Com és habitual en Sánchez, el Congrés dels Diputats és allò de si no em queda més remei. Perquè ha estat l’última instància a assabentar-se de les importants mesures que vol aplicar el govern. El mètode Sánchez és sempre el mateix: pren decisions, les comunica mediàticament en allò que li interessa, no informa dels continguts als altres partits, ni al seu soci de govern i s’acaba presentant al Parlament demanant que li aprovin, sense tocar ni una coma, allò que gairebé encara no coneixen en nom de la unitat i el bé d’Espanya. Qui li compri fa un mal favor a la solució dels problemes i al funcionament de la democràcia. Perquè és evident que un pla d’aquesta naturalesa, per intentar pal·liar els impactes de la crisi, hauria de ser fruit d’una elaboració compartida atenta i no d’un paper que et posen al davant i al qual has de contestar sí o no.
Això és d’una racionalitat total. En el discurs de Sánchez i del govern en general, a més d’atribuir-li tota la culpa a Putin, cosa que no diu massa de la seva finor d’anàlisi, no explica un fet fonamental de per què el diferencial d’inflació d’Espanya és molt més gran que el de l’eurozona, si precisament el nostre país és el que ha enregistrat una major pèrdua de poder adquisitiu per part dels salaris. Per tant, tindríem aquí un comportament més aviat deflacionista.
Al llarg del 2021 l’IPC subjacent es va incrementar, en taxes interanuals, un 44,3%, mentre que els salaris ho van fer en un 2,3%. Però si es considera la valoració del salari real, és a dir, el cost laboral ajustat per l’IPC, el 2021 a Espanya la retribució es va reduir en un 2,3, molt per sobre d’Itàlia que ho va fer en un 1,6 i que Alemanya amb un 0,8. El cas de França encara va ser una mica més moderat, perquè va arribar a -0,7. Pel conjunt de l’eurozona van caure un 0,8, és a dir, els salaris a Espanya l’any passat ajustats a l’IPC van triplicar la pèrdua de valor de l’eurozona i això amb un govern de superesquerres al poder. Però aquest fet deflacionista no va tenir cap efecte sobre l’increment de preus.
La taxa interanual de l’IPC per part dels aliments assenyala que l’espanyola és un 35% més alta que la de l’eurozona, i una xifra pràcticament equivalent es dona amb relació a l’energia. Només en els béns no energètics i en els serveis, el nostre diferencial és favorable, és menor en un 21%. El resultat de tot plegat explica perquè traiem dos punts quasi de diferència inflacionària amb el que passa a Europa. El que ha d’explicar el govern és per què els nostres aliments i la nostra energia és molt més cara i el que ha de resoldre és la minoració d’aquest increment.
Som el segon país, després d’Itàlia, en el creixement interanual de l’energia més gran i aquest fet és causat per l’electricitat i el gas. Però atenció, perquè en carburants pel transport ja no anem darrere d’Itàlia, sinó que el nostre creixement amb relació a l’IPC és molt més alt. La diferència amb països com Alemanya i França és important.
És necessari que el govern expliqui la raó d’aquestes importants diferències i que els organismes empresarials i sindicals aportin la seva visió perquè el problema rau aquí. Hi pot haver inflació a tota Europa, però no és ni molt menys la del mateix nivell, i en aquesta diferència de qualitat és on radica el problema espanyol. Estem en una repetició del que va passar durant la pandèmia. Tots els països d’Europa l’han sofert, tots han vist davallar la seva economia, tots han vist com es produïa la recuperació, però en els tres casos Espanya sempre ha ocupat i amb diferència la pitjor posició. L’estrall ha sigut major, el dany econòmic molt més gran i la recuperació molt més lenta. Ara succeeix que la inflació per components és molt superior. Si no s’aborden aquestes qüestions de fons, el que fan les mesures de Sánchez és aplicar maquillatge a la ferida en lloc de guarir-la.
I junt amb un diagnòstic clar de les causes dels nostres problemes que ens fan diferents del comú europeu, cal també dir amb tota claredat que l’única resposta vàlida per pal·liar el desastre és que el govern ens torni tots els diners que li fa ingressar de més l’elevada inflació. La millor forma de corregir el problema és que l’estat ingressi allò que havia d’ingressar amb una inflació més o menys normal, que ja era de per si alta venint d’on veníem, però que evidentment poc té a veure amb el 7% i 9% que ens comença a oferir l’any. Tot aquest excedent en IVA, sobretot, en IRPF, en impostos als carburants ha de ser retornat i ha de deixar de cobrar-se. Aquesta mesura, a més, és molt més justa que el sistema d’anar distribuint ajuts que, o bé són simplement pal·liatius de la pobresa, o bé com els 20 cèntims dels carburants, no resolen res perquè el que tornen és una mínima part de l’increment que van recaptant de més en aquests últims dies.
Necessitem idees clares i transparència, i si el govern no ens ho dona, almenys que l’oposició sigui capaç de fer-ho, alhora que la societat civil fa un plantejament clar i nítid en aquest sentit.