Sánchez: un governant a examen (II). El càstig a la classe mitjana

A l’anterior punt clau d’anàlisi de la política de Sánchez concretàvem el desastre que va ser la seva gestió contra la covid, malgrat que el comentari de la directora de 40dB, Belén Barreiro, responsable de les enquestes d’El País, la situa com un punt positiu del govern.

Un segon capítol és el del càstig sistemàtic que la classe mitjana ha vingut experimentant des del primer govern. Ho advertia ja el 2019 l’OCDE, que assenyalava que, si bé en general, la classe mitjana dels 36 països més desenvolupats del món s’ha afegit perquè està “espremuda”, Espanya és, en aquest conjunt dels 36 països desenvolupats, el país on queda més malparada, de manera que la possibilitat que les llars pertanyin a aquest grup passin a ser de classe baixa es multiplica en el nostre cas.

L’OCDE considera que es pertany a aquesta classe quan els ingressos se situen entre el 75 i el 200% de la renda mediana nacional. Doncs bé, tot aquest gruix de població, que és el més nombrós, és el que pateix més, malgrat que, comparat amb els altres països desenvolupats, presenta la dimensió menor.

De mitjana als altres 35 països de l’OCDE aquest grup significa el 61% de la població mentre que a Espanya és el 58%. Aquest era el panorama abans de la covid, i després les condicions han empitjorat.

La primera causa és l’augment de la pressió fiscal. Cal considerar que Espanya és el país de l’OCDE on va pujar més el 2020, precisament l’any de la covid, i el 2021 els ingressos tributaris van presentar una recuperació extraordinàriament vigorosa, per la qualcosa significa que hi va haver una recaptació fiscal més gran. Des del 2018, i en el marc de l’OCDE, l’increment de la pressió fiscal ha estat de 0,4 punts percentuals, però el d’Espanya ha estat d’1,7. És a dir 4 vegades més. I aquest fet es multiplicarà amb el pressupost d’enguany, on l’efecte de la inflació significarà una sobrecàrrega fiscal molt important. Es pagarà més a Hisenda, els diners per comprar valdran menys i el patrimoni s’haurà vist reduït. Segons Jordi Gual, professor de l’IESE i expresident de CaixaBank aquesta minoració patrimonial és de l’ordre del 20%. Tot plegat determina una pèrdua important de poder adquisitiu.

Es constata que Espanya és en aquests moments un dels països amb menys inflació d’Europa, però aquesta xifra és enganyosa perquè en realitat som, després de Grècia, el país que ha perdut més poder adquisitiu, amb un 4,3%. Naturalment, aquest fet no castiga només a les rendes mitjanes, sinó també, i de manera molt especial, a les inferiors, però aquestes veuen parcialment millorada la seva situació a través de les polítiques d’ajut que ve implementant el govern. No és el cas de la classe mitjana, que sempre rep tots els cops fiscals, inclòs, en el cas de Catalunya, l’impost de patrimoni, però mai es veu beneficiària de cap mena d’ajut.

A la resta d’Europa les polítiques familiars universals representen, per a les famílies amb fills d’aquella classe, una ajuda significativa, però en el cas d’Espanya aquest tipus de política és inexistent i això explica que les famílies amb fills que pertanyen a aquest grup social són les que amb més facilitat poden lliscar cap a situacions de deteriorament greu dels seus ingressos.

L’única mesura que hauria significat un ajut per a les rendes inferiors, i molt més substancial que l’actual, com una millora per a les classes mitjanes hauria estat descomptar la inflació de la tarifa de l’IRPF i ajustar l’IVA dels productes bàsics. Però, això precisament és el que el govern Sánchez no ha fet, convertint la classe mitjana en la gran perdedora de la crisi, mentre que el govern ingressarà d’aquí a final d’any uns 30.000 milions extres.

Et sembla bé que s'hagi perdut el pessebre tradicional de la Plaça Sant Jaume?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.