com va informar temps enrere Converses no hi haurà cap traspàs de Renfe a la Generalitat, i únicament es traspassen els fons per gestionar Rodalies, és a dir, en lloc de pagar l’estat a Renfe, ara li traspassaran els diners a la Generalitat perquè sigui ella la que pagui. De ser titular a ser el simple intermediari financer, aquest és el resultat.

De fet el conjunt de la negociació amb l’estat li ha sortit molt econòmic a Sánchez. El còmput de totes les contrapartides que han fet els 9 partits i 232 esmenes presentades és de només 396 milions, és a dir, no arriba a 2 milions per esmena. Naturalment, no tot es una qüestió de diners, però ajuden a donar una idea de la dimensió de les transaccions que s’han fet. ERC no s’ha endut pràcticament ni cinc de calaix, i si aquest és el resultat del pragmatisme més val no practicar-lo.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Aquí hi ha un altre flanc important per a una força de centre, la dels resultats. És clar que també es fa present un altre problema, que sorgeix de les rengles del PDeCAT i dels seus 4 diputats a Madrid, que han volgut pactar sigui com sigui o s’han deixat portar al pacte amb bones paraules, amb un altre resultat ben minso; algunes inversions en uns pocs ajuntaments concrets d’escassa dimensió. Si per demostrar que són útils han de dur a terme aquesta missió és molt difícil que puguin presentar-se davant l’electorat com una alternativa al que ha fet ERC.

Creus que pot ser perillosa la nova variant del coronavirus Òmicron i cal prendre mesures de control immediates?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú