Suïcidi: un tema tabú, un drama silenciat

— Hola, 112.

— Digueu-me.

— Em vaig a suïcidar.

— …! Com et dius?

— Òscar.

— On ets… ?, per què ho vols fer… ?, quina edat tens…?

— …

— Òscar, segueixes aquí…?

— Sí.

L’operadora segueix parlant fins que sent, a través del telèfon, que la policia entra al domicili d’Oscar i respira alleugerida: aquesta vegada hi ha hagut sort!

El suïcidi és un problema de salut pública de primer ordre. És la causa de mort no natural més freqüent en la societat actual. En 2017 es van suïcidar a Espanya 3.700 persones, gairebé el doble de les que van morir en accidents de trànsit i dotze vegades més de les mortes per homicidi i 80 vegades més que les mortes per feminicidi. Al món hi ha un suïcidi cada quaranta segons. Això suposa 2.160 morts al dia. No sembla que els números canviïn. No obstant això, se segueix ocultant el suïcidi. El fet de silenciar-lo no ha servit per reduir-los i els experts estan d’acord en què per esmentar la paraula suïcidi, ningú es suïcidarà.

A Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort entre persones de 25 a 45 anys. I a Barcelona els ciutadans sabem que moltes vegades les “incidències tècniques” de les diferents línies de ferrocarrils i de metro tenen com a origen el suïcidi d’una persona. El nombre de persones que se suïciden és cada vegada més alt. Des de principis de la dècada dels 90 la tendència ha sofert un creixement exponencial. La variació més alta s’ha registrat des de l’esclat de la crisi, amb un augment del 20%.

Si en lloc de suïcidi, el terme fos terrorisme, fam, drogues, feminicidi parricidi, tots els mitjans de comunicació haurien obert les seves edicions amb aquesta notícia, els polítics s’estarien tirant les culpes els uns als altres, les xarxes socials cremarien i als carrers hi hauria manifestacions. Tot això té suport institucional i mediàtic. Però el suïcidino. Sobre aquestes 3.700 persones, mortes persuïcidi, ningú ha informat, ningú ho sap, ningú, més enllà del seu entorn, coneix la notícia. El suïcidi és un tema tabú. El problema és la gran passivitat davant d’aquesta causa de mortalitat que l’ha convertit en un drama silenciat.

El silenci sobre el suïcidi està relacionat amb la por de la societat al suïcidi i a les malalties mentals i és un assumpte que parteix de premisses equivocades com: creure que el suïcidi és una sortida quan totes les altres opcions semblen impossibles, pensar que el que es vol suïcidar no ho diu, que el que intenta suïcidar-se sempre estarà en perill…

L’única prevenció que han adoptat els mitjans pel que fa al suïcidi ha estat la de callar, sense que aquest silenci hagi ajudat a prevenir altres suïcidis. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana una col·laboració estreta entre els mitjans de comunicació i els professionals que treballen en contacte amb el suïcidi i donar formació específica als periodistes per tractar aquest tema, però res d’això s’ha fet a Espanya. Fa unes setmanes, el Govern espanyol va anunciar el seu propòsit de posar en marxa un pla de prevenció del suïcidi. Hi ha països que ja han assumit que el suïcidi és un fracàs de la societat i per això publiquen aquestes notícies, fan un seguiment de les mateixes i s’instrumenten campanyes per prevenir-lo.

El tipus de persona que habitualment truca al 112 és un home d’uns cinquanta anys. Però en els últims deu anys la gent que truca cada vegada és més jove. El més difícil és entendre les raons per les quals telefonen: casos debullying, problemes a casa o malalties mentals són els factors més comuns que, si s’ajunten, porten a joves i adolescents a suïcidar-se. Hi ha qui truca perquè pensa que si no, ningú no se n’assabentarà i llavors no tindria sentit. Però també hi ha unes quatre-centes persones majors de vuitanta anys que es suïciden anualment a Espanya sense avisar.

El 90 per cent dels suïcidis tenen darrere una malaltia mental: molts dels homes i dones que se suïciden estaven sotmetent-se a tractament, encara que no es tracti de l’únic motiu, no hi ha una sola causa. Amb malaltia mental cal referir-se, per exemple, a una esquizofrènia. En canvi, la tristesa és un problema de salut mental que també pot portar al suïcidi. Hi ha persones que es treuen la vida sense patir cap malaltia mental ni haver mostrat mai tendències suïcides. Els ancians són el sector de la població que més es suïcida, i el que empra mètodes més efectius. I els homes més que les dones: a Espanya 3 homes per cada dona.

