La principal virtut, si es pot dir així, de la forma de governar de Sánchez és la seva obsessió pel relat, per guanyar-lo desqualificant absolutament qui el contradiu. A això s’hi afegeixen la quantitat de complicitats comprades i la petjada ideològica entre els seus, basada en la idea que són els únics amb dret a governar, perquè, si no, només hi ha involució.
Tot plegat ha permès un fet molt curiós: que siguin només fets espectaculars, com ara la corrupció massiva o l’abandonament de Ceuta, els que li passin factura política, però no el desastre acumulat de tants anys de mal govern.
Perquè el de Sánchez ha estat, per damunt de tot això, un llarg i mal govern.
Parlament: de centre de decisió a cambra de convalidació
El cas més greu és la normalització dels pressupostos prorrogats. Els últims pressupostos generals aprovats són els de 2023. El Govern ha governat el 2024, el 2025 i el 2026 sense obtenir una nova autorització pressupostària anual; en realitat, no ha presentat pressupostos.
La pròrroga és constitucional. No presentar-los no ho és. Han convertit l’excepció en sistema, i això té conseqüències:
- impedeix revisar ordenadament les prioritats de despesa;
- debilita el control dels ingressos, del dèficit i del deute;
- permet governar mitjançant modificacions, transferències i decrets menys transparents;
- evita comprovar si el Govern conserva una majoria per al seu programa fonamental.
El mateix Govern ha argumentat que presentar pressupostos sense suports seria una «pèrdua de temps». Aquest raonament inverteix la lògica parlamentària: presentar-los serveix precisament per sotmetre el projecte polític a debat, esmena, votació i eventual derrota. I, en aquest cas, a una convocatòria d’eleccions. Aquesta és la pràctica parlamentària habitual a Europa.
A això s’hi afegeixen:
- l’ús excessiu del decret llei;
- els macrodecrets amb matèries heterogènies: es volen aprovar qüestions molt diverses amb un sol vot a la totalitat. És una pràctica parlamentària degenerada;
- les negociacions bilaterals inacabables amb els partits per obtenir cada vot; aquesta inestabilitat fa impossible preveure polítiques ni tan sols en aspectes crítics com l’habitatge;
- les absències freqüents de Sánchez de les sessions de control i una llarga absència del Senat;
- la supressió del «Debat de la Nació» i la desaparició de les sessions de control per part de l’oposició, convertides en una allau de crítiques del Govern a l’oposició. És una inversió perversa. El Govern té tot el poder; l’únic que li resta a l’oposició és forçar la rendició de comptes. Si aquest control desapareix, el control institucional s’esfuma, i un govern sense control parlamentari no és un govern democràtic, o no ho pot ser en el seu exercici. No n’hi ha prou que un govern sigui democràtic en el seu origen; també ho ha de ser en el seu exercici;
- durant la pandèmia, una suspensió pràctica de l’activitat parlamentària que el Tribunal Constitucional considerà lesiva dels drets dels diputats;
- les tres funcions bàsiques que defineixen un parlament han estat liquidades o molt malmeses: legislar, aprovar i controlar els pressupostos i controlar el Govern;
- a tot això s’hi afegeix el comportament anticonstitucional de la Mesa del Congrés i del Govern en relació amb el Senat: la no-tramitació de lleis, la negativa a les compareixences al·legant que l’oposició hi té majoria i prescindint del deure constitucional i del respecte a l’altra instància que configura les Corts espanyoles.
S’ha produït una desactivació de les funcions parlamentàries principals: autoritzar anualment el pressupost, deliberar abans de les grans decisions, controlar regularment el president i disposar de seguretat legislativa.
Justícia i organismes independents
Espanya continua sent una democràcia plena i disposa de jutges independents. No és una autocràcia ni un règim sense garanties.
Però existeix una degradació perceptible dels organismes institucionals.
