Senyals d’alarma a la Unió Europea

Alguns senyals d’alarma s’acaben d’encendre a la UE.

La primera duu el nom de fatiga pandèmica.

A punt de complir-se dos anys del descobriment del SARS-CoV-2 (coronavirus 2 de la síndrome respiratòria aguda greu), la pandèmia de la covid-19 torna a rugir. Altra vegada a les vigílies de Nadal i a les portes de l’hivern. El repunt de casos és especialment fort en diversos països del centre i del nord del continent amb taxes de vacunació molt per sota de la mitjana comunitària, com Alemanya, Àustria, Romania o Bulgària. Aquest repunt ve acompanyat d’un clima agut de conflictivitat social que fa encara més difícil l’adopció de mesures per contenir els contagis.

Davant el creixent escepticisme sobre l’eficàcia de les vacunes i en vista de l’augment dels casos i el retorn de les restriccions, la Comissió Europea aconsella als governs no descuidar les altres mesures de mitigació i recorda a l’opinió pública que les vacunes estan fent exactament el que havien de fer. El seu portaveu  acaba de  declarar que “entenem que des del punt de vista individual les restriccions amb les quals vivim des de fa gairebé dos anys poden provocar cansament; però com a comunitat és important mantenir-nos units i complir les restriccions perquè és la via adequada per sortir de la pandèmia“.

El primer ministre de Bèlgica, un dels països europeus on  en els darrers dies la fatiga per la pandèmia s’ha traduït en manifestacions i aldarulls violents, ha declarat que “hem de combatre el virus, no barallar-nos entre nosaltres”. A Alemanya, on la taxa de vacunació de la població adulta és inferior al 70%, com a Àustria, s’escampa l’alarma per la situació sanitària i la tossuda resistència d’un elevat percentatge de la població a vacunar-se. El ministre de sanitat alemany ha arribat a declarar amb cruesa que  “quan s’acabi l’hivern, la majoria dels alemanys estaran vacunats, curats o morts“. Als països amb taxes de vacunació més altes, com Espanya o Portugal, els resultats són  millors i  l’augment de les infeccions s’ha desacoblat de les xifres de morts.

Les reaccions d’alguns governs en aquesta nova fase de la pandèmia recorden les dels primers mesos. S’escampa una altra vegada la descoordinació i es torna a témer per la llibertat de circulació dins de la UE.  Els grups polítics europeus han exigit a la Comissió que emeti propostes clares i coherents sobre la validesa i utilització del passaport covid.

La notícia preocupant més recent sobre la pandèmia és la detecció d’una nova variant del coronavirus batejada com òmicron

La notícia preocupant més recent sobre la pandèmia és la detecció d’una nova variant del coronavirus batejada com òmicron (quinzena lletra de l’alfabet grec) o sud-africana . Ja es porten quinze variants identificades. Sobre omicron es desconeixen moltes coses. Aparentment, s’ha estès amb rapidesa a Sud-àfrica, especialment entre els nens i els joves. Molts països europeus augmenten els controls per evitar l’entrada de la nova variant del virus. Això fa contenir l’alè davant de si empitjorarà la pandèmia de la covid-19, gairebé després de dos anys del seu inici, i de si estem davant d’una sisena onada d’efectes imprevisibles. La detecció de la variant al sud de l’Àfrica revela el fracàs de la gestió mundial de la pandèmia. El continent africà només compta amb un set per cent de vacunats, i  Sud Àfrica amb un vint per cent, comparat amb els dos terços dels països avençats.

Una derivada important de la fatiga pandèmica és la polarització de la política.

A França, per exemple, l’aspirant ultradretà a la presidència de la República, Éric Zemmour, sap perfectament que pot tenir votants potencials entre els negacionistes, els escèptics de la covid i els oposats a les vacunes. Hi ha un perfil a França que uneix un cert públic, una barreja d’antisistema d’extrema dreta i d’extrema esquerra, exarmilles grogues, nacionalistes radicals i votants molt desencisats de tots els partits. Aquesta gent detesta Macron per elitista i considera que qualsevol de les mesures antipandèmia amaga segones intencions, fins a arribar a les teories conspiradores. Segons Zemmour, Macron ha instrumentalitzat la crisi sanitària per “canviar de tema” i no parlar d’immigració, que és a parer seu el problema principal. Zemmour declara amb insistència que és l’únic capaç de salvar França del seu declivi perquè és “l’únic que té el coratge i la determinació de fer-ho”.

Segons la filosofa i psicoanalista Cyntia Fleury, a França de manera especial, però no solament a França dins del món occidental, aflora un ressentiment perillós, que es produeix quan hom se sent negat en el seu subjecte, en la seva identitat, per la inseguretat socioeconòmica, el no-reconeixement simbòlic, la invisibilitat, la inseguretat cultural, la sensació de ser substituïble o de ser simplement una estadística. És el ressentiment dels oblidats. Pensa que és un estat psicosocial que ja va ser preludi dels populismes que varen causar els grans mals del segle XX. “És un estat al qual precedeix l’entropia política, perquè els líders grotescos a què dona lloc (com Trump i tants d’altres) són producte de la massa i no al revés”.

Una tercera alarma a la UE és la que acaba de posar sobre la taula  el filòsof basc Daniel Innerarity en un debat recent  sobre la democràcia a Europa.

