Espanya és una aparent paradoxa, perquè sent governada la major part del temps per l’anomenat socialisme democràtic, i els darrers anys per un govern que s’autoqualifica de “progressista i feminista”, i viu en una creixent injustícia social manifesta .
Però les xifres espanyoles assenyalen que el país és un dels més desiguals d’Europa, on l’atur juvenil és molt més alt que a la resta i l’habitatge és un luxe asiàtic, on els salaris gairebé no creixen i amb una renda real que pràcticament és la mateixa del 2008. Però tot això passa en la gran majoria, perquè alhora resulta que els nostres banquers i els socis de les grans consultores perceben ingressos molt per sobre del registre mitjà europeu. Les distàncies entre un vèrtex social molt petit i la resta, inclosa la classe mitjana alta, creixen i creixen.
És espectacular el cas de les grans consultores, que ja van ser motiu d’escàndol a França, abusen amb unes condicions laborals lamentables per a la majoria dels seus empleats, sense que el Ministeri del Treball, el titular del qual vol transformar Espanya amb un conte rosat, mogui fitxa per posar-hi remei i, malgrat que una gran part dels ingressos d’aquest tipus d’empreses procedeixen de les administracions públiques pròpies i en realitat li seria fàcil fiscalitzar-les, no hi posa remei.
I què dir dels bancs, rècord en salaris per a la cúpula i alhora una digitalització que consisteix que nosaltres els usuaris fem la tasca gratuïta que abans feien ells. Una situació que discrimina, com és evident, les persones menys capacitades per a la pràctica digital. Un servei cada vegada més escàs i costós pel tipus de comissions de tota mena, mentre que les remuneracions als dipòsits són miserables.
Si en salaris dels directius estem al capdavant d’Europa, en retribucions dels dipòsits estem a la cua. Mentre que la retribució dels dipòsits a terminis entre les llars en relació amb les empreses és de 0,95 a l’Eurozona, a Espanya és de 0,42, cosa que assenyala una desigualtat superior al doble i molt pitjor si ho comparem amb Itàlia,, la relació del qual és d’1,29. Això significa que retribueixen millor el client particular que l’empresa. Ara, per a la gran empresa, els bancs s’han afanyat a multiplicar per 2 i per 3 les seves retribucions.
Tot això perjudica greument la majoria en un temps on la inflació erosiona els ingressos en una proporció més gran com més baixa sigui la renda, perquè els que l’encapçalen són els aliments, que constitueixen una proporció més gran de despesa sobre l’ingrés. Més hauria valgut per part del govern regular un tracte just del sistema bancari, que és dels més oligopolístics d’Europa, que aplicar-los un impost que pot quedar en res als tribunals i que, en tot cas, només engreixa les arques públiques, però no beneficia gens a l’esquinçada butxaca ciutadà.
I què cal dir de l’habitatge, una necessitat humana, un bé constitucional, la base perquè els joves puguin emancipar-se i formar una família. Segons una enquesta publicada aquest diumenge passat al diari governamental El País, el 53% de la població dedica més del 30% dels seus ingressos, que és considerat el límit màxim raonable, a pagar la hipoteca. I, com el que està malament pot empitjorar, si l’Euríbor puja un 58% tindran problemes per arribar a final de mes, mentre que si la persona està de lloguer, el percentatge que hi dedica, més del 30% a cobrir-lo, puja al 71%.
Baixos salaris, aliments i habitatge pels núvols, atur juvenil a mansalva. Tot això castiga la majoria, i tot això s’anomena injustícia social manifesta, que no és conjuntural sinó estructural com ho constata el Sareb, popularment anomenat “banc dolent”. L’instrument financer que quan la crisi bancària va concedir el govern Rajoy per sanejar els passius dels bancs sota una solució ben simple, van traspassar tots els actius amb problemes, sobretot d’habitatges construïts, en construcció i solars -així com morosos- a aquesta nova entitat, i van ser adquirits pel banc dolent per 50.781 milions d’euros. Això va sanejar, és clar, els comptes dels bancs i va crear un forat als pressupostos públics. Es calcula que ha generat un dèficit públic de gairebé10.000 milions i un deute públic de 34.000 milions. I cada any perd diners, 1506 milions el 2022.
La transparència sobre tot això és nul·la, però això és habitual en l’administració espanyola, governin tiris o troians. Segons sembla, els que assaltarien el cel, ara amb Belarra i Montero al capdavant, no estan per a aquestes menudències, sinó per “el sí és sí” i les campanyes de publicitat sobre calçotets i sostenidors.
Però, tots aquests diners públics amb què hem salvat la banca, la mateixa que abusa de nosaltres i es reparteix grans guanys, (i sí, això és demagògia: la demagògia que produeix el simple relat dels fets), significa que pisos acabats, a mig acabar i solars són públics i haurien de ser destinats a injectar-los ràpidament i massivament al mercat de l’habitatge destinat a la venda i al lloguer social. Que no es faci forma part de la injustícia social manifesta.
I què cal dir del propi govern “progressista i d’esquerres”, que ens esquilma amb els impostos a causa de la inflació, quan precisament la Directora Gerent de l’FMI exhortava a reduir-los per combatre la inflació el 3 d’abril passat. No és que els redueixin, al contrari, l’efecte inflació significa que el govern Sánchez ha esquilmat 5000 milions d’euros a causa del pas mecànic de contribuents a una tarifa amb una càrrega fiscal més gran a causa de la inflació. Fins i tot els pensionistes que se’ls incrementa la pensió amb l’IPC, se’ls retalla amb l’altra mà per aquesta via.
Loading ...
