Sánchez: la guerra del sexe

En plena crisi per la inflació, i com ja va fer durant la pandèmia de la covid amb l’eutanàsia, Sánchez ha llençat dues noves lleis que constaten que un eix principal de la seva política és el sexe. Ara es tracta d’una nova llei de l’avortament que entre altres qüestions legalitza poder-lo realitzar sent menor d’edat sense permís dels pares i eliminant l’obligació d’un període de reflexió de 3 dies i la informació sobre mesures alternatives.

Avui aprovarà una nova llei sobre l’autodeterminació sexual que és excepcional en el context europeu. Es tracta que la persona pugui canviar de sexe simplement a través d’una declaració sense cap mena de verificació ni consulta mèdica. Un cop més ho podrà fer a partir dels 16 anys o fins i tot dels 12 amb permís del jutge. El govern està impulsant una cultura que ja té conseqüències entre els adolescents que, en un número creixent, es “descobreixen” com a transsexuals quan només es tracta dels desajustos que en molts casos es produeixen durant el complicat període de l’adolescència.

Gràcies a les lleis, primer de Zapatero i sobretot ara de Sánchez, Espanya s’ha configurat com un fenomen social a escala europea i mundial perquè acumula una sèrie de lleis que cap més país, ni tan sols els nòrdics, reuneix. Es tracta de:

  • La llei orgànica contra la violència de gènere i els seus successius desplegaments. Espanya és el país d’Europa que en termes relatius el seu PIB més recursos dedica a aquesta matèria. També és l’únic país que per a un mateix delicte penalitza sempre més a l’home que a la dona en el marc de la violència de gènere. El que en el cas de la dona és una falta, en el cas de l’home es transforma en delicte penal i, per tant, amb possibilitats d’ingrés a la presó. Això fa que Espanya sigui el país d’Europa que té més persones a les presons pel que fa a aquest tipus de delicte.
  • Del matrimoni homosexual amb adopció.
  • La inseminació artificial de dones solteres i un marc molt generós de convertir a Espanya en destí de la fecundació assistida de tota Europa.
  • La legalització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit.
  • Les lleis sobre les persones i col·lectius LGBTI.
  • La nova llei sobre l’avortament que el permet a les menors sense l’autorització dels pares ni període de reflexió.
  • I l’última, l’autodeterminació de gènere.

Tot aquest ampli i dens marc legislatiu en realitat està dissenyant una nova societat que poc té a veure amb la que hem conegut, en gran part encara vivim. Perquè a més aquest marc legislatiu atrau persones d’aquestes característiques de la resta del món. Les facilitats perquè puguin ser considerades refugiades les persones homosexuals és una via ja consolidada, també els matrimonis d’aquesta condició que representen una proporció anormalment alta del total de matrimonis homosexuals. Quan s’indica la xifra cada any seria necessari afegir-hi que entre el 30 i el 40% estan formats per parelles en les quals una de les dues persones és immigrant. I sobre elles pesa la prevenció d’una via irregular de legalitzar la immigració, però mentre existeix un veritable control policial sobre els matrimonis de conveniència heterosexuals que arriba a l’extrem d’haver cursat instruccions amenaçadores a les diferents diòcesis perquè siguin els mateixos sacerdots els qui verifiquin que no és un matrimoni de conveniència, en el cas de les persones homosexuals el control tendeix a zero. De fet, i cada vegada més i a l’empara de la legislació i de les polítiques que l’apliquen, el grup LGBTIQ es configura, no tant com a portadors dels lògics drets constitucionals, sinó d’estatus pràctics de privilegi.

Cal dir que Espanya, per altra banda, com també passa amb l’eutanàsia, es configura com un dels pocs països que tenen la màniga més ampla amb l’autodeterminació de gènere. Es tracta de Bèlgica, Dinamarca, Luxemburg, Malta i Portugal, que són països que basen la legislació només en la declaració de la mateixa persona sense necessitat d’informes mèdics ni judicials, amb una característica que assenyala encara més l’excepcionalitat espanyola, que és que en la majoria d’aquests grups reduïts de països la llei prohibeix dur a terme el tràmit als menors de 18 anys, cosa que a Espanya contempla a partir dels 16, i dels 12 amb permís del jutge.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.