Consell General del Poder Judicial
El bloqueig del CGPJ entre 2018 i 2024 no pot atribuir-se només al Govern: la negativa del PP a renovar-lo fou determinant. La renovació posterior permeté cobrir moltes vacants i fou una millora.
Tanmateix, continua sense resoldre’s el problema estructural de l’elecció dels vocals judicials. La Comissió Europea recull que el model parlamentari continua sent vulnerable a la percepció d’influència política. També assenyala atacs de polítics contra jutges, un nombre elevat de vacants, manca de recursos i una confiança ciutadana baixa: només un 40 % valorava positivament la independència judicial. Comissió Europea, Informe sobre l’Estat de dret 2026
Fiscalia General
La condemna de l’exfiscal general Álvaro García Ortiz per revelació de secrets, amb dos anys d’inhabilitació, constitueix un fet institucional gravíssim i sense precedents. Consell General del Poder Judicial
No demostra que tota la Fiscalia estigui sotmesa al Govern. Sí que demostra que la selecció, la protecció política i la continuïtat d’un fiscal general excessivament identificat amb l’executiu han causat un dany profund a la credibilitat de la institució.
Tribunal Constitucional, RTVE i CIS
El nomenament d’un exministre de Justícia i d’una antiga alta càrrec de la Presidència com a magistrats del Tribunal Constitucional era legal. També existeixen precedents amb altres governs. Però legalitat no equival a prudència institucional: aquests perfils reforcen l’aparença que els òrgans de garantia són prolongacions dels blocs polítics.
Les sentències del TC sobre les principals condemnes en doble instància, inclosa la del Tribunal Suprem contra els principals responsables del cas més gran de corrupció de la vida política espanyola, l’afer dels ERE d’Andalusia, deixen mal parada la percepció d’independència del TC.
La reforma de RTVE permeté superar la necessitat d’un determinat grau de consens en els nomenaments i ha convertit el partidisme habitual de TVE en un partidisme delirant, seguint la pauta de TV3. Sobre el resultat pesa l’advertiment dels seus consells d’informatius sobre el risc per a la independència, així com la percepció generalitzada de la seva conversió en instruments de propaganda política desaforada.
El CIS, sota José Félix Tezanos, ha mantingut desviacions recurrents molt importants favorables al Govern respecte de la majoria d’instituts demoscòpics. Això no prova una manipulació deliberada, però sí un deteriorament de la credibilitat d’un organisme públic.
El CIS ha caigut en els índexs de valoració professional d’acord amb el grau d’encert, fins a situar-se, en la percepció pública, al nivell d’un «xiringuito» d’enquestes per encàrrec.
El patró de tot plegat no és una «ocupació il·legal» completa, sinó una colonització partidista de les zones grises: nomenaments legals, perfils pròxims, regles modificades i prioritat a la fidelitat per damunt de l’aparença d’imparcialitat.
Amnistia: legalitat constitucional, legitimitat política debilitada
Abans de les eleccions, Sánchez havia rebutjat reiteradament l’amnistia i havia afirmat que no tenia cabuda constitucional. Després, quan els vots de Junts resultaren necessaris per a la investidura, la convertí en una mesura indispensable.
El Tribunal Constitucional l’ha avalada; per tant, no és correcte presentar-la avui com una llei simplement il·legal. La Comissió de Venècia acceptà l’amnistia com a possible instrument de reconciliació, però criticà la urgència i recomanà una majoria i un consens més amplis.
La crítica forta no és penal ni constitucional, sinó democràtica: una mesura negada abans de les eleccions fou concedida després com a preu identificable d’una investidura. Això erosiona el mandat representatiu, la confiança en la paraula política i la idea que les lleis generals no s’han de negociar en funció de la conveniència personal del governant.
Balanç del govern Sánchez segons la IA: un suspens profund (2)
Un govern no es degrada només pels grans escàndols. També es degrada quan converteix l’excepció en sistema i la lleialtat partidista en criteri institucional. #PedroSánchez Share on X