La taxa de suïcidis és més gran en els països més “feliços“. Les causes d’aquesta paradoxal situació tenen a veure amb el nivell de felicitat dels altres en relació al dels suïcides, normalment amb un baix nivell d’autoestima. Les persones descontentes es poden sentir particularment fastiguejades de la vida a llocs “feliços“. Aquests contrastos poden incrementar el risc de suïcidi. A Hawai, on sobra “felicitat”, és el cinquè Estat en nombre de suïcidis; Nova York, a la cua en satisfacció de vida, registra la menor taxa de suïcidis. Als països anglosaxons i més desenvolupats es suïciden amb més facilitat que en els mediterranis que han patit amb més cruesa la crisi.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Altres sociòlegs també relacionen els suïcidis amb l’aïllament fruit del descens en la interacció social en trobades com reunions d’Esglésies, grups cívics o veïnats, així com la caiguda de la nupcialitat i l’augment del divorci. Com més aïllada viu la gent, més indefensa està enfront de la depressió i la manca d’esperança. En el cas dels EUA influeix també el fàcil accés a les armes, ja que el suïcidi per arma de foc és el 48,5% dels casos.

Però davant aquesta xacra que els governs lluiten per eradicar s’alça el contrasentit del suïcidi assistit que cada vegada té més defensors a casa nostra. Alguns sectors demanen la legalització del suïcidi assistit com si fos allò més chic en matèria de “mort digna”, el gest últim en què l’ésser humà afirma la seva autonomia i renuncia a una vida de la qual ja no espera res.

Les propostes de legalització de l’eutanàsia i del suïcidi assistit ja no es limiten a autoritzar-los per a pacients terminals, afectats per greus dolors físics (que les cures pal·liatives poden reduir-lo o fins i tot eliminar-lo en la gran majoria dels casos i que el dolor no està tan sols entre els cinc motius més freqüentment adduïts pels pacients que sol·liciten ajuda per morir), sinó que es proposen també per a malalts afectats de patiment psíquic, inclòs el cansament de viure i això és el que està en l’origen de l’augment del suïcidi.

Quan s’han recollit les “raons dels candidats al suïcidi”, les més citades han estat la “pèrdua d’autonomia”, la “decreixent capacitat per participar en activitats que fan la vida agradable” i la “pèrdua de dignitat”. I no podem oblidar que hi ha molts malalts terminals que pateixen, per part de l’entorn, una “pressió coercitiva” que fa que a la sensació d’irreversibilitat s’hi uneixi la de ser una càrrega per als seus cuidadors.

Per això resulta tan estrany que mentre la prevenció del suïcidi està tan descuidada, l’acceptació del suïcidi assistit es presenti com un signe d’avanç social. Quan s’enalteix el suïcidi assistit al final de la vida no és d’estranyar que d’altres comencin a veure aquest gest de mort com una solució als seus problemes en qualsevol etapa de la seva vida. Parlem d’autonomia i dignitat davant la mort, quan en realitat el problema és de soledat i aïllament. Hi ha més un problema de vida digna que de mort digna. I la solidaritat amb el patiment dels altres s’ha de demostrar aquí.

A Suïssa hi ha un grup, fundat el 1998 per Ludwig Minelli que, amb l’assistència de metges i infermeres qualificats, “ajuda i assisteix a morir” a persones amb malalties terminals greus físiques i mentals. A més proporciona el suïcidi assistit per a persones amb plenes facultats mentals que s’han de sotmetre a un informe mèdic rigorós preparat per un psiquiatre que estableix la condició del pacient, tot això aprovat per la legislació suïssa. El 21% dels que demanen ajuda per al suïcidi assistit no té una malaltia terminal, sinó “cansament de la vida”

No tots aproven el treball de Minelli. El granger Gerhard Fischer, del Partit Evangèlic, ha declarat que “això se’ns ha anat de les mans. Sóc granger i per injectar a un vedell he de fer primer un curs, i en canvi no es demana res per enviar a un ésser humà a la mort. S’ha convertit tot en un negoci i en tenir poder sobre la vida i la mort “.

*  *  *

Llocs per acudir: A casa nostra sempre hi ha el Telèfon de l’Esperança i el 112… I centres que treballen de forma continuada amb les persones en risc de desenvolupar tendències suïcides.

Exemple d’una vida no truncada: «Aquell carreró sense sortida aparent es va tornar practicable quan va conèixer el Telèfon de l’Esperança per una amiga, i el psicòleg la va ajudar a comprendre que la seva vida podia ser diferent, fins i tot atractiva. Es va deixar ajudar i va acabar descobrint la llum darrere de la foscor».

Pensament per als creients: paraules del Papa Francesc: «El suïcidi és una mica tancar la porta a la salvació, però penso que en el suïcidi no hi ha plena llibertat. Així ho crec. M’ajuda allò que el Capellà d’Ars va dir a aquella vídua el marit de la qual s’havia suïcidat llançant-se del pont al riu. Va dir:Senyora, entre el pont i el riu hi ha la misericòrdia de Déu. Perquè crec que en el suïcidi la llibertat no és plena, però és una opinió personal».

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú