Hi ha moments en què una democràcia no es juga només en unes eleccions, ni tan sols en la majoria parlamentària que sosté un govern. Se la juga, sobretot, en la qualitat moral de la seva resposta davant els indicis de degradació institucional. I Espanya es troba avui exactament en aquest punt.
Quan davant el Tribunal Suprem emergeixen relats sobre sobres amb diners, bosses carregades d’efectiu entrant i sortint de la seu central del partit que governa, no som davant d’una simple anècdota judicial. El problema no és només la possible il·legalitat concreta d’uns fets encara sota investigació. El problema de fons és allò que aquests fets suggereixen: la possible existència d’un mecanisme, d’una rutina, d’una cultura organitzativa en què el diner opac deixa de ser excepcional per convertir-se en instrument funcional del poder.
Això exigeix una explicació immediata. No una maniobra de distracció, no una fugida cap a escenaris amables, no l’estètica frívola de les xarxes socials com a substitut de la rendició de comptes. Exigeix que el secretari general del partit, i alhora president del Govern, comparegui i respongui la pregunta essencial: com és possible que en l’entorn immediat de la direcció política apareguin pràctiques d’aquesta gravetat sense que ningú n’assumeixi la responsabilitat?
La higiene democràtica comença aquí: en la paraula donada davant la ciutadania quan els fets superen el llindar de l’escàndol. La normalitat europea no és el silenci, sinó la compareixença. La qualitat institucional no es mesura en la perfecció —impossible— dels governs, sinó en la seva disposició a explicar-se quan el sistema falla.
Però aquest no és un cas aïllat. El silenci també s’estén sobre la dimensió més dramàtica de la gestió pública: la seguretat dels ciutadans. Després dels informes de la UCO que apunten que la tragèdia ferroviària d’Adamuz, causada per una ruptura de la via, s’hauria produït el dia abans sense ser detectada ni adequadament inspeccionada —i que posen en qüestió la qualificació professional dels responsables—, el ministre competent no pot limitar-se a desaparèixer del relat públic.
Al contrari: és ara, quan afloren les dades i s’esvaeix la propaganda de les primeres hores, quan la responsabilitat política esdevé inexcusable.
Durant els dies immediatament posteriors a una catàstrofe, és habitual que el poder intenti controlar el relat. És una tècnica coneguda: aparèixer, verbalitzar, monopolitzar la primera interpretació dels fets. Però la veritable prova d’un responsable públic no arriba en el moment de màxima emoció, sinó després, quan emergeixen els informes, les negligències i els dubtes sobre la capacitació tècnica dels qui havien de prevenir el desastre.
I aquí reapareix la mateixa pregunta de fons: quants controls han fallat perquè el sistema arribi a un punt de risc catastròfic?
La qüestió va molt més enllà d’un ministeri o d’un accident concret. El que aflora és la sospita d’una administració progressivament colonitzada per la lògica de la fidelitat personal per damunt de la competència, de l’endoll per damunt del mèrit, del partit per damunt de l’Estat.
Quan en un procés judicial apareixen testimonis sobre persones col·locades sense funcions reals, sense preparació específica i sense justificació professional, el cas individual deixa de ser el més important. El rellevant és la dimensió sistèmica de la sospita: si això ha estat possible en els nuclis centrals del poder polític, fins a quin punt no s’ha reproduït en múltiples capes de l’administració?
Aquesta és la gran ombra dels vuit anys de govern de Sánchez: la percepció creixent que, sota la superfície de la normalitat institucional, s’ha anat consolidant una estructura de baixa exigència, escàs control i deteriorament progressiu dels mecanismes de supervisió.
No cal ni tan sols sostenir la hipòtesi d’una participació directa del president en cap irregularitat per assenyalar la seva responsabilitat política. N’hi ha prou amb apel·lar a un principi jurídic i moral molt més elemental: la culpa in vigilando, és a dir, la responsabilitat del superior per no haver controlat adequadament els seus subordinats.
Sense aquesta cultura de vigilància, cap organització complexa funciona. Ni una empresa, ni una administració, ni molt menys un govern.
I aquest és, probablement, el veritable problema espanyol: no una suma de casos inconnexos, sinó els símptomes convergents d’una governança deteriorada. Els forats que van apareixent en ferrocarrils, carreteres, sanitat, educació o gestió laboral no són peces disperses d’un mosaic aleatori. Formen un dibuix coherent: el d’un Estat que ha anat relaxant els seus sistemes interns de qualitat, control i responsabilitat.
Quan la realitat comença a esquerdar-se en àmbits tan diferents, la política ja no pot refugiar-se en l’estratègia comunicativa. Ha d’afrontar la pregunta més severa de totes: qui vigilava els vigilants?
I si la resposta final és que ningú ho feia, aleshores la responsabilitat puja inevitablement fins al cim.
Per això Sánchez i Puente han de sortir, donar la cara i explicar-se. No per cortesia amb l’oposició ni per exigència mediàtica, sinó per una raó més profunda: sense aquesta rendició de comptes, la confiança pública es degrada, i una democràcia sense confiança acaba vivint només de la seva carcassa legal.
Quan la realitat comença a esquerdar-se en àmbits tan diferents, la política ja no pot refugiar-se en l’estratègia comunicativa. Ha d’afrontar la pregunta més severa de totes: qui vigilava els vigilants? #PedroSánchez Share on X
Loading ...
