Espanya viu una paradoxa econòmica persistent: el Producte Interior Brut (PIB) creix, la feina es manté, però la productivitat no aixeca el cap. El 2025, el creixement previst de la productivitat serà del 0,2%, una xifra pírrica, i molt per sota fins i tot de la seva feble mitjana històrica del 0,7% anual. El 2024, l’economia va donar un lleu respir amb un creixement del 0,9%, però aquest alleujament va ser temporal i superficial. L’arrel del problema és més profunda i estructural.
Tot i comptar amb més persones ocupades que mai, l’aportació individual de cada treballador al PIB és menor que la que teníem el 2019
Tot i comptar amb més persones ocupades que mai, l’aportació individual de cada treballador al PIB és menor que la que teníem el 2019. És a dir, treballem més, però no produïm més. Aquest estancament de la productivitat compromet el creixement real, impedeix que la renda per càpita s’acosti als nivells europeus i frena la millora de les condicions de vida. Però hi ha una dimensió del problema que s’aborda poques vegades: la relació directa entre l’estat de la família i la salut de l’economia.
Família, demografia i economia: una equació oblidada
El creixement econòmic sostenible depèn de molts factors, però cap de tan estructural com el demogràfic. Espanya pateix una de les taxes de natalitat més baixes d’Europa: només 1,1 fills per dona. Aquesta dada, juntament amb una esperança de vida alta, accelera l’envelliment de la població i redueix la proporció de població activa davant de dependents.
Una força laboral minvant no només significa menys treballadors disponibles. Significa menys innovació, menys consum, menys inversió en formació i menys capacitat per sostenir l’estat del benestar. Alhora, una societat envellida sol tornar-se més conservadora en les seves decisions econòmiques, menys disposada a assumir riscos i menys receptiva al canvi tecnològic. Tot això frena la productivitat.
L’estructura demogràfica, modelada per la família, és l’esquelet invisible sobre què es construeix tota política econòmica a llarg termini.
A més, l’envelliment comporta un augment de la despesa en salut, pensions i dependència, desplaçant recursos que podrien dedicar-se a la inversió productiva o a la formació del capital humà. L’estructura demogràfica, modelada per la família, és l’esquelet invisible sobre què es construeix tota política econòmica a llarg termini.
La desestructuració familiar: una amenaça silenciosa al capital humà
La família no és només un espai afectiu. És una cèl·lula social que organitza el temps, les cures, els recursos i els valors. S’hi transmeten normes, hàbits de treball, aspiracions i competències clau per al futur exercici professional. Tanmateix, la fragmentació familiar —divorcis, monoparentalitat crònica, precarietat de l’habitatge i laboral— ha afeblit aquest nucli.
Les dades mostren que els entorns familiars desestructurats tendeixen a produir pitjors resultats educatius. En aquests contextos, els nens presenten més taxes d’abandonament escolar, menor rendiment acadèmic i més dificultats en el desenvolupament d’habilitats toves com la perseverança, la comunicació i la capacitat d’adaptació. Totes són essencials en l’economia digital i el coneixement.
Quan la família falla, l’Estat ha d’intervenir per suplir funcions que abans eren naturals: cura, suport emocional, ensenyament de valors i transmissió de sabers. Aquesta substitució no només té un alt cost fiscal, sinó que a més sol ser menys eficaç. El resultat és una xarxa institucional feixuga, reactiva i amb baixa eficiència en termes de generació de capital humà i cohesió social.
Conciliació impossible, talent perdut
El model econòmic i laboral actual no afavoreix la conciliació. Les jornades extenses, la rigidesa horària i la manca de suports socials penalitzen els que decideixen formar una família. En particular, afecta més les dones, les carreres professionals de les quals moltes vegades es veuen truncades o alentides per la maternitat.
Si formar una família implica un càstig econòmic, és entenedor que les taxes de natalitat no remuntin.
Aquesta penalització invisible al talent femení té un cost directe en la productivitat del país. Cada any perd centenars de milers d’hores de treball qualificat per la impossibilitat de compatibilitzar la vida laboral i familiar. Si formar una família implica un càstig econòmic, és entenedor que les taxes de natalitat no remuntin. El resultat és un cercle viciós: menys naixements, menys capital humà, menys creixement.
Empreses familiars en risc: sense fills, sense successió
Més del 60% del PIB espanyol i de prop del 70% de l’ocupació privada depenen d’empreses familiars. Aquestes companyies, sovint arrelades al territori, han estat un motor d’estabilitat, innovació i ocupació. Però la continuïtat està en perill. La caiguda de la natalitat i la desvinculació intergeneracional dificulten el relleu natural i obren la porta a processos de deslocalització o venda a capital estranger.
Aquest fenomen erosiona el teixit empresarial local, redueix la inversió a llarg termini i debilita la resiliència econòmica. Una empresa sense successor no és només un drama familiar: és una pèrdua per a tota la comunitat. El capital humà, social i emocional que es va construir durant anys es dilueix.
Cap a una política familiar estructural
Espanya necessita una política familiar ambiciosa, no només per raons ètiques o socials, sinó per pura racionalitat econòmica. Incentius fiscals, suport a la conciliació, inversió en escoles infantils, ajuts a l’habitatge i a la natalitat… Totes aquestes mesures no s’han de veure com a despeses socials, sinó com a inversions estratègiques en productivitat futura.
L’experiència de països com França o els nòrdics mostra que es poden revertir les tendències demogràfiques amb polítiques familiars sostingudes en el temps. Però, sobretot, demostra que sense una base familiar sòlida, cap economia no pot prosperar de manera sostenible.
El debat econòmic a Espanya ha oblidat un actor clau: la família. La baixa productivitat, l’envelliment poblacional, l’estancament de la renda i la feblesa del teixit empresarial no es poden entendre sense considerar l’erosió de l’entramat familiar.
Sense famílies fortes, no hi ha capital humà robust. Sense capital humà, no hi ha productivitat. I sense productivitat, no hi ha futur.
Quan la família falla, l'Estat ha d'intervenir per suplir funcions que abans eren naturals: cura, suport emocional, ensenyament de valors i transmissió de sabers Share on X
