El panorama polític català està marcat per un fet indiscutible: l’hegemonia de l’esquerra a Catalunya, tant en termes electorals com culturals. Aquesta situació no s’explica únicament per la conjuntura política o les estratègies partidistes, sinó per una combinació de factors històrics, sociològics i, sobretot, culturals.
Però hi ha quelcom més preocupant: l’absència d’una alternativa forta, coherent i diferenciada. Una alternativa que no sigui simplement una versió moderada del discurs dominant, sinó que es fonamenti en principis propis i en una visió distinta de l’ésser humà, la societat i el bé comú.
Un passat que defineix el present
Catalunya arrossega una memòria històrica molt vinculada a l’antifranquisme, on la dreta va quedar associada al centralisme autoritari i al nacionalcatolicisme. Aquesta herència va empènyer bona part del catalanisme democràtic cap a l’esquerra, identificant valors com la pluralitat, la democràcia o la defensa de la identitat catalana amb aquest espectre ideològic.
Després de la Transició, el PSC i altres forces progressistes van saber ocupar aquest espai, mentre que la dreta, fos espanyolista o catalanista, no va aconseguir construir un imaginari potent ni una proposta cultural alternativa. El pujolisme va representar una etapa d’afirmació nacional i d’ordre, però mai no es va proposar disputar el marc cultural progressista dominant.
Una sociologia urbana, obrera i secularitzada
L’estructura social catalana —industrial, urbanitzada i amb una forta presència de classe treballadora— va facilitar l’arrelament d’una cultura d’esquerres. La immigració interior del segle XX va poblar el cinturó de Barcelona de votants socialistes i sindicalistes. Avui dia, els seus descendents continuen vinculats al PSC o als Comuns. Mentrestant, la dreta —fragmentada, acomplexada o radicalitzada— no ha aconseguit connectar amb aquests sectors populars ni oferir-los una visió diferent del progrés.
L’esquerra colonitza tant el catalanisme com l’unionisme
Tant l’independentisme com el constitucionalisme tenen avui per líders principals partits d’esquerra: ERC i PSC. Junts no ha aconseguit articular un projecte il·lusionant fora del procés, i el PP/Vox continuen atrapats en un discurs reactiu, aliè a la realitat catalana. El resultat és una doble hegemonia progressista: en el fet nacional i en l’ideològic. L’espai de centredreta —sigui catalanista o espanyolista— està desdibuixat, sense lideratge, sense un projecte clar i sense una narrativa alternativa.
Una dreta sense projecte cultural
Més enllà dels errors estratègics i les divisions internes, el gran buit es troba en el pla cultural. No hi ha avui a Catalunya una alternativa sòlida a la visió progressista de l’ésser humà imposada des de les institucions: feminisme de gènere, ideologia de les identitats sexuals, concepció “woke” de l’espai públic i un laïcisme excloent que margina la presència del cristianisme, no només com a religió, sinó com a cultura cívica i font de valors compartits. Les dretes han renunciat a disputar aquest terreny, deixant a l’esquerra el monopoli del relat, dels mitjans, de l’escola, de la universitat i de la cultura.
Catalunya: un laboratori progressista sense contrapès
Catalunya és avui, més que mai, un laboratori ideològic de l’esquerra: socialdemòcrata, ecologista, feminista, postnacional i secular. Davant d’això, encara no es percep una proposta política que ofereixi una concepció diferent del bé comú, de l’ésser humà i de la convivència. Una proposta que reivindiqui la llibertat davant l’enginyeria social, la justícia davant la ideologia, i la transcendència davant el nihilisme cultural.
Mentre no sorgeixi aquesta alternativa, Catalunya continuarà essent un feu ideològic de l’esquerra, no per convicció massiva, sinó per manca de competència real.
Loading ...
1 comentari. Leave new
Potser aquest espai l’ està començant a ocupar Aliança Catalana. Es veurà a les próximes eleccions catalanes.