La davallada electoral soferta per ERC durant el període en què ha tingut més poder polític des de la recuperació de la democràcia exigiria a aquest partit una revisió i un debat a fons, perquè quelcom molt greu ha de succeir quan, tenint les millors condicions polítiques, han obtingut un notable fracàs electoral. A més, aquell fracàs s’ha vist agreujat perquè ha facilitat una hegemonia del PSC-PSOE com mai havia assolit a Catalunya. Ha encimbellat el seu teòric adversari, convertint-se, de fet, en un apèndix seu. Fora dels indults —importants— i l’amnistia, els pactes amb el govern Sánchez no han funcionat a ulls de la gent, i la mateixa amnistia té grans dificultats per aplicar-se plenament, segurament perquè obres d’aquest calibre o tenen consens o no acaben de funcionar.
Per a ERC, l’oportunitat de governar en solitari no ha funcionat i Aragonès, que mai ha omplert l’escenari presidencial, ha enfonsat aquesta gran possibilitat, la primera que tenia el partit republicà des dels anys trenta del segle passat. ERC ha de reflexionar sobre si pot ser un partit important a Catalunya i mantenir, alhora, una dependència tan evident de Sánchez, en què Rufián és un personatge molt secundari, segurament perquè el president del govern sap que mai el deixaran caure.
En aquestes condicions és molt difícil prosperar políticament, malgrat que mai com ara la força dels diputats catalans havia estat tan gran. És gran fins i tot dividits, i ja no diguem si anessin junts. Aquest fet també crida a una profunda revisió de la política catalana: si Catalunya fos una prioritat per a JxCat i per a ERC, haurien adoptat una estratègia conjunta per a algunes de les grans qüestions, com ara la immigració. La realitat és que no representen bé Catalunya perquè estan entestats a representar els seus interessos de fracció, cada vegada més estrets, com ho posa en relleu la batalla campal en què s’han convertit les eleccions i el pròxim congrés d’ERC.
Com pot ser que Junqueras, president durant anys i anys juntament amb Marta Rovira com a secretària general, es presenti lliure de tota responsabilitat en el fracàs de governança i de l’estratègia amb Madrid? Ell i Rovira van ser els qui van empènyer Puigdemont a la declaració d’independència unilateral per després fer un gir de 180 graus i convertir-se en aliats incondicionals del PSOE. Tot això, quan no s’explica bé, té com a resultat el càstig electoral, i això és el que ha passat. Junqueras n’és, en gran part, responsable.
Els debats precongressuals, en lloc de mostrar bones anàlisis de la realitat, només revelen enfrontaments, dels quals el capítol sobre l’estructura “B” és un afer vergonyós que demostra el poc respecte pels altres i quin és l’estil democràtic de la direcció d’ERC.
Amb la intensitat actual de les campanyes de les diferents candidatures, arribaran al 30 de novembre més destruïts que refets, si no saben imprimir un gir intens a la dinàmica actual, que sembla que només té com a objectiu guanyar quota de poder per la teva fracció dins d’una altra fracció que és el partit.
Amb aquests antecedents, com poden presentar-se per resoldre els problemes del país, per construir el bé comú, per unir els catalans, si no són capaços de resoldre racionalment els seus problemes, es presenten dividits i enfrontats i no dediquen ni un moment a passar comptes pel seu fracàs, tant d’estratègia política com de partit de govern. Avui, i en un futur si res substancial no canvia, ERC és una pota coixa del sistema polític català a major glòria del PSC.
PARTICIPA EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Loading ...
