Era l’última, de fet la primera, compareixença de Sánchez com a president de torn de la UE davant el Parlament Europeu. I era la primera perquè la preceptiva presentació del programa a l’inici del seu mandat de 6 mesos no es va produir. Però és clar en les actuals coordenades polítiques espanyoles, va aflorar el tema de l’amnistia i la particular forma de governar que té el president espanyol. I aleshores va esclatar una bomba radioactiva, els efectes de la qual estan per veure.
El moment concret de l’explosió va ser quan el portaveu del PPE i membre destacat de la CSU alemanya, Weber, el criticava per la qüestió de l’amnistia des de la perspectiva europea, l’espanyol li va respondre en aquests termes: “vostè vol ser còmplice de l’aliança amb l’extrema dreta? Aquest és el projecte europeu que vostè defensa Sr. Weber? Aquest és el seu projecte per a Alemanya? Tornar als carrers i places de Berlín el nom dels líders del Tercer Reich?
Aquí Sánchez va traspassar una línia molt perillosa. La d’acusar el principal partit alemany, el demòcrata cristià, de connivència amb l’època nazi. Mai un debat polític a Europa s’havia produït en aquests termes. I Sánchez va demostrar que no tenia manies en depassar tots els límits. Com en termes elogiosos per a l’autor, narrava un periodista de l’Ara, David Miró: “definitivament, Sánchez és el polític d’esquerra europeu que més ha interioritzat conceptes com guerra cultural o l’estratègia de la polarització”.
Hi ha gent, fins i tot periodistes, que veuen en termes elogiosos que la política es transformi en una guerra cultural i que es fonamenti en la polarització, i veuen com un mèrit que Sánchez sigui el portador d’aquesta bandera davant d’una esquerra europea molt més prudent i molt més consensuadora.
Recordem que els equilibris per mantenir la Unió s’han basat històricament en la bona entesa entre França i Alemanya, cada vegada més afeblida, i en els consensos assolits per les dues principals forces europees, la democràcia cristina, transformada avui en el PPE, més l’editament d’alguns partits de dretes i la decaiguda socialdemocràcia.
Ara Sánchez, cavalcant sobre les seves necessitats internes de justificar l’amnistia i les aliances amb l’extrema esquerra, projecta aquesta necessitat i com diu ell la converteix en virtut, presentant l’opció d’una nova esquerra europea que ja no és la social democràcia del consens, sinó el bloc de la progressia, que basa el seu instint de poder en la guerra cultural i la polarització a força de presentar contínuament el PP a escala europea o espanyola com una organització protofeixista aliada amb el feixisme, que són tots els grups a la dreta. Els qui governen a Itàlia, a Hongria, els qui participen en el govern a Finlàndia, els qui donen suport al govern de Suècia, els qui han governat i governen en coalició a Àustria, en fi una àmplia entesa de partits de govern que sigui capaç, ho estan fent bastant millor a jutjar pels resultats que el que ha fet Sánchez en 5 anys a Espanya. El president espanyol intenta d’aquesta manera matar dos ocells d’un tret: que l’esquerra europea li doni suport sense fissures en la seva política espanyola, i liderar al mateix temps una reconversió d’aquesta esquerra continental.
De passada, i a hores d’ara, Sánchez aconsegueix una altra cosa que és tenir lligats i ben lligats no ja a Aragonès i a Junqueras, que ja els tenia, sinó a Puigdemont i a JxCat. Ara la persona i la seva organització comparteixen amb esquerra la condició exponent d’impotència política: produir una amenaça per minut amb el que aconsegueix immunitzar a tothom que és perillós i al mateix temps no generar cap perill real perquè Sánchez continuï governant.
A tot això cal afegir-li la nova crisi amb els jutges, conseqüència del discurs de la portaveu de Junts al ple de la cambra, Míriam Nogueras, que va acusar amb noms i cognoms una sèrie de magistrats, dient que “en un país normal serien destituïts i jutjats immediatament, però en el regne d’Espanya tenen via lliure per continuar retorçant la llei i els drets. Via lliure per acusar molts independentistes catalans de terroristes només per ser independentistes… són una sèrie de persones indecents que haurien de ser destituïdes i processades”. La reacció va ser immediata, el president del Tribunal Suprem va suspendre una entrevista que tenia amb el ministre de justícia Bolaños i totes les associacions de jutges i magistrats, amb l’excepció de la unió progressista de fiscals, van condemnar les declaracions. Tenim així oberta una enèsima crisi entre instàncies de l’estat.
I si per si no n’hi hagués prou, també el mateix dia s’acredita que les grans xifres del govern no quadren. L’Airef va informar que el pla de Montero per reduir el dèficit no estava fonamentat i no complia els mínims que exigeix la llei, i va instar al govern a presentar un pla amb contingut i forma.
D’altra banda, l’OCDE va advertir sobre la situació de les pensions perquè observa una clara descompensació entre els ingressos i les despeses, que farà créixer el dèficit perquè aquestes creixen molt més de pressa que els ingressos. Estem, per tant, doblement avisats. No importa, perquè ambdues qüestions no tenen conseqüències per ara mateix, per tant, el govern continuarà gastant perquè en el futur algú o altre ja vindrà amb el cabasset a recollir les destrosses.
Loading ...
