El 17 de novembre es va constituir el nou Parlament de Sèrbia. Un fet històric que mereix molta més atenció de la que li hem dedicat. Dels 250 diputats, 140 pertanyen a la Llista d’Estudiants, un moviment sorgit de la societat civil que ha aconseguit el 53,01% dels vots i ha derrotat la candidatura d’Aleksandar Vučić, que n’ha obtingut 103. Una victòria que posa fi a catorze anys d’hegemonia política.
Però allò extraordinari no és només qui ha guanyat, sinó com ho ha aconseguit. Perquè els estudiants serbis han demostrat que una societat civil organitzada pot construir una alternativa de poder sense sotmetre’s als partits convencionals, als seus aparells ni als seus lideratges.
D’una tragèdia a una alternativa política
Tot va començar l’1 de novembre de 2024, quan l’enfonsament d’una marquesina de l’estació ferroviària de Novi Sad va provocar setze morts.
Els estudiants van exigir responsabilitats i una investigació independent. La protesta va créixer fins a convertir-se en una mobilització nacional contra la corrupció, la impunitat i la subordinació de les institucions al poder polític.
La clau va ser transformar la indignació en una proposta de reconstrucció institucional. No van començar demanant vots, sinó reclamant justícia. I van comprendre que, per aconseguir-la, calia disputar el poder.
Un programa que supera la divisió tradicional
La Llista d’Estudiants no es defineix primordialment com a moviment de dretes o d’esquerres. El seu programa conté onze compromisos distribuïts en tres grans blocs.
El primer, «Sèrbia o màfia», planteja la independència judicial, la lluita contra la corrupció, la recuperació dels patrimonis il·lícits i la llibertat dels mitjans.
El segon, «El coneixement és poder», defensa una administració basada en el mèrit, una educació millor i una economia innovadora.
El tercer, «Sèrbia creix amb nosaltres», incorpora l’habitatge assequible, el suport a les famílies joves, l’estabilitat laboral, l’agricultura i l’accés a l’assistència sanitària.
La seva idea central és clara: les institucions han de servir el bé comú, no els interessos dels qui les controlen.
L’organització: la veritable revolució
Aquí rau l’aspecte més interessant.
Els estudiants no van crear un partit polític convencional. Van utilitzar la figura electoral d’agrupació de ciutadans i van organitzar les decisions mitjançant 85 assemblees universitàries.
Aquestes assemblees van seleccionar els candidats, però amb una característica singular: els estudiants no es presentaven ells mateixos.
Van escollir 250 persones procedents de la societat civil: metges, professors, economistes, empresaris, esportistes, artistes i professionals de prestigi.
El criteri no era la fidelitat a un dirigent, sinó la capacitat, la independència i la confiança.
Fins i tot van excloure el rector de la Universitat de Belgrad, malgrat el seu suport al moviment. Les normes comunes prevalien sobre els noms il·lustres.
Una lliçó especialment significativa per a les nostres partitocràcies, on massa sovint la fidelitat a l’aparell determina qui arriba a les institucions.
Diners dels ciutadans i presència territorial
La campanya també ofereix ensenyaments importants.
26.408 ciutadans van aportar prop d’1,97 milions d’euros, amb una contribució mitjana d’uns 75 euros. La despesa declarada inicialment rondava els dos milions, davant dels quatre milions aproximats de recursos de la candidatura governamental.
El finançament popular no era només una qüestió econòmica. Era una expressió de participació i compromís.
I van construir una organització territorial real. La iniciativa «Un estudiant a cada poble» buscava arribar a les petites localitats, amb visites domiciliàries, reunions, punts informatius i voluntaris.
L’observatori electoral CRTA va registrar 701 activitats de la Llista davant de les 2.255 de la candidatura governamental, però amb una cobertura territorial semblant.
Van demostrar que els diners i la televisió no substitueixen necessàriament la confiança personal i l’organització.
Què ens diu Sèrbia als catalans?
Sèrbia té 6,55 milions d’habitants i Catalunya, 8,15 milions. Són dues societats d’una dimensió demogràfica comparable, encara que amb estructures polítiques i circumstàncies molt diferents.
No seria raonable imaginar una reproducció automàtica de l’experiència sèrbia. Però sí que podem extreure’n una conclusió de gran abast.
La societat civil pot deixar de ser una simple espectadora, una plataforma reivindicativa o un instrument auxiliar dels partits, i esdevenir un subjecte polític autònom.
Per aconseguir-ho, necessita una causa compartida, organització territorial, criteris rigorosos per seleccionar representants, finançament propi i un projecte orientat al bé comú.
A Catalunya predomina una política en què els partits monopolitzen la representació, condicionen les institucions i tendeixen a absorbir les iniciatives socials. L’experiència sèrbia demostra que aquesta dependència no és inevitable.
Naturalment, queda la prova més difícil. Una cosa és guanyar eleccions i una altra, governar. Les assemblees hauran de conviure amb la necessitat de decidir, i la transversalitat haurà d’afrontar conflictes reals. També caldrà veure com els representants mantenen la fidelitat al moviment que els ha elegit.
Però el fet essencial ja s’ha produït.
Sèrbia ha demostrat que el canvi polític pot néixer d’una societat organitzada que precedeix i supera els partits.
És una lliçó que Catalunya faria bé d’estudiar.
A Sèrbia, un moviment nascut de la societat civil ha aconseguit 140 dels 250 diputats. La partitocràcia no és invencible. #Sèrbia Share on X





