Vicepresidenta Díaz, això ja ho va inventar Franco

La vicepresidenta Díaz ha endegat una nova iniciativa, en la qual es reclama un acord voluntari de les grans superfícies per limitar els preus de determinats productes alimentaris. Subratlla, per evitar incórrer en una presumpta il·legalitat de la mesura, que aquest acord naixeria d’un pacte, no seria una imposició legal. Però al mateix temps no s’està de dir que si a l’acord no s’arriba es pot posar sobre la taula que les grans superfícies també hagin de suportar un impost extraordinari com les elèctriques i bancs. Per tant, és una mena de lliure decisió condicionada per la penalització d’un impost, i en aquest sentit de lliure en té poc.

Crida l’atenció que el ministre més afectat, el que podem dir el ministre del ram, el d’agricultura, ja s’ha oposat rotundament a la mesura, entre altres raons per considerar-la il·legal (d’aquí que Díaz parli d’acord voluntari sota l’amenaça d’un nou impost). Malgrat aquesta oposició, també és cridanera la flonja resposta de la ministra portaveu del govern que no ha aturat ni molt menys la iniciativa, sinó que la deixat oberta, sobre la taula. Però és que això encara resulta més sorprenent si es té en compte que la iniciativa de la vicepresidenta pràcticament ha coincidit en el temps amb el debat al Senat del president Sánchez que, després de dues llargues intervencions, que sumen més de 2 hores ,no va dir absolutament res, ni una possibilitat d’aquest tipus, malgrat que va anunciar mesures de futur.

Tot plegat resulta una mica embolicat i dona una vegada més la sensació que aquest govern actua no sota criteris de racionalitat econòmica, sinó a impulsos. I si en un primer moment és capaç de negar reiteradament la reducció de l’IVA del gas, malgrat ser un punt que podria facilitar un acord amb el PP, cosa que sempre és positiva per reduir el clima de confrontació, després canvia radicalment de postura sense donar cap mena de raó i aposta per aplicar la mesura de la reducció de l’IVA. I així podríem anar citant moltes altres qüestions que d’un dia per un altre canvien, com si fossin una qüestió intranscendent.

No cal fer la llista ara, però sí que cal recordar la més gruixuda de totes, la modificació de la tradicional política exterior espanyola sobre el Sàhara, pactant amb el Marroc i deixant despenjats als sahrauís quan, com a expotència administradora, té sobre ells, i d’acord amb Nacions Unides, la responsabilitat de vetllar i tutelar els seus interessos. Pràcticament al mateix temps que el Congrés dels diputats votava en una estranya unanimitat contra aquest canvi de política, Sánchez volava al Marroc per certificar-la en una reunió amb el monarca alauita, sense reparar en les conseqüències que això podia tenir sobre un dels nostres principals proveïdors de gas, Algèria.

Serveixi aquest recordatori com a mostra d’aquests canvis d’un dia per altre que mai gaudeixen a posterior d’una explicació.

Ara la ministra ha llençat una iniciativa d’aquest acord de preus i els seus hooligans argumenten que això ja ho va fer Sarkozy. No deixa de ser curiós que l’esquerra de l’esquerra utilitzi com a garant d’una de les grans polítiques que vol emprendre el que ha estat un dels destacats líders de la dreta-dreta francesa. Però, en fi, això són paradoxes de l’actual política.

Fins i tot en els precedents s’atreveixen a fer ús d’un altre dretà inqüestionable, el mateix Nixon i les mesuren que en un sentit semblant van aplicar als anys 70 als EUA. Però posats a buscar antecedents no cal anar tan lluny, ni fer-ne servir uns que foren flor d’un dia perquè el que no s’explica és que aquestes mesures van tenir una gran provisionalitat i una utilitat més que dubtosa.

El gran exemple del precedent del que vol fer Díaz es pot trobar en Franco. Els seus governs van usar, precisament per combatre la inflació, més d’una vegada la congelació de determinats preus. Les persones d’una edat encara poden recordar que als aparadors apareixien uns cartellets que deien “estos precios son los mismos que” i la data en què s’havien congelat. Aquesta forma d’intentar contenir la inflació, que avui en dia ha estat reiteradament aplicada a països de gran èxit econòmic com Veneçuela, Argentina o Cuba, va ser aleshores fortament criticada pel món econòmic independent. La raó és molt simple: són un engany, perquè la pujada de preus no es deu a un acte voluntarista del conjunt d’intermediaris que intervenen, sinó de l’impacte supressiu dels moviments de costos, que produeix en cadena la inflació. El que fa en limitar el preu, sigui voluntàriament o obligadament, és simplement embassar la pujada (és com col·locar un dic que impedeix que l’aigua baixi, però el nivell de l’aigua a l’embassament mentrestant continua pujant). Com la mesura és provisional, quan la barrera desapareix aleshores el que es precipita és un torrent demolidor, és a dir, una pujada molt més gran dels preus que s’han acumulat.

Si es vol aplicar una mesura que redueixi els preus de productes necessaris, avui en dia hi ha un camí per fer-ho perfectament ortodox que no afecta els equilibris del mercat. És el que ha apuntat el sector pesquer: reduir l’IVA dels productes que es vulgui que tinguin un impacte negatiu en els preus i d’aquesta manera el consumidor paga menys. A més, actuar d’aquesta manera, té un cert efecte redistributiu, ja que com que no és un impost proporcional, l’IVA castiga més a les rendes inferiors.

Amb caràcter general la mesura millor per aconseguir alleugerir els pressupostos de les famílies i empreses és ben conegut, es tracta de deflactar els impostos, és a dir, descomptar de l’escala tarifària els salts que produeix artificialment la inflació i que fa que paguis més a Hisenda sense ingressar més.

En realitat la inflació a qui beneficia és a la Hisenda pública, i això no té sentit. En lloc d’anar prenent mesures que no deixen de ser cagadetes de colom, és millor dur a terme una gran política, com aquesta de reduir dels impostos a tot allò que s’incrementa a conseqüències de la inflació. A més si es fa de manera inversament proporcional a les rendes, a més s’obté una millora redistributiva. Són mesures clares, senzilles d’aplicar, de gran impacte, que beneficien a l’economia real i a les economies domèstiques, però que el govern es nega a dur a terme.

Mentre, la Sra. Díaz va fent invents d’aquells que permeten sortir als mitjans de comunicació, junt amb Sánchez, com adalils del que anomenen la “clase media trabajadora”, i que no consisteix en altra cosa que en anar repartint engrunes perquè així la gent agraeixi amb vots la mà dels que els hi dona.

Menys volades de colom, menys improvisació del que diuen les enquestes, i mesures més abast, com puguin ser la reducció de l’IVA de determinats productes alimentaris i deflactar l’impost a la renda que paguem.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.