Cal començar pel principi. Espanya arrossega el doble dèficit més gran d’Europa en habitatge i en habitatge de lloguer. És a partir d’aquesta realitat, font de tots els problemes, que cal considerar la nova llei del govern.
A Europa hi ha un dèficit d’habitatge, segons la gestora d’inversions Deutsche Bank, de quasi 1,4 milions d’habitatges. Aquest problema es dona sobretot a Alemanya, Regne Unit, Països Baixos i, de manera molt especial, a Es panya que és qui concentra la xifra més gran d’aquest dèficit; de l’ordre de mig milió d’unitats, fet que suposa més de la tercera part del dèficit total d’Europa.
Hi ha països en els quals es construeixen més habitatges que llars es creen. Són els casos, per exemple, de França, Noruega, Dinamarca, o bé ho fan en termes equilibrats com Finlàndia i Portugal.
Hi ha una pregunta evident perquè aquest dèficit es combina amb una gran quantitat d’habitatge desocupat. És el fruit de la bombolla immobiliària, quan es van construir milers de pisos que després no es van vendre. Segons les dades del ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, l’excedent del mercat el 2020 era de 450.000 unitats. Però el que passa és que una gran part se situa en zones de molt escassa demanda o bé tenen unes característiques que els compradors actuals no volen. En altres paraules, tenim una mala assignació de recursos amb dèficits d’habitatge de territoris d’alta demanda i excedents allà on no n’hi ha. Per tant, el problema es concentra en determinades àrees que són a la vegada les demogràficament més dinàmiques.
En termes globals cada any a Espanya es formen 120.000 llars, però la producció se situa entorn de les 100.000, en conseqüència, es va acumulant un dèficit any rere any. Entre 2014 i 2020 aquest dèficit es va situar en 120.000 habitatges que es necessiten a ciutats com Madrid, Barcelona, València, Alacant, Sevilla, Mallorca i Màlaga, junt amb les seves àrees metropolitanes i en determinades capitals de província, com és el País Basc. En contra del que va semblar durant la covid, els compradors cerquen els grans entorns urbans per instal·lar-se; les àrees metropolitanes.
D’altra banda, hi ha un dèficit clar en matèria de renovació d’habitatge, és a dir, de substitució d’habitatge vell per actual i més eficient energèticament i també de provisió de sòl per edificar.
Però aquest és l’escenari global. Dins d’aquest, cal situar l’escassetat de l’habitatge de lloguer, que té un origen històric. Va ser precisament la política franquista de congelació de les rendes del lloguer i la incentivació fiscal a la compra d’habitatge. Aquests dos factors van liquidar aquest mercat, de manera que el 2005 només representava el 9,5% del total de l’estoc. Una proporció singularment baixa en l’àmbit europeu. Aquest escenari no s’ha modificat substancialment. Ha millorat, però ho ha fet en molt escassa mesura i molt per sota de l’increment de la demanda. I aquest és el problema.
Quina resposta li dona la llei? Doncs difícilment pot ser bona, i ho examinarem amb cura en l’article següent, però ja podem partir d’una premissa: és una llei d’habitatge que no finança la construcció de nou habitatge i ja hem vist que el problema central és la manca extraordinària d’oferta, i si aquesta no es corregeix no hi ha solució; és com si diguéssim repartir la misèria.
També es produeix un altre fet que ja hem indicat, la llei com a reguladora del mercat, en establir límits al lloguer repeteix la modalitat que va treure Franco i que precisament hem vist que ha tingut com a conseqüència la destrucció d’aquest mercat. Amb un afegit, que ara no es dona la política franquista que va congelar el lloguer, però al mateix temps va construir un nombre important de pisos. Molts d’ells de baixa qualitat, però molt millor que el no-res actual. Concretament, Franco va construir entre 1967 i 1975 4 milions d’habitatges, que es diu aviat. La llei de l’habitatge de Sánchez no preveu inversions ni compromisos en aquest terreny i, per tant, difícilment significarà una solució.
A pilota passada, i al marge de la llei, en un míting electoral a València en motiu de la convenció municipal del PSOE, el president del govern ha anunciat que utilitzarà 50.000 habitatges de la Sareb, el banc dolent, per a habitatge social. Eureka! Sánchez després de tants anys ha descobert la Sareb, com ja vam apuntar a converses. Però és clar, això és un pal·liatiu perquè significa només el 10% del que seria necessari.
Veiem en el pròxim article quines són les característiques de la llei i el joc que pot donar.
Loading ...
