L’educació és perfeccionament immediat de les capacitats humanes, i perfeccionament mediat de la persona humana. Així entesa, l’educació ha de ser un servei a la persona.
D’una banda, és un procés d’assimilació cultural i moral, en virtut del qual un subjecte es fa capaç de participar en els béns d’una comunitat i prendre part activa com a membre d’aquesta. D’altra banda, és un procés de diferenciació individual mitjançant el qual un home va desenvolupant i fent efectives les seves pròpies possibilitats, disminuint o neutralitzant les seves limitacions i descobrint els tipus d’activitats i relacions més acords amb les seves característiques particulars.
L’assimilació cultural i la diferenciació individual es poden considerar com a manifestacions dels dos objectius que correntment s’assenyalen a l’educació d’avui: socialització i individualització. Però si aquests dos objectius es prenen separadament, originarien una escotomització del procés educatiu, que és únic. En realitat, socialització i individualització són dos elements que se sintetitzen en l’educació personalitzada.
El servei a la persona té, per tant, una doble perspectiva: desenvolupar el que l’home té en comú amb els altres, perquè en això hi ha la base de la unitat humana, i desenvolupar també les diferències, perquè a través d’elles es posa de manifest la llibertat de l’home i la varietat i riquesa del desenvolupament humà.
Entendre rectament l’educació com a servei a la persona humana suposa així evitar un doble risc. D’una banda, el d’interpretar-la com a servei a l’egoisme elitista que es vol perfeccionar sense cuidar-se de qui té al voltant, i per una altra, el d’entendre-la com un mitjà per a contribuir a unificar les idees i la conducta dels homes, dissolent en un fosc condicionament social les característiques particulars de cada un i la seva responsabilitat personal.