Es tracta del mal de la desconfiança del ciutadà cap al governant i també del governant cap al ciutadà, que la pandèmia ha accelerat en bona part de la ciutadania.  Ell considera que és un fet que resulta paradoxal en sistemes basats en el govern de la gent, com els europeus, contra els quals cal reaccionar.  Innerarity ha assenyalat que la pandèmia, a més,  ha inaugurat un temps diferent, d’enfonsament i de vulnerabilitat, i que cal estar molt amatent per a ajudar a superar aquest estat d’ànim.

Una quarta alarma ha sonat amb força aquestes darreres setmanes, quan s’ha vist arribar cap a Europa milers d’immigrants fins a la frontera oriental de la UE per intentar-hi entrar, amb l’ajuda d’un dictador veí amb males arts.

Es tracta de les tensions encara existents entre la Bielorússia de Lukaixenko -emparada per la Rússia de Putin- i Polònia, que també afecten la resta d’estats bàltics membres de la UE. És un exemple del fenomen que ara s’anomena guerra híbrida, atac híbrid o conflicte híbrid. Es caracteritza per utilitzar tota mena de mitjans i procediments, siguin forces convencionals o qualsevol altre mitjà irregular com la insurgència, els recursos naturals, les darreres tecnologies (guerra cibernètica), les fake news, el terrorisme o la migració. L’Alt Representant de la UE per a afers exteriors i seguretat, Josep Borrell, ha declarat: “Les amenaces híbrides sonen a teoria fins que et trobes amb una que t’afecta; la crisi de Bielorússia ha demostrat que es pot passar de la teoria a la pràctica ràpidament. Fins ara, els problemes migratoris afectaven sobretot als països del sud. De sobte, els països de l’est també estan afectats. Ara veiem que les amenaces poden ser les mateixes per a tots els estats membres de la UE”.

La Comissió Europa ha aconseguit que s’adoptés una resposta comuna al desafiament llançat a la UE pel règim d’Alexander Lukaixenko, responsable de facilitar l’arribada de milers de persones provinents principalment de l’Orient Mitjà per fer xantatge a la UE.  Les principals rutes d’arribada han estat tancades gràcies a la col·laboració de les aerolínies i autoritats d’aviació civil als països d’origen i trànsit.  L’experiència directa amb una crisi migratòria creada de forma artificial ha portat a la UE a dotar-se d’un nou marc legal que permetrà sancionar les aerolínies i altres operadors de viatge que col·laborin o es beneficiïn del tràfic de persones. El nou règim de sancions funcionarà com una llista negra. Les empreses que hi estiguin incloses poden veure suspesa la seva llicència per operar a la UE o fins i tot perdre el dret a travessar l’espai comunitari. De totes maneres, el que ara queda és una crisi humanitària amb milers de persones bloquejades al voltant de la frontera, amb unes temperatures molt baixes. La Comissió ha desbloquejat fons per finançar els vols de tornada i oferir paquets de suport a les persones afectades, que han pagat milers d’euros per un viatge enlloc.

Aquest esdeveniment a la frontera oriental de la UE -sumat a la humiliació de dependre de Washington per evacuar els europeus d’Afganistan  i a la conclusió de l’acord sobre submarins militars nuclears AUKUS entre Australia, Regne Unit i els Estats Units per afrontar el repte militar xinès, sense compartir-lo amb la UE- ha donat un sentit d’urgència -i d’alarma- al debat de com s’ha de preparar la UE de cara a un món cada vegada més incert i perillós.

Aquest document analitza l’entorn geopolític actual  i planteja respostes innovadores

Segons Borrell,  Europa ha d’aprendre a utilitzar el llenguatge del poder i ha de reaccionar, tal com s’argumenta en el document titulat Brúixola estratègica, que acaba de presentar als ministres d’afers exteriors i de defensa dels 27 estats membres de la UE.  Aquest document analitza l’entorn geopolític actual  i planteja respostes innovadores, com crear equips d’experts desplegables per respondre a amenaces híbrides, o una força ràpida de 5.000 efectius operativa l’any 2025, que comenci a fer maniobres conjuntes l’any 2023.

Les coordenades del debat, segons Borrell, són delicades. Ningú discuteix que la defensa territorial d’Europa és una funció de l’OTAN. “No hi ha un altre marc davant d’un atac a gran escala.  No volem substituir l’OTAN per una aliança militar europea, sinó desenvolupar l’ambició dels tractes per  tenir, a més d’un mercat interior únic i una moneda comuna, tenir també una política de defensa i seguretat comuna“.

En una entrevista recent, Borrell ha volgut parlar clar i ha avisat que “Europa està en perill”, car “el món que ens ve a sobre és molt més insegur que abans”. Ha acabat l’entrevista amb aquestes paraules: “Als europeus ens agrada el món tal com el descriu Kant: regulat per normes, amb voluntat de cooperació, la pau perpetua… Estem vacunats contra la guerra perquè n’hem tingut massa de guerres i hem pagat un preu molt alt, per això mateix no som ni volem ser una potència militar. Però no vivim en un món kantià. El món en el qual vivim és més aviat hobbesià, basat en relacions de força i de poder. Vivim en el món que vivim. No en el que voldríem viure. I per sobreviure en un món en què tot es converteix en una arma -les vacunes, les mascaretes, el comerç, els immigrants- tu has de tenir certes capacitats… A mi em correspon analitzar, proposar i impulsar. Això està fet. Però si el Consell Europeu no ho accepta, no es farà, perquè seguim sent un club d’estats”